Category Archives: Crítica

Isabel Clara Moll Sol­dev­ila (Caràc­ters, 50, gener 2010)

August és el nom grandil­o­qüent i de ressonàn­cies clàs­siques que ha triat l’escriptor Pasqual Far­ràs per al pro­tag­o­nista de la seua seg­ona novel·la. I és que, segons el nar­rador: «August se sen­tia com algú ver­tadera­ment espe­cial, únic de debò». La seua sin­gu­lar­i­tat i l’obsessió per­sis­tent de viure men­tal­ment con­cient­ment, però abso­lu­ta­ment d’esquena als altres, amb una inter­ac­ció mín­ima respecte a la soci­etat, con­stitueixen l’eix d’una nar­ració que trans­porta el lec­tor a un món pin­tat amb totes les tonal­i­tats del gris.

Far­ràs com­pag­ina la seua tasca docent amb la de novel·lista. De fet, l’autor con­fessa que ja està tre­bal­lant en dues novel·les més, que, jun­ta­ment amb El vig­i­lant i les coses, con­sti­tuiran un pro­jecte nar­ratiu com­pacte i ambi­ciós. Aque­sta, però, no és la seua primera novel·la. L’any 1999 ja pub­li­cava La mort del fab­u­lador. Reconeix que el fet de no haver d’escriure per guanyar-se les gar­ro­fes li agrada, ja que així, pot anar fab­u­lant al seu ritme i amb total llib­er­tat. No estem davant d’una peça literària escrita per al gran públic, ans al con­trari. El vig­i­lant i les coses és una novel·la densa, on no hi ha res de més impor­tant, nar­ra­ti­va­ment par­lant, que el pen­sa­ment com­plex i min­u­ciós del pro­tag­o­nista, trans­mès a través del nar­rador. La posi­ció que August adopta davant del món, de les coses, és fruit d’una med­i­tada i con­scient renún­cia global, podríem dir, que el du a deixar enrere tot el seu pas­sat, tota la seua for­ma­ció, tots els seus records, per transformar-se en un vig­i­lant, no només de pro­fes­sió. No debades, al seu pis reduït i con­cen­trat, no hi trobem: «cap ref­er­ent de la vida de fora, ni de les seves pròpies exper­ièn­cies, cap retrat, cap quadre, cap amulet, cap objecte, res que servís per saber res d’August». El pro­tag­o­nista anul·la seua tem­po­ral­i­tat dins del món, la seua història, perquuè no siga una llosa en el seu nou pro­jecte de vida de vida anod­ina i repet­i­tiva. S’autocensura, evita instin­ti­va­ment qual­sevol indici de sen­ti­ment i pretén, ingènu­a­ment, viure sense entrebancs.

Però tot can­via, o comença a mostrar indi­cis de canvi el dia en què el vig­i­lant es desvia exces­si­va­ment de la seua estricta rutina. Dos episodis de car­rer, que involu­cren per­son­at­ges en aquell moment anòn­ims, espi­ats des de la llun­ya­nia, són els indi­cadors que alguna cosa pas­sarà. El lec­tor, però, no ha d’esperar amb impacièn­cia aquest gir nar­ratiu, perquè corre el risc de desesperar-se. Ben al con­trari, el lec­tor ha de saber que estem davant d’una novel·la que, com afir­mava recent­ment Vicenç Pagès, està feta més de pen­sa­ment que d’acció i que enl­laça direc­ta­ment amb Musil, Kafka o Canetti. Però més enllà d’aquests dos fets ini­cials i aparent­ment acci­den­tals que destaroten l’ordre establert, August entra en una espi­ral ines­per­ada que enl­laçarà un fet del present i un fet del seu pas­sat: «potser l’atzar que unia en un mateix tràn­gol la mort d’Hèctor i la desapari­ció mis­te­riosa de Gal·la era una d’aquestes cada veg­ada més estranyes excep­cions que impul­sarien August a viure fora d’ell mateix». El con­flicte, per tant, està servit.

S’han assenyalat ja les con­comitàn­cies d’August amb els ínclits Bartleby i Obló­mov, i afe­giríem ací també amb l’anònim home que dorm de Perec, o el Meur­sault camusià. Sense obl­i­dar, però, altres per­son­at­ges de la nar­ra­tiva cata­lana, més o menys recent, com el pro­tag­o­nista de Com ganivets o flames, d’Espinàs, o el per­son­atge prin­ci­pal de Rodalies, de Toni Sala. De tots ells es con­forma August. Ell serà l’antiheroi mod­ern, que ara ja és el nou heroi post­mod­ern, capaç de con­struir una iden­ti­tat tan par­tic­u­lar, tan mar­cada­ment sin­gu­lar, que sovint esdevé inintel·ligible: «sol i aïl­lat de tothom, l’home que mal­dava per ser s’havia aca­bat con­stru­int una vida irrepetible feta de gestos, rit­u­als i coin­cidèn­cies que no hau­ria pogut com­par­tir amb ningú. Un ordre nec­es­sari i coher­ent però de signe sub­jec­tiu, perquè naixia de la seva sin­gu­lar­i­tat i només podia ser cap­tat i inter­pre­tat des de la seva posi­ció incom­pren­si­ble». Per comprendre’l, hau­reu, com a mínim, de lle­gir la novel·la.