Category Archives: Crítica

L’insomne i el sègol

Atlàn­tida. Dietari per­sonal d’Erraté (24 novem­bre 2009)

http://rtbe.blogspot.com/2009/11/linsomne-i-el-segol.html

Desat a Crítica | Etiquetes | Comentaris tancats

L’home escindit

Vicenç Pagès Jordà (El Per­iódico, 11 novem­bre 2009)

El vig­i­lant i les coses, de Pasqual Far­ràs, és una obra inqui­etant que aspira a crear un univers fet de pen­sa­ment més que d’acció

El vig­i­lant i les coses és la seg­ona novel·la pub­li­cada per Pasqual Far­ràs (Sol­sona, 1959). Fa deu anys va aparèixer a Quaderns Crema La mort del fab­u­lador, una obra amb la qual com­parteix moltes car­ac­terís­tiques: un lèxic precís, una sin­taxi esmo­lada, un menyspreu categòric per recur­sos pop­u­lars com ara la inser­ció de diàlegs, la con­struc­ció d’escenes, la preparació de clí­maxs o la fixació de coor­de­nades d’espai i temps. Totes dues novel·les es mouen en un ter­reny que no és l’autobiografia ni tam­poc la com­bi­nació arti­fi­ciosa d’experiències reconeix­i­bles, sinó que sem­blen aspi­rar a crear un univers autònom, dila­tori i cir­cu­lar, fet de pen­sa­ment més que no pas d’acció. En aquest sen­tit, Far­ràs entronca amb Robert Musil, Franz Kafka o Elias Canetti. Segueix llegint »

Desat a Crítica | Etiquetes | Comentaris tancats

Voler ser Joyce i no Ken Follett: els escriptors estoics…”

Totx­anes, totxos i maons. El bloc de Joan Josep Isern

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/85776

Desat a Crítica | Etiquetes | Comentaris tancats

La muerte del contador de historias

Susanna Rafart (Leer, febrer de 2000)

Uno de los temas que, con mayor riqueza de per­spec­ti­vas, ha encar­nado la última nov­el­ís­tica del siglo es el papel del nar­rador en nues­tra sociedad. El ter­reno de nadie que es capaz de crear el texto de fic­ción ya era una de las pre­ocu­pa­ciones de autores dramáti­cos como Piran­dello, o de nov­el­is­tas como el Gide Los fal­sos mon­ederos, por poner sólo dos ejem­p­los. Enmar­car lo que tiene de pirueta el papel de fab­u­lador en un espa­cio circense ya responde a una escenografía ciné­fila. E ital­iana, por supuesto. Pasqual Far­ràs, en La mort del fab­u­lador, con­struye una ver­dadera parábola del mundo del escritor. El pro­tag­o­nista ini­cia una huida cuyas causas se descono­cen para luchar por un lugar en la absurda exis­ten­cia de un grupo de circo. Sat­is­fe­cho con las tar­eas más bajas que se le ofre­cen su silen­cio acaba ter­giver­sando el orden de ese caos con­tro­lado bajo las lonas. Su fun­ción sólo la des­cubrire­mos al final de la nov­ela. El nar­rador y pro­tag­o­nista cobra pres­en­cia con la primera per­sona a lo largo de la his­to­ria, a cuyo tér­mino se con­vierte en per­son­aje invis­i­ble que puede desplazarse libre­mente igno­rado por los demás. Segueix llegint »

Desat a Crítica | Etiquetes | Comentaris tancats

A part de les convencions i les modes

Josep M. Ripoll (Serra d’or, n. 482, febrer de 2000)

El nom de Pasqual Far­ràs era desconegut fins ara en els ambi­ents lit­er­aris, i val a dir que el seu debut amb aque­sta novel·la resulta força pecu­liar: La mort del fab­u­lador és una obra estranya, de clima inqui­etant, però resolta amb una fre­dor que n’accentua el dis­tan­ci­a­ment, l’actitud d’observador d’un narrador-protagonista exempt de qual­sevol emo­ció. Fugi­tiu de no se sap què (“vaig saber que fugia quan em vaig veure als ravals” és la sig­ni­fica­tiva frase ini­cial), es troba per atzar for­mant part de la vida d’un circ durant un temps, fins que un dels per­son­at­ges més ridículs que hi apareixen —un mal fab­u­lador, que no endev­ina mai res del que caldria— morirà; lla­vors el petit univers del circ, cos­mos de la novel·la, es desin­te­gra i el pro­tag­o­nista torna a anar-se’n no se sap on, tal­ment el Chap­lin del film tit­u­lat pre­cisa­ment El circ. Però no és en Chap­lin en qui més fa pen­sar aque­sta obra, sinó més aviat en Buster Keaton, Samuel Beck­ett o, en menor mesura, Kafka, sense obl­i­dar uns ambi­ents a mig camí de Fellini i els Freaks de Tod Brown­ing. Pel que fa a l’estil, algunes rem­i­nis­cèn­cies de la prosa foix­i­ana no impedeixen que pensem sovint en el to, entre fred, sen­ten­ciós i al·lucinat, de Miquel Bauçà, sobre­tot el de L’estuari. Una com­bi­nació, doncs, prou espe­cial d’atmosferes visu­als i literàries, en què convé que ens deturem per la seva sin­gu­lar­i­tat en el panorama de la nar­ra­tiva cata­lana actual. Segueix llegint »

Desat a Crítica | Etiquetes | Comentaris tancats

Una al·legoria translúcida

Vicenç Pagès Jordà (El Per­iódico, 5 novem­bre 1999)

La con­tra­por­tada qual­i­fica la primera novel·la de Pasqual Far­ràs de “min­eral i opaca”. La min­er­al­i­tat està fora de dubte, ja que l’autor ha sabut con­struir un univers autònom, amb unes lleis pròpies, allun­yades de qual­sevol enti­tat biològ­ica coneguda. Però La mort del fab­u­lador no mereix el qual­i­fi­catiu d’opaca. S’hi endev­ina un sen­tit i per­met una lec­tura no exac­ta­ment real­ista, però sí fig­u­ra­tiva, com­pa­nya de la prosa translú­cida de poetes com Jordi Ribas i Car­les Torner. Segueix llegint »

Desat a Crítica | Etiquetes | Comentaris tancats

Un circo tenebroso

Julià Guil­la­mon (La Van­guardia, 5 novem­bre 1999)

El circo como metá­fora del mundo, un uni­verso en el que se mez­clan lo real y lo irreal, el éxito y el fra­caso. El fab­u­lador al que se alude en el título es una especie de Dios guasón, que con­trola el des­tino de los per­son­ajes. Su muerte des­en­ca­dena la dis­olu­ción de ese mundo fic­ti­cio.

El debate sobre la nov­ela cata­lana se mueve hoy en torno a dos ejes prin­ci­pales: la exi­gen­cia de una altísima cal­i­dad para con­trar­restar los efec­tos de la pinza for­mada por el nego­cio y la nor­mal­ización lingüís­tica que en la última década pri­maron la can­ti­dad; y la necesi­dad de que las nov­e­las sean rep­re­sen­ta­ti­vas, capten la pal­pitación del mundo de hoy y, en con­se­cuen­cia, resul­ten atrac­ti­vas para los lec­tores. Segueix llegint »

Desat a Crítica | Etiquetes | Comentaris tancats

El rodamón i el circ

Jordi Llav­ina (Avui, 28 octubre 1999)

Què té, el món del circ, que atreu tant els escrip­tors, els artistes en gen­eral? A punt de fran­que­jar el llindar d’un nou mil·lenni, el circ és l’espectacle més tronat i encar­tronat, més pas­sat de moda, que pugui imag­i­nar un cap de per­sona. Una anti­galla feta del formigueig de la fira, dels badalls des­ganats de les lleones, de l’or deslluït del tigre i de la tragè­dia irre­dempta dels pal­las­sos. El circ és grotesc com la mirada del man­dril tota plena de lle­ganyes —aque­lla mirada que de tant en tant ens recorda la nos­tra davant del mirall, tan intel·ligent, amb els ullets esparpil­lats que busquen el gra que cal reben­tar—; el circ és l’esgali del trapezista en desprendre’s de la barra per anar a engrapar-ne una altra, que vola qui sap on —l’esglai de les situa­cions límit a què ens cal enfrontar-nos en la real­i­tat desagra­dosa dels dies gen­eral­ment fein­ers. Segueix llegint »

Desat a Crítica | Etiquetes | Comentaris tancats