www.youtube.com/watch?v=0E8675A68E0ABE6A

Pasqual Farràs (Solsona, 1959) va publicar l’any 1999 la seva primera novel·la, La mort del fabulador. Ara publica la segona, a Edicions de 1984, El vigilant i les coses.

  –El protagonista, August, vigilant en uns magatzems, ha construït les possibilitats d’un personatge capaç de viure al mateix temps biografies diverses, fins i tot contràries, diu el narrador quan la novel·la es troba ja molt avançada. Aquest August no és una mica com tothom, en el fons?

  –Tothom pot sentir-s’hi identificat perquè viu una forta contradicció. Vol deslliurar-se de les obligacions i, d’una altra banda, sent la necessitat de participar en la vida comunitària, de comprometre’s. Li agradaria escapar de la realitat, però no vol viure sol.

  –Seria representatiu d’una situació actual?

  –Sí. És un mal del nostre temps. Tots tenim necessitat de fugir de la realitat, però la realitat ens xucla. La realitat el fatiga per la pressió de la vida quotidiana. Vol evadir-se, aïllar-se en el propi món. Però no es queda tranquil i té ganes de participar, de comprometre’s, perquè si no se sent un traïdor, un covard. Quan s’allunya massa del món de les coses es troba incòmode, i quan s’hi acosta se sent confús, i això l’angoixa. Potser hi ha persones feliçment instal·lades en el moment que els toca de viure, però no és el cas d’August. Ell representa aquell qui se sent incòmode i no troba el seu lloc. Per això va i ve, fa un itinerari que no el porta enlloc. Es pot dir que és un heroi del nostre temps.

  –Per què es diu August?

  –Fa referència a l’emperador, a la vida noble a què aspira, i també al pallasso. El nom el descriu. Pretén que la seva sigui una vida  noble, i alhora té por que no vagi enganyat, que no sigui sinó un simple pallasso. A més, permet l’adjectivació. Cap al final  ja es parla del vigilant August.

  -Els noms de tots els personatges són literaris o singulars, no són corrents, ni representatius d’un col·lectiu o un país determinat. Per quina raó?

  –Els he triats per la seva atemporalitat.

  -La ciutat és indeterminada. és representativa?

  –Sí. La característica més important és que té passat, el pòsit d’una època pretèrita i prestigiosa, un aire senyorial. I que viu en un debat permanent, encès, amb faccions diverses. Es qüestiona constantment la seva identitat. Es parla fins i tot de complot, d’inici de revolta. La ciutat és prou representativa de qualsevol ciutat en un moment de transformació. Igual com tothom pot ser August, tothom pot viure en aquesta ciutat.

  –La ciutat, pel fet de qüestionar-se la seva identitat, pertany a un país que tenim molt a prop?

  –No és una novel·la en clau.

  –També dieu d’August que acaba fent allò que és previsible, perquè així no ha de pensar què és el millor que pot fer a cada moment.

  –Busca el descompromís, la inacció. Fa una mena d’experiment: què passaria si visqués al marge de tothom, limitant-se a la contemplació. Aquí hi ha la possibilitat de dur una vida individual, pensa, així m’escapo del corrent dominant i visc segons les meves pròpies lleis. Potser és irrealitzable, però ell se sent més còmode fora de l’escenari que no pas dins. Prefereix ser només espectador. Però vol viure molt intensament aquesta experiència contemplativa. No és una persona anul·lada. Vol viure l’estat de contemplació en tota la intensitat, com si fos un privilegi, un honor.

  -Totes aquestes reflexions les vàreu formular en el moment de plantejar la novel·la?

  –Sí. No sé treballar amb arguments. Desconeixia cap on aniria la peripècia del personatge, però veia clar que indagaria en l’interior d’una persona que renunciava a la vida activa i optava per una feina insignificant, i que el cas presentaria el debat entre acció i contemplació. Fins l’opció estilística és determinada per aquesta introspecció. És una prosa laberíntica, que va i ve, subordinada al procés introspectiu en què viu el personatge.

  –Havia de quedar clar que les persones que l’envoltaven havien de ser vistes com les veia August, és a dir, com a personatges secundaritzats a la seva visió, oi?

  –En efecte. Com si el protagonista fos conscient que participava d’una realitat novel·lada. La ciutat és un escenari, un teatrí, i els personatges tenen un aire de teatralitat. Són personatges d’una peça, no evolucionen. Són predeterminats per la mirada d’August. I ell també reflexiona sobre la seva manera d’actuar, es planteja la seva identitat com a personatge.

Entre el primer llibre, La mort del fabulador, i la novel·la que ara acabes de publicar, El vigilant i les coses, han passat deu anys.

Sí, sóc un escriptor que treballo molt a poc a poc, sense presses, i  ha calgut tot aquest temps per publicar aquest segon llibre. Això no vol dir que hi hagi estat treballant tots aquests anys. Primer cal tenir clar un projecte. No es tracta tant de tenir ben definit l’argument, sinó de tenir ben emmarcat el tema, la preocupació que dóna origen al llibre i que el justifica. Has de tenir ganes de dir alguna cosa, n’has de tenir la necessitat. Llavors hi ha el procés de redacció, que en el meu cas sempre és molt lent, pequè entenc l’escriptura d’una manera gairebé artesanal, quan em demanen que expliqui quin tipus d’escriptor sóc sempre em posiciono al costat dels qui situen la preocupació formal en el centre del seu treball. I quan tens el llibre llest cal buscar editor, i quan trobes l’editor que t’interessa has d’acceptar les exigències de la seva agenda… i sí, en fer tot aquest trajecte poden passar perfectament deu anys. Però jo en tot això ja hi compto. Hi ha escriptors que no poden deixar de publicar perquè la seva decisió de professionalitzar-se els exigeix una presència constant en el panorama literari, és una opció possible, però no és el meu cas, jo treballo de professor d’Institut, d’una banda és un inconvenient, perquè no tinc tot el temps que voldria per escriure, però alhora és un avantatge, perquè em puc permetre treballar sense la pressió d’haver d’afanyar-me a publicar.

Diries que exercir de professor de Llengua i Literatura ha influït en la teva obra literària?

I tant. El professor té al seu davant la vida en estat pur. La literatura no deixa de ser un artifici estètic, és una construcció cultural, i qui s’hi dedica corre el perill de perdre’s en el seu propi deliri. Jo treballo amb joves que estudien batxillerat en horari nocturn, tots tenen la seva pròpia vida, les seves circumstàncies, els seus projectes, alguns ho han arribat a passar malament, a molts els costarà sortir-se’n… el contacte diari amb aquests joves t’apropa molt a la realitat, són una font de coneixement constant. El protagonista de la meva novel·la és un home que ha decidit aïllar-se dels altres perquè necessita trobar un espai popi, però pateix quan s’adona que la seva no és una vida autèntica. Doncs la vida dels alumnes amb els quals treballo sol ser això, vida de debò.

Precisament en la teva novel·la planteges el conflicte entre l’individu, el vigilant, i el seu entorn, les coses.

Sí, el protgonista de la novel·la és un home que ha renunciat a viure de forma convencional, ha incorporat en la seva vida quotidiana uns hàbits exclusius que l’han apartat de l’experiència social, i des d’aquest món fet a mida especula sobre tot el que veu i intenta entendre els seus sentiments. És una experiència introspectiva, a la novel·la gairebé no hi ha acció, el relat se centra en el procés d’indagació d’aquest home que intenta penetrar fins al centre mateix de la seva voluntat. Aquest vigilant, que ha acceptat una feina subsidiària en uns magatzems a la perifèria d’una ciutat qualsevol, no viu aquesta renúncia com una derrota, al contrari, és l’única possibilitat que troba de viure dignament sense  deslliurar-se irresponsablement del seu desfici. Aquesta peripècia vol ser transcendent, l’experiència del vigilant, de l’home que vigila, és una experiència moral d’abast universal. I és també una reflexió sobre la possibilitat que encara hi hagi un espai reservat per a qui vulgui viure intensament des de la seva individualitat. Aquestes són les claus de la novel·la.

Quin paper creus que pot tenir la literatura en el món d’avui en dia?

Molts diuen i repeteixen que la gent cada dia llegeix menys, i no és veritat, mai no s’havia llegit tant com ara. El que passa és que aquesta no és l’única via per arribar al coneixement, hi ha alhora molts altres mitjans pe accedir-hi, i per tant pot semblar que el llibre ha deixat de tenir la influència que havia tingut abans. El que és veritat és que l’hàbit de llegir ja no separa una minoria elitista, gairebé aristocràtica, d’una majoria de la població que no accedia a la lectura, això sí que és nou, i això és bo. En totes les societats avançades hi ha un espai per a la literatura, ni que només sigui com a entreteniment. Que la gent llegeixi i parli de llibres ja va bé, però també és evident que aquesta “democratització” de la lectura comporta un perill, i és que l’objecte, el llibre, ja només sigui un producte mercantil. Des d’aquesta idea, cal seguir reivindicant un espai per a un tipus de literatura que aspira a alguna cosa més que no sigui l’evasió. De fet, cada dia hi ha més gent que reclama formes literàries alternatives, que valora la literatura d’idees, que llegeix per interrogar-se, debatre i aprendre. La literatura és un mitjà per a pensar sobre el món. És una de les formes més sofisticades que ha construït la civilització humana. Respon a una necessitat, i hi ha evidentment un camí per avançar.

Ara mateix s’està parlant molt del llibre digital. Què en penses?

D’entrada no és més que un canvi de format, si ha de servir per arribar a més gent, doncs fantàstic. Però no veig que hagi de ser la fi d’allò que s’ha anomenat la galàxia Gutemberg, el llibre tradicional, imprès sobre paper, segueix tenint enormes avantatges. L’altre dia un col·lega meu m’ensenyava un d’aquests artefactes digitals, i em deia que dins hi havia no sé quants centenars de llibres, i m’ho deia amb cara de no tenir cap intenció de llegir-ne cap, de fet admetia que ara ja es podria desfer per fi dels llibres que li feien tanta nosa a casa… això sí que em va preocupar.

A finals dels anys 70 vas estar treballant en una publicació a Solsona, la revista literària “L’Afrau”. Què ens en pots explicar, d’aquella iniciativa? Quin paper va tenir en l’ambient cultural de l’època a la nostra ciutat?

La revista “L’Afrau” va ser un projecte entusiasta molt propi d’aquells anys, en què semblava que tot havia de ser possible. Va ser més important del que la gent va interpretar en aquells moments, penseu que en aquella revista editada a Solsona per una colla de xavals van publicar inèdits Salvador Espriu, Palau i Fabre, Pere Calders, Martí i Pol… i ens publicàvem a nosaltres mateixos, al seu costat! Hi havia una ingenuïtat pueril que era part del seu encant, i la raó per la qual no podia tenir continuïtat. Però mentre va durar, va estar bé. Érem joves i ens sentíem importants, això només pot passar una vegada a la vida!

En quins altres projectes estàs treballant actualment?

Estic en el procés de redacció d’una novel·la que es titula La necessitat, que és la història d’una dona que intenta reordenar tots els components diversos, i molts cops contradictoris, de la seva vida, i això en un context molt més proper i identificable que no pas els que m’han servit fins ara. I alhora estic treballant en l’organització del material per a una novel·la que tancarà aquest projecte, La vida a la frontera, les trifulgues d’un solsoní que en el pas del XIX al XX penetra en el món de la Barcelona que experimenta el pas definitiu cap a la modernitat. Però ja he dit al començament de l’entrevista que treballo molt lentament, de manera que tinc feina per a uns quants anys segur.

Tens previst venir a presentar el llibre a Solsona?

Sí, l’editor, en Josep Cots, en té ganes, i m’insisreix que hem de venir, i a mi em ve molt de gust. Em consta que hi ha gent que està llegint el llibre, i el contacte directe amb els lectors sempre és molt estimulant. Encara ho hem d’acabar de concretar, però suposo que de cara a la primavera vindrem a parlar d’El vigilant i les coses.

Entrevistem Pasqual Farràs amb motiu de la publicació de la seva novel·la El vigilant i les coses editada per Edicions de 1984.

–Deu anys entre la publicació de la teva primera novel·la, La mort del fabulador, i la segona, El vigilant i les coses. 

–Despés de publicar la primera novel·la em vaig agafar un temps de descans per prendre distància i objectivar què és el que havia fet. D’altra banda, sóc professor d’institut, així que faig dues feines. Treballar professionalment com a professor em permet escriure al meu ritme, sense la pressió d’haver de publicar cada dos anys. Sóc molt conscient que aquesta doble vida em facilita llibertat i temps, un luxe, i estic molt agraït.

–Treballes com a professor de Llengua i literatura a l’Institut Emperador Carles, al barri de Sants. Aquest context què t’aporta com a escriptor? 

–Un risc que corre l’escriptor quan fa un tipus de literatura com la que jo faig és que visqui desplaçat de la realitat, aïllat, pendent només de les seves pròpies obsessions. L’ensenyament obliga a un contacte directe amb la realitat que m’impedeix fugir. treballo amb joves i adolescents, per tant, estic en contacte directe amb la vida. Treballar amb ells em suposa una gran font de coneixement. Sovint em plantejo què seria de mi si exclusivament escrivís.

–Encapçales la novel·la amb una cita de Robert Musil: “De vegades se sentia com si hagués nascut amb unes qualitats per a les quals no hi havia actualment cap objectiu.” Aquesta cita marca subtilment l’atmosfera de la història.  

–Aquesta cita, brillant, em permet situar els eixos del conflicte que viu el protagonista de la novel·la. M’atreveixo a citar Musil amb prudència, d’alguna manera el vigilant August és un home sense atributs en clau de paròdia.

-El vigilant i les coses narra la història d’un solitari que s’allunya del món que l’envolta. Presenta’ns l’August, el seu protagonista. 

-L’August és un home que ha acceptat una feina subsidiària, prescindible, mediocre. Està abocat a una vida sense expectatives però que li permet viure d’acord amb les seves pròpies prioritats. Ell aspira a una integració harmoniosa amb el món, però és conscient que aquesta integració no és possible. Davant d’aquesta evidència, només li queda l’opció de provar d’entendre el dolor que es deriva d’aquesta impossibilitat. Comprenent aquest dolor és com trobarà el consol. Tota la novel·la explica la peripècia de trobar la perspectiva justa per entendre alguna cosa, de mantenir-se independent. És la recerca de l’espai que li és possible al jo en un món tan complex com aquest en el qual vivim.

–Aquesta recerca del jo fa referència a la recerca de l’espai de l’escriptor. Quin és l’espai de l’escriptura en el món actual?

–Crec que el seu lloc és el de la perifèria. És des de la perifèria des d’on podem intentar entendre allò que hi ha de controvertit, d’inefable. Per explicar allò que es pot precisar ja hi ha altres disciplines. La literatura ha de parlar d’allò que és difícil d’entendre.

–Parla’ns dels teus projectes.

–Actualment estic treballant en dues obres: La necessitat i La vida a la frontera. La protagonista de la primera és una dona del meu temps i de la meva generació. És la història d’una dona que passa per una experiència que la portarà a l’autoconeixement. També parla del conflicte entre l’individu i el món però amb referents més identificables… Cada novel·la que escric és un punt de vista diferent del mateix problema: la integració del jo en el món. L’individu que busca el seu lloc és l’element comú de les meves novel·les.

L’escriptor Pasqual Farràs (Solsona, 1959) publica El vigilant i les coses (Edicions de 1984), la seva segona novel·la, un drama complex i absolutament contemporani. El seu protagonista ha fet una opció radical: deixar l’activitat social per una feina de vigilant en uns magatzems, una opció extrema i, aparentment, conseqüent. Però, mirada amb més atenció, la posició del vigilant és autèntica o és una impostura? El vigilant August és un heroi o és un covard? L’autor trena la resposta en forma de monòleg:

“El conflicte que viu el vigilant és permanent i contempporani: és la desorientació que viu l’individu que vol entendre el món, però que no l’atrapa. El món en què viu és un món convulsionat per les contínues transformacions. I aquest món li exigeix que es comprometi, però ell no se sent còmode en el compromís. Perquè en la mesura que s’hi acosta es perd en la confusió. Si s’hi apropa massa perd la perspectiva. Aquest és el seu drama. Un drama que és completament contemporani.

L’home actual viu en un desfici permanent, percebo en la gent del meu temps un neguit per trobar el seu lloc. I té una certa lògica, perquè fins fa poc el món es movia molt lentament: la generació dels nostres avis sabia què havia d’esperar de la vida. I la gent de la meva generació comptàvem amb una realitat previsible, i no ha estat així. August, el vigilant que protagonitza la novel·la, pateix aquestan tensió: ell aspira a una certa monotonia, i necessita del silenci i la lentitud per entendre què passa al seu voltant. Però això l’aïlla, perquè la vida exigeix un compromís constant.

La necessitat de tranquil·litat del vigilant és més existencial que ideològica. August és un home sense gaire ideologia. No és un home enfrontat al sistema. Però l’única sortida que troba al seu desfici és prescindir de l’èxit social. Abans havia estat un home que havia participat en el debat públic, en el món de la cultura. Que es movia, tot i que en una posició secundària, en el debat sòciocultural. Participava en les tertúlies, anava al teatre… Volia ser un home del seu temps.

Però el vigilant viu una indecisió: ell s’havia volgut covènver que la decisió de viure aïllat dels altres era heroica, però té la sospita que en el fons és un covard, perquè viu amagat. Però té el pressentiment que un dia passarà una cosa important que justificarà aquesta vida que porta i demostrarà que la seva ha estat una decisió sàvia. És ingenu, perquè quan això s’esdevé, i es troba davant dels altres, i davant de persones que havia donat per perdudes, llavors ha d’actuar i es manifesta vacil·lant: no troba la paraula justa, fa mal a la gent, li dolen els sentiments… I s’evidencia que el vigilant, de fet, només és un pobre home que fa el que pot. És la història d’un home que divaga, que es pensa que és qui sap què, i en canvi no sap on va. Això l’humanitza, i  el fa més contemporani.

El vigilant és un personatge molt atret per la irrealitat i és víctima de les seves pròpies fantasies. I quan n’és conscient se sent un impostor. És lúcid, però aquesta lucidesa l’inhabilita. Arrossega un enorme escepticisme. I això fa que no tingui cap espai en la societat, no s’hi troba mai compromès del tot, sempre queda al marge de tot.

En tot això hi ha alguna cosa de novel·la confessional, esclar. El territori del vigilant és el territori destinat a l’escriptor: la perifèria. Des de la distància especula sobre el món en què vivim. Qui se situa  en aquest territori ha de viure la penitència del desclassat. L’escriptor es troba en la frontera. Perquè l’escriptor no viu del tot, sinó que mira com els altres viuen. Però la novel·la alhora caricaturitza aquesta pretensió de voler viure al marge. Perquè el vigilant és algú que pretenia ser molt noble i no és capaç de veure la ingenuïtat de la seva posició. Aquesta ambivalència també és molt contemporània.

El vigilant i les coses és una novel·la molt formal. Hi ha una voluntat d’estil: parteixo del principi que la literatura és fonamentalment llengua. Però no és un mer joc extravagant, perquè hi ha la voluntat d’explicar una idea del món. Hi ha una moral. Però quedi clar que no sóc un home d’idees, jo parteixo d’un estat ànim. Vull explicar un estat de consciència. Aquest és el territori de la literatura, no pas el de la filosofia.”

“Si pogués tornar a néixer m’agradaria ser un escriptor alemany d’entreguerres”. Pasqual Farràs, “fascinat per aquest món tan mental pròpiament alemany” d’escriptors com Robert Musil, Robert Walser o Franz Kafka, ha aconseguit fer-los presents a El vigilant i les coses, la seva segona novel·la: “La independència de no haver de treballar amb les presses d’un escriptor ‘professional’ és un regal per a mi”. Publicada just quan fa deu anys que va debutar amb La mort del fabulador, Farràs ha aconseguit un artefacte literari meticulós, laberíntic i profundament psicològic. “Vaig començar a treballar en aquesta novel·la fa uns vuit anys.

A partir d’una imatge —un vigilant fent la seva imatge— vaig proposar-me d’endinsar-me en aquest personatge. Sempre procedeixo per la via intuïtiva, més com a artista que no pas com a pensador”. A poc a poc, el vigilant va anar prenent forma i es va acabar convertint en l’August que acompanya el lector de principi a fi. “L’obra està narrada en una tercera persona situada en la ment del protagonista que permet una certa situació d’objectivació”. Aquest efecte és magnificat gràcies a la nul·la intervenció d’August en res del que passi al seu voltant. Fidel a la seva professió, el vigilant observa, reflexiona sobre tot el que veu i respon amb la inacció. “A August l’incomoda pràcticament tot el que veu o sent. La seva frustració és doble: sap que si no actua, se sentirà desplaçat; i si ho fa, en canvi, mai no sabrà on posicionar-se”.

Redundància i comedieta

“El món que es descriu al llibre és laberíntic i la prosa que faig servir també ho és. El principal esforç ha estat sintàctic i estructural: el lèxic que hi apareix no és gens de laboratori”. A El vigilant i les coses acompanyem August —home redundant i obsessiu— per tota una sèrie de llocs en què els rumors d’una possible conspiració van prenent forma. Els personatges amb qui va coincidint, de noms extravagants “i una mica de comedieta”  (Cabrinetti, Grand, Silvestre…) potencien la sensació d’haver-nos submergit en un món teatral i amb un punt d’impostura, on els personatges, incapaços de sentir, representen. “Sempre m’han despertat molt interès aquelles obres de Pirandello, Beckett o Espriu en què els personatges no dirigeixen la seva vida”. August es deixa dominar per la inacció: Farràs, en canvi, controla molt bé l’esplèndida novel·la que acaba de donar a conèixer.

Pasqual Farràs defiende, en la novela El vigilant i les coses, la posibilidad de vivir de forma individual, rechazando consignas

Qué posibilidades tiene el desasosegado hombre actual de vivir de forma individual en este mundo dominado por el pensamiento único y otras consignas? Es la hipótesis que se plantea Pasqual Farràs (Solsona, 1959) en su novela El vigilant i les coses, que acaba de publicar Edicions de 1984. En realidad, esta es una preocupación de largo aliento para el autor, que proyecta desglosarla en una tetralogía narrativa, de la que esta novela sería la segunda entrega, tras La mort del fabulador (Quaderns Crema), publicada hace ya una década.

Novela de “alta densidad” de ideas y de “compromiso frente a la vida” (en definición de su editor, Josep Cots), El vigilant i les coses está ambientada en unos almacenes situados en las afueras de una ciudad indefinida. Allí trabaja como vigilante nocturno August, un hombre obsesivo y perfeccionista que vive una febril lucha interior, pugnando por mantener su independencia de criterio. “He situado la historia en una época indeterminada, pero en la que ocurren unas convulsiones y unas transformaciones que permiten identificarla con la etapa postindustrial —explica Farràs—. El protagonista encarna al hombre contemporáneo desazonado. Tiene asumida su soledad, pero le cuesta adaptarse a las circunstancias, a los azares de la vida. Y analiza sus posibilidades de integración armoniosa en ella, creyendo que la actitud mejor es observar las cosas a distancia”.

Farràs reflexiona, a través de August, sobre “si es posible una mirada individual en el mundo de hoy”, sobre “qué espacio le queda a alguien que quiere vivir de forma individual en esta época de pensamiento único, prisas, control y consignas mediáticas”.

Una cita de El hombre sin atributos, de Robert Musil, encabeza el libro. Pero Farràs tiene también otros referentes: “El Kafka de América, el absurdo de Beckett, El desierto de los tártaros, de Buzzati. Y también la mirada moral de Camus, es desasosiego de Pessoa, Melville…”, dice el novelista, que se siente asimismo “hijo” de un autor como Miquel Bauçà. “Hay una generación de escritores, entre los que me cuento, que son deudores de Bauçà —añade—. Pienso que en cierto modo Jordi Lara, Manel Baixauli, Jordi Ibáñez y yo, entre otros, hablamos de lo mismo, estamos en el mismo viaje”.

El protagonista de El vigilant i les coses y el de La mort del fabulador son “dos caras de la misma persona” y, en realidad, “una contrafigura” del propio autor. “Es una contrafigura distorsionada, con un cierto aire de parodia, pero también una caricatura compasiva. Porque el protagonista se ha propuesto un ejercicio inabarcable: traducir el mundo a un lenguaje inteligible”.

Licenciado en Filología y profesor de instituto en Barcelona, Farràs subraya que escribe siguiendo “un proyecto único, en el que una novela ilumina a la otra”. “Cuando concluí La mort del fabulador —revela—, pensé que sería interesante intentar explicar el estado de conciencia de alguien que podía escribir una novela como la que yo acababa de redactar. Por eso digo que una obra da pie a la otra”. El autor ya trabaja en los dos libros que darán continuidad a su proyecto: La necessitat y La vida a la frontera.

La mort del fabulador va significar el seu debut literari, i amb El vigilant i les coses es consolida com una de les veus més interessants del panorama actual de les lletres catalanes. El solsoní Pasqual Farràs, que exerceix de professor d’institut a Barcelona, s’aparta de les modes i construeix un projecte narratiu que indaga en el paper de la literatura i de l’individu en la societat.

El projecte literari de Pasqual Farràs (Solsona, 1959) arriba a la segona etapa amb la publicació d’El vigilant i les coses, la història d’un solitari encarregat de magatzem que decideix desterrar-se de la vida comunitària.

—Deu anys entre la primera i la segona novel·la. I mentrestant?
—Després de La mort del fabulador em vaig prendre un any sabàtic, i el 2000 vaig començar a escriure El vigilant i les coses, un treball que va durar sis anys. Un cop acabat el llibre, em cal temps per agafar distància i mirar-me l’obra amb perspectiva i assegurar-me que no faig un pas en fals.

—Edicions de 1984 és un segell prestigiat (…). Vostè, però, va publicar La mort del fabulador a Quaderns Crema.
—Tenia diverses opcions. El vigilant no coincidia amb el que en aquell moment interessava a Quaderns Crema, per això vaig estar buscant altres projectes, i amb Edicions de 1984 ens vam entendre bé. En Josep Cots és un editor molt seriós, planifica bé el treball, hi estic a gust.

—Li permetrà de continuar el projecte que té entre mans al seu ritme?
—Segur que sí, jo no sóc autor d’una novel·la per temporada. Tinc al cap un conjunt d’obres amb un sentit unitari. La meva intenció és parlar del conflicte entre el jo, l’escriptor, i el món que l’envolta.

—No s’hi posa pas per poc.
—L’escriptor observa el món des de la perifèria, i intenta entendre’l. El protagonista de la novel·la, l’August, renuncia a intervenir en el món per intentar comprendre’l des de fora. Alhora, però, se sent empès a participar-hi i no se’n surt, es mostra inhàbil, maldestre. Se sent millor en la distància.

—És aquesta la posició que adopta l’escriptor?
—L’espai de la literatura és el de la perifèria. La novel·la manifesta la contradicció inherent entre la mirada apartada i objectiva de l’escriptor i la impossibilitat de mantenir la distància si decideix intervenir. És una paradoxa insalvable.

—L’August se sent atrapat per aquest dilema?
—És l’oposició acció-contemplació. Davant un món convuls per les contínues transformacions, amb esdeveniments que el deixen estupefacte, fuig i intenta mantenir la seva individualitat. I llavors es pregunta: sóc un covard o un heroi?

—Vostè es dedica a l’ensenyament. El seu món i el dels joves d’avui són gaire diferents?
—Jo em miro els canvis que es van produint amb molt escepticisme. Els problemes de la humanitat sempre són els mateixos, però hi ha un desconcert constant. Els homes i les dones de la meva generació vam ser educats per viure en un món en què sabíem què faríem cada dia. Ara mai no saps què passarà. Podem dir que vivim en la nostàlgia d’un món de formes permanents. L’August hi aspira, però no és un babau, i sap que tots aquests canvis incessants són inevitables.

—És l’August un Bartleby?
—En Bartleby és un referent, és veritat. M’agrada citar aquella frase seva tan característica: “m’estimaria més no haver-ho de fer”. Arriba un punt en què allò que et queda és el teu petit espai. En el cas del vigilant August, és el magatzem on treballa.

—L’angoixa de l’individu contemporani?
—Sí, la incomoditat de sentir-se desplaçat, de no saber on situar-se.

—És obvi que el dolor existeix.
—És clar, si no ets miop ets conscient del dolor, del mal que hi ha en el món. A la novel·la passen moltes coses, però sobretot en l’àmbit intel·lectual, moral.

—S’endevina en el llibre una certa crítica política. Era la seva intenció?
—No és una novel·la per llegir-la en clau de res, però és cert que hi surt el debat de sempre entre les forces progressives i les conservadores. L’obra està escrita de tal manera que no s’identifica amb cap època ni cap lloc concret, per això pot ser qualsevol moment de crisi de qualsevol societat.

—És possible quedar al marge?
—Crec que no. La vida de l’August no és autèntica, està escapçada.

—La seva ambició literària es mostra en la forma. Estem parlant d’una novel·la amb pocs diàlegs, llargs paràgrafs, minucioses descripcions…
—Crec que la literatura és forma, llenguatge. La literatura és discurs: el narrador controla i imposa un món que se sustenta en la paraula, en la manera de dir.

—Té clar el seu ofici.
—El novel·lista és un mentider, la literatura és artifici, falsedat. Una mentida que cal que agradi i que no sembli una mentida.

—La necessitat i La vida a la frontera són els títols dels dos propers llibres. Tornarà a fer-nos esperar deu anys?
—No em ve de gust haver d’acceptar cap compromís, però evidentment no tardaré tant. El mercat literari no tolera llargues absències.

—Amb qui s’identifica, literàriament parlant?
—Connecto amb les alternatives avantguardistes del segle XX, assimilant-ne la influència per la via de la caricatura. Si no, fóra insuportable: cal una certa autoparòdia per no fer el ridícul. M’agraden autors com Musil, el Pessoa del desassossec, els personatges clavats a terra de Beckett, el Buzzati d’El desert dels tàrtars… Hi ha també un fenomen interessant a la literatura catalana actual: algú n’ha dit “narrativa estoica”. Es tracta d’un concepte recent que parteix de la idea que, atès que viure d’escriure en català és difícil, tant per tant actuem amb llibertat i independència, al marge de les exigències del mercat. Però això no té res a veure amb la literatura amateur.

—Una literatura compromesa?
—Sí, perquè t’hi va la vida. Hi ha una generació d’autors catalans molt interessants, com Jordi Lara, Manuel Baixauli, Joan-Lluís Lluís, Núria Perpinyà, i encara altres, que creen el seu món propi. I no estem parlant de casos aïllats, sinó que constitueixen una tendència. El cas extrem seria Miquel Bauçà, un mite amb una obra inabastable que tomba d’esquena. També podem esmentar Miquel Àngel Riera, un autor enorme. Hi ha un circuit al marge de les convencions… Podríem dir que és la literatura de l’August.

Pasqual Farràs publica El vigilant i les coses, una novel·la d’idees que reflexiona sobre la possibilitat de l’home de no combregar amb el pensament únic

Està molt bé que en un món dominat per les xifres de vendes hi hagi editors com Josep Cots, d’Edicions de 1984, que aposten per autors considerats outsiders, franctiradors de les lletres que posen per davant de les vendes la consistència d’un projecte, tant pel que fa a les idees com a l’estètica. (…)

El vigilant i les coses “és un llibre d’alta densitat, gens lleuger, que mostra un compromís davant la vida i que té una resolució encantadora que em va sorprendre”, explica Cots. L’obra de Pasqual Farràs (Solsona, 1959), que es va estrenar el 1999 amb La mort del fabulador, està ambientada en una fàbrica als afores d’una ciutat indeterminada, en una època indeterminada, en què es viuen unes “convulsions socials perfectament contemporànies”, comenta l’autor. “El protagonista, el vigilant August, ha d’adaptar-se a la vida que l’envolta i opta per un distanciament que li permet entendre les coses del títol, la vida mateixa”. Farràs planteja “reflexions sobre les possibilitats d’una mirada individual”, ara que estem sota el jou del pensament únic.

L’individu que divaga

August és un personatge que segueix un itinerari, sense objectius clars. “M’interessa més la història d’un home que divaga que no la d’un individu que ho té tot clar”. fet que contrasta d’alguna manera amb l’autor, que té clar que aquesta obra forma part d’una trilogia (o tetralogia, si hi afegim la novel·la anterior) que també inclourà La necessitat i La vida a la frontera, dues novel·les en què ja treballa. “El debat de fons del conjunt del meu projecte és esbrinar quin espai queda per a algú que vol viure de manera individual”.

Farràs es declara “un lector indisciplinat, mal lector dels meus contemporanis”, tot i que admet influències de Musil, Kafka, Buzzati, Beckett, Camus, Melville, Pessoa, Bauçà, una bona nòmina, sens dubte. “És una novel·la d’idees però molt formalista. La literatura és discurs. Aquest món que represento té validesa perquè està construït lingüísticament”, sintetitza Farràs, que ha volgut mostrar “la mirada moral que hi ha darrere l’escriptura”. “L’individu que vigila és una contrafigura de mi mateix, faig una paròdia compassiva d’un home que s’ha proposat un exercici inabastable: traduir la complexitat del món a un llenguatge intel·ligible; és un home que va a la recerca d’una fal·làcia: creu que és possible un món ordenat en què cada cosa ocupi el seu lloc”.

El vigilant i les coses és una novel·la complexa, que parla “de l’estadi de vigilància, d’observació, previ al de la fabulació” a través de la visió d’un home que “es compromet més amb allò que imagina que no pas amb el que té al davant”, tot i que la vida “autèntica” l’obligarà a intervenir. I és que la intenció de Farràs és extrema: “Explicar la història d’un home a la vida del qual no passa res d’extraordinari, seria com una mena d’antinovel·la, o com intentar pintar un quadre a partir del no-res”.

El pal de paller del projecte és inqüestionable: “Farràs escriu divinament, fa servir un llenguatge meravellós; llegir-lo és una delícia”, defineix Josep Cots. En donem fe.

Pasqual Farràs (Solsona, 1959) ha publicat a Quaderns Crema la seva primera novel·la, La mort del fabulador.

—Podríeu presentar-vos al lector?
—Tinc quaranta anys. He passat els deu darrers escrivint aquesta novel·la. A part, faig classes en un institut de batxillerat de Barcelona. Tot allò que tenia per explicar és en aquest llibre. Em prenc la literatura molt seriosament. Per mi, és una manera de mirar d’entendre el món. No pas de divertir-me. Del lector espero, també, que em llegeixi molt seriosament.

—El que primer ens ha sorprès del llibre és que no sabem res del protagonista narrador. Ni si és un nen, un jove o un home gran.
—El narrador, el jo que explica la història, és un home que fuig. No se sap pas de què, però fuig d’una ciutat i va a parar a un univers desconcertant, que pren la forma d’un circ en una platja. Un circ amb personatges que tampoc no tenen passat, no tenen història, ni tampoc propòsits ni objectius. Un entorn de gent que semblen desemparats. El jo observa l’entorn perplex, però alhora se sent suggestionat per aquest entorn misteriós, irreal. I aquest jo mira d’entendre els signes que veu entorn seu. Mira de descobrir el sentit de les coses. La personalitat del personatge s’explica amb la mirada que té de les coses i la manera d’explicar-se.

—La creació d’aquest univers desconcertant, juntament amb la inconcreció del protagonista, no té el perill de desconcertar el lector, d’entelar-li la lectura?
—Sí. És probable. Sóc molt conscient que exigeixo un esforç al lector. I li demano que prescindeixi totalment de referents realistes i que es deixi arrossegar per tot el que li suggereix aquesta irrealitat.

—Com en el cas de les proses de Foix?
—Sí, sens dubte. Foix pot ser un referent. Un lector amic m’insinuà, no sé si per a bé o per a mal, que la novel·la fóra com l’hauria escrita Kafka si hagués conegut i llegit Foix.

—Penseu que Kafka hauria millorat, si hagués seguit Foix?
—Potser Kafka no hauria estat Kafka.

—Naturalment. Quin ha estat el punt de partida de la novel·la?
—La història d’un home que s’instal·la en un circ. No és cap argument, sinó unes imatges, unes emocions.

—En aquest paisatge de personatges indefinits apareix un fabulador. Per què?
—El fabulador és qui mira d’ordenar tot aquest món. Vol dotar els personatges d’un passat i en els seus discursos elabora llegendes, mentides. I també pretén anticipar el futur. És qui mira de donar sentit a aquella al·lucinació. És un personatge ridícul, perquè ningú no se’l creu. Ha perdut el prestigi, per culpa de les errades. Però ell dóna una explicació de tot el que passa a la novel·la. Ell en té el secret. I quan mor, tot aquell univers s’enfonsa, deixa de tenir sentit. Resulta que l’única cosa que aguantava aquell món era la paraula. El fabulador intenta ser una metàfora de l’escriptor que vol donar un sentit a la realitat a través del llenguatge.

—La contracoberta diu que el llibre és una desintegrada paràbola moral.
—La novel·la és una paràbola moral perquè intenta ser una reflexió sobre la condició humana. No vull que es quedi en un conjunt d’anècdotes més o menys entretingudes. Hi ha la voluntat de transcendir. És desintegrada perquè per mi era important explicar un sentiment d’estranyesa. Una incomoditat, una inquietud, un desfici. és la història d’algú que mira d’integrar-se al món. Que sent una gran necessitat d’entendre i de ser entès, però que se sent exclòs.

—Creieu haver fet una cosa nova, dins la literatura catalana?
—Ningú que la llegeixi no podrà dir que ja l’havia llegida abans.