Mentrestant, el debat que qüestionava sense treva els valors que asseguraven l’estabilitat i la permanència de la ciutat seguia fent via, uns hi treien importància, deien que en tot aquell desordre no hi havia res de nou, que així havia estat des de sempre, i que per sort seguiria sent així per sempre més, la mateixa identitat de la ciutat exigia el sentit crític que alimentava la controvèrsia constant, i sense aquesta aresta de vulnerabilitat la ciutat no hauria estat el que havia acabat sent, aquesta possible deficiència vigoritzava, deien, l’entramat social, l’oxigenava, però altres defensaven que ara sí que es tractava d’un moment únic i probablement irrepetible, deien que veien en la confluència de circumstàncies històriques la inaudita oportunitat de plantar els fonaments des d’on fóra possible d’edificar els canvis que resoldrien definitivament totes les xacres que pervivien a la ciutat, enquistades des del fons dels segles. Segons com es mirava, podia semblar que la pugna enfrontava els partidaris dels reglaments més estantissos i tradicionals amb els seguidors de les noves teories progressistes, però la discussió es ramificava per senders molt diversos, i era ben fàcil de desorientar-se en el boscatge que era aquell incongruent laberint d’interessos. Un home voluntariós i no pas estúpid com era August sovint s’hi perdia, perquè trobava arguments per combatre en contra de totes les faccions que es disputaven el poder. Davant dels qui s’esgarrifaven per les transformacions incessants August s’afegia als postulats dels qui creien en el moment que s’anava acostant, necessari, però quan sentia les proclames dels apòstols del progrés li venia mareig, només li faltava llavors de constatar amb quin posat d’imbècil rengleres i rengleres d’enzes se subordinaven al nou ordre, i amb quina beneiteria insuportable es donava tot per fet, i tot per bo, esplèndid, ineludible, llavors una inconfessable força l’empenyia a viure d’esquena a aquelles manifestacions d’eufòria, i es refugiava en hàbits periclitats que ja tothom detestava. Quan sentia els qui es queixaven de la manca de virtut que es veia en totes les formes de vida a la ciutat de seguida s’hauria apuntat a defensar tota mena d’alternatives en contra dels costums més antics, però si era sincer no se sentia mai a gust enmig de les multituds que s’afanyaven a viure de pressa, suplantant deures, normes i compromisos. Tampoc no podia participar de la lletania dels ploramiques i dels missaires, visceralment es revoltava davant de les consignes que derivaven de la moral més restrictiva i castrant, però alhora es lamentava de la conducta bruta i indecent dels qui es negaven a tota forma moral d’existència. Quan volia comprendre les raons dels qui sempre es queixaven dels defectes que immobilitzaven la ciutat tenia ganes de recriminar-los què hi feien, ells, per superar-los, o d’on eren, ells, ja que no se’n sentien responsables, però després no es podia solidaritzar gens amb aquells altres curts de vista, cofois, hereus del bo i millor, que proclamaven les excel·lències dels costums propis, i atribuïen totes les imperfeccions al menyspreu amb què els tractaven els pobles forasters, indignes veïns que no tenien altra feina que posar pals a les rodes del particular desenvolupament providencial de la ciutat. Mai no havia pogut suportar la satisfacció estèril que veia en els qui cercaven la culpa dels mals que assolaven la ciutat en els capricis del destí o en la mala fe de la gent superba, però aquest malestar que li produïa l’afecció obsessiva per les pròpies desgràcies només era superat pel malviure que li ocasionaven les repetides descàrregues plenes de verí que apuntaven en contra dels mítics referents que custodiaven la història memorable de la ciutat. Quan sentia que un gemegava davant del clima claustrofòbic que s’imposava pertot ell pensava en un ordre pretèrit exemplar i definitiu, però no gosava pas referir-s’hi, per consolar-lo, l’haurien pres pel nostàlgic que no era, però no podia defensar tampoc altres models estranys que no s’adeien amb la naturalesa de la ciutat, ni tampoc no es veia amb cor de reclamar gaires canvis que la poguessin desfigurar. Així era com August vacil·lava entre la falta d’enginy dels uns i l’atribolada insolvència dels altres, sempre un estrany enmig de barricades des d’on lluitaven militants compromesos que segons com semblava que tiraven a matar, i que des d’un altre punt de vista semblaven només figurants d’una batalla fictícia pactada.

Els abnegats, clarividents lletraferits, que pautaven idees i formes de pensament de referència, els hauria emmordassat tots, tip com estava de sentir-los. Ho havia provat de bona fe, però mai no s’havia pogut identificar amb cap de les seves reflexions gastades, previsibles, simples pedaços embastats, com a molt amb certa gràcia, i a vegades ni això. No trobava un model que li servís enlloc. Li desagradaven tant els homes d’acció com els més sensitius. I en els que eren merament contemplatius s’hi veia tan tràgicament reflectit que no podia suportar d’encarar-s’hi. Un home escadusser, perdut en una perifèria que no depenia de cap centre. No pas desentès del món, però totalment lliurat a anar en contra de no res. El seu no era pas un cas únic, és clar, però amb les altres víctimes d’aquest desajust tampoc no s’hi avenia. August sempre se sentia desplaçat quan s’adonava que grups molt ben fornits desfilaven sota d’una qualsevol proclama, però quan en trobava d’altres que, com ell, criticaven totes aquelles formes d’adhesió a una o altra causa, defugia igualment la seva complicitat, perquè se sentia incòmode davant de l’agressivitat amb què responien a l’estridència dels himnes i les banderes d’aquells poca-soltes. Era veritat que estava molt més a prop dels qui no creien en res, però entre August i aquells altres desertors hi havia una diferència, ell almenys hauria volgut creure en alguna cosa, i es desficiava en veure’s desprotegit i aïllat, apartat dels recers que aixoplugaven els feligresos d’un o altre dogma. August no creia en res, però es lamentava d’aquella seva lucidesa que l’impossibilitava per créixer en la recerca d’algun ideal pel qual valgués la pena el sacrifici. Ell, que passava per ser no res més que un escèptic, era en el fons un home que hauria volgut viure conduït per una moral, un home que no s’havia compromès mai en res, però que hauria volgut creure en uns principis inalterables, en uns valors permanents. Clar que sabia que aquells principis i aquells valors no existien, però enyorava la possibilitat d’un món regit per un miratge semblant. Convençut que l’àmbit en el qual li era permès d’estar l’allunyava de l’entusiasme dels uns, se situava també molt voluntàriament lluny del cinisme amb què uns altres que es presentaven com els seus rivals els parodiaven. Havent après a viure en l’espai petit que quedava al marge de la discòrdia, s’havia convertit també ell en un home petit, sense recança, sense expectatives, un home elemental que ja en tenia prou esquivant la intolerància dels més cafres i desentenent-se de la seguretat impostada dels homes de l’època. Però des del seu refugi gairebé invisible August seguia defensant la possibilitat d’una vida recta i coherent. Aquesta era la grandesa d’August, la grandesa del vigilant. El que el salvava era una forma d’acció que no era moviment sinó un estat de consciència, una perspectiva, una mirada moral. Des de la llunyania en relació amb tota forma de compromís radical fet de gestos segurs i d’actituds inequívoques, situava la seva particular percepció per damunt de tot, i des de la talaia que el dignificava provava d’entendre les raons que hi havia en la vida dels altres. Llavors cap dolor no li era aliè, llavors no renunciava a compartir cap signe de desesperança que vingués de la vida més real. Llavors, era capaç de comprometre’s amb la seva emoció, era capaç de commoure’s sincerament en el sofriment que veia en la vida dels altres. Aquest era el veritable August, l’August que es dolia per ser. La inoperància, la indignitat de l’August més terrestre era de plànyer, aquell home que no es reconeixia en la vida que duia no era un home ni res, només un projecte a mig fer, perdut en la temptativa de ser una qualsevol desferra que si més no verificava la ingratitud del món, una altra cosa era l’home distanciat, desapassionat, sí, però lúcid i sincer, que escrutava el món i provava d’entendre el veritable significat de les coses. Les coses del món que es presentaven sota formes diverses, en trànsit permanent, les coses estranyes i desmantellades que derivaven del desassossec atroç que era condició substancial i indefugible per viure. L’home més autèntic i valerós que podia arribar a ser August era aquell home que només mirava, que només vigilava, i que encara que no era capaç de sentir pietat versemblant i espontània, almenys sentia de debò que aquesta anomalia el convertia en culpable, i aquest sentiment, i la convicció de no ser prou bo, l’humanitzava.

El vigilant i les coses
Fragment del capítol 9

Tot aquell espai que m’envoltava semblava que l’hagués estat esperant des de sempre. No era pas amable, però, res d’això, perquè escampats pertot arreu hi havia objectes raríssims, com si en aquella mena de golfes hi haguessin anat a parar les sobres d’un somni inversemblant. Baguls i armaris poc freqüents, amb els calaixos encallats i guerxos. Pintures i encofrats amb imatges boiroses, tot molt melós i romàntic. Piles de capses de formes geomètriques, daus escantonats i moltes pilotes, totes de mides contrastades i colors cridaners. Hi havia vestimentes d’herois coneguts i disfresses de falsaris, amb detalls còmics, a vegades, i amb ornaments daurats, com de mentida. I pots de pintura oberts, i algú hi havia deixat les petjades marcades, un esgrafiat amenaçant, i hi havia marcades les roderes dels ciclistes que es creuaven, i ara se separaven i després es tornaven a confondre. I hi havia bitlles escampades per terra, i argolles, xarxes mig plegades, i matalassos, galledes d’aram botides, vasos de cristall, peses, fuets. Tota la parafernàlia del circ. No hi havia gaire llum, i tot s’anava fent present molt de mica en mica, només en la mesura que el vent suau movia les teles de l’envelat i s’hi filtraven volves de sol. Tot estava aturat, però els perfils de les coses tremolaven, com si tinguessin vida seva i els impulsés un alè molt plàcid. I em semblà com si estigués a les entranyes d’una fera que patia, lenta, cansada. Del sostre penjaven cordes, algunes quedaven suspeses a mig camí i es balancejaven, però d’altres eren llargues i s’arrossegaven per terra, serps adormides. També hi havia escales amb els barrots de fusta, i s’anaven movent, els pèndols d’un temps insegur. Tot allò quedava al darrere del que devia ser la sala on es preparaven els artistes abans de sortir a actuar. Ara estava desert, però hi intuïa les mirades tan segures de tots ells, el gest aplomat, desafiant, les enveges secretes, m’hi imaginava acusacions i traïdories, tot a l’acord del desig fugaç, inconfessable. Ara hi era jo, però ben sol i d’estranquis, i ningú no m’hi sabia, era l’intrús emmanillat en la trampa inoportuna. Tenia al davant la imatge esborradissa del laberint imminent, i així mateix m’assetjaven els dies que foren feliços, a ciutat. Tan propers, encara, però llunyans i tèrbols, en el record. No era pas que enyorés la veïnada insidiosa, ni que frisés tampoc pels companys endanyats. Molt millor aquella solitud que no pas el neguit de ser amb els altres. Ara em vagava de refer i tot la seva perplexitat, i això em divertia. Els qui em volguessin entendre haurien de marejar els prefectes per aclarir l’enigma del desaparegut. La parentela distreta potser acabaria sabent de mi pel llast que deixarien els escolis més sucosos. Alguna amant fugaç s’avindria aviat a l’oblit, i faria concorxa amb els qui malparlessin de l’estrany. Que ja es veia a venir, la raresa, que si era o no era de mena, que si foren els tractes mal previstos, i que quina sort, que no els arrossegués en la caiguda. Algú molt de fiar gosaria parlar i diria, emfàtic, que jo depenia massa dels carrers trabucats i dels jardins esparsos, que habitava només en les avingudes cansades. Un altre de més indulgent sospesaria la lassitud dels vespres d’estiu, tan somorts, blavencs, i correria a dir-hi la seva, exculpador. I a tots els altres que provessin de saber qui vaig ser els seria tot negat. Només trobarien la imatge esgratinyada d’un home que fuig, sense remei. Algú molt xafarder tindria ganes de parlar d’un tal errant ofuscat, un pobre aviciat, més aviat mal vist, un pervingut, a la terra de les fanfàrries. Un deixeble més enlletrat del compte, moralitzaria l’altre, un saberut de no res. I si sabessin el càstig llavors l’apamarien, clements. Tan a sobre meu, tots, i tan distant que me’n sentia, jo, dels seus criteris. Ja en tenia prou amb els passadissos sinistres que m’engolien, que foren el purgatori que m’havia guanyat. Tot aquell entorn em xuclava, era com si desvariés. Les escales lleus, tan fràgils, el cordam matusser. Els angles tètrics, escapçats. L’abisme clos, secret. L’única llum que se salvava lluïa en els miralls polsosos. Estaven abandonats en la penombra, molt lluny de l’antiga festa, i n’hi havia molts i de formes ben diverses, i si hi entraves podia ser que topessis amb les imatges més esgarrifoses. ¿Qui hi veuria, si m’hi acarava? Potser estaven massa acostumats a reflectir les deformitats dels monstres, els cristalls traïdors. ¿Quin bessó meu havia de creure, el llargarut, el bombat, l’idiòtic? Per totes bandes m’interrogaven carotes de mi mateix, i jo no sabia quina vanitat amagava cadascuna, quin escandalós delit hi havia darrere la llengota. I jo més aviat m’hi acovardia, i ja pensava si no convindria tornar al costat dels qui traficaven allà a la vora, que encara hi devien ser, i més si pensava que potser aviat em trobarien a faltar, i qui volgués brega sabria on trobar-me i jo, llavors, tan encauat, faria un paper ben enganyós. A veure si encara m’enviarien un vigilant aspre, algú massa contumaç, a buscar-me. Si ja el sentia i tot, faria ressonar els passos per espantar-me, i en veure la presa que jo fóra cediria, com si volgués afluixar, però només fóra pel goig d’allargar l’empaitada. Trobaria gust a fer-me patir, si em sabia espantat ell se sentiria encara més fort i encara s’adjudicaria més drets. Un empipador exigent, devia ser, i l’havien ocupat en una feina tan de mal manegar com aquella, però ell se’n devia sentir ben orgullós. Sentia el retrò dels seus passos, però a mida que s’acostaven em vaig anar adonant que no podien pas ser del sergentot, aquell qui s’acostava no podia ser pas cap barricaire. Més aviat algú que s’havia perdut. Remolejava en veu alta, distret, com si assagés proverbis, com si hagués de recompondre algun versot desllorigat. Desafinava, però no em podien pas ofendre, els refilets, si eren descàrrecs. Tenia la veu rogallosa i per res tossia, i llavors anguniava, era de doldre, la seva insatisfacció, i jo l’hauria ajudat, però ell volia fer veure que no era pas res, que no calia. Pressentia l’amic pairal. I així aparegué davant meu la imatge que havia estat buscant, el fabulador, i vaig pensar que molt aviat fóra comprès, acollit i salvat.

La mort del fabulador
Capítol 15

Un punt de debat, aquest, vertebral. I per això mateix permanent. Perquè si un objecte de reflexió apareixia i reapareixia amb constància era precisament aquest, en concret, fins a quin punt tenia dret a mantenir-se tan al marge de la controvèrsia habitual, fins a quin punt es podia permetre la independència sense sentir-se irresponsable, en definitiva, fins a quin punt li era lícit de viure tan allunyat dels hàbits gregaris sense sentir-se’n culpable. En nom de quin ideal, de quin principi inviolable renunciava a sotmetre’s a les motivacions que movien els actes dels altres? El cert era que quan, empès per un sentit de la solidaritat, havia intentat de col·laborar en un o altre projecte comú, havia acabat desertant i s’havia acabat sentint més miserable que mai. Com era, es retreia, que no estava mai prou disposat a participar en el futur col·lectiu, ni a dir res que finalment comptés en els debats del moment? Com era que es trobava tan a gust apartat de l’escena principal?

Aquest era el seu mal, el seu punt feble difícilment excusable. Però també era veritat que ningú prou honest no hauria pogut acusar-lo objectivament, perquè ni era un llibertí irresponsable ni tampoc només un absentista, això segur que no, perquè certament estava al cas de tot, i res no se li feia estrany. Però també era evident que al mateix temps se sentia incapacitat per comprometre’s amb res. Una mena d’incapacitat que venia imposada pel seu distanciament, ni tan sols voluntari, només necessari, per tal d’arbitrar un comportament coherent. En comptes del compromís i l’acció, que almenys podrien justificar una vida modesta com la seva, d’altra banda com la de tants d’altres, aquella maleïda indolència, la seva injustificable apatia. L’ensopiment l’immobilitzava, i per superar la culpabilitat que derivava de la seva passivitat es refugiava en la simple contemplació. Observant el món ja en tenia prou. Però això li dolia, perquè, en lloc d’apaivagar el seu desfici, l’hi enfortia.

Així de senzill i absurd alhora. La passivitat, la manca de compromís, aquella abúlia insana en què s’arrecerava el feien sentir culpable. Fins aquí prou bé, almenys un indici que l’home que hauria hagut de ser no renunciava a res. Però aquesta culpabilitat acabava sovint generant un tarannà victimista que es rebolcava de satisfacció en constatar les seves limitacions. Quin goig no era sentir-se en l’esfera de l’apàtrida, lliure de cap responsabilitat, perquè ell no podia ser pas el causant de cap de les fatalitats que tan astutament veia pertot. Aquest, aquest era el seu mal. Ni compromís ètic, ni fervor intel·lectual. Oposant-s’hi, una sensualitat devastadora que encara l’immobilitzava més. Ni saber ni conèixer, només sentir. Ni dominar ni construir, només intuir, vagament, de lluny. Res d’actuar per transformar, l’imperatiu d’un home d’acció admirable. Ell, al pol més oposat, viure amortit i conformat en la més simple vigilància. Fins aquí les seves limitacions, les insuficiències a què, de fet, com tothom, tenia prou dret, això és, allò de què s’hauria pogut compadir. Però hi havia una part recriminable, de la culpa de la qual no es podia pas evadir, i era aquella insensata felicitat que trobava en el seu error. Perquè que no fos un heroi podia passar, però que fos un mesquí era imperdonable.

Viure sempre desdoblat, aquest era el seu destí. Un era el qui feia, i l’altre el qui jutjava. Un preveia, anotava i decidia, i l’altre immediatament avaluava i compensava. Al primer no li sortien mai els comptes, i ja era gros que a l’altre no li faltés mai la raó de tot en tots els afers haguts i per haver. I més que desdoblat, multiplicat, perquè hi havia encara l’home invisible que corria pels carrers i mirava per les finestres i escoltava els viatgers del tramvia, i encara l’home de les mil disfresses que s’adequava subtilment a les seqüències intermitents i diverses a què l’encarava cada moment de la vida, i encara l’home de sempre, fet i dret, i tan noble i sever, que cadascú s’havia imaginat a la seva mida, i que ell, per descomptat, refermava en cada escena de la comèdia que era tot plegat. Tot tan desballestat i tan en contra d’aquell anhel d’unitat a què aspirava. Que hi hagués almenys un marc on encabir, per entendre’ls, tots els fragments de l’experiència. Que hi hagués, si més no, un codi fiable per atenuar la diversitat del món. Aquest era el veritable desfici en què vivia instal·lat August. La fal·làcia que era possible un ordre en què cada cosa tindria el seu nom, i en el qual ell hauria d’ocupar un espai ben definit i necessari. Ell, que se sentia tan desencaixat i tan en desacord amb tot el que veia en els altres.

El vigilant i les coses
Fragment del capìtol 2

La dona que mira el port des de la coberta del vaixell ha fet el viatge tota sola. En tot el trajecte no ha parlat amb ningú. Mai no s’ha sentit gens a gust enmig de la complicitat de què solen fer ostentació els altres, i per això ha evitat molt expressament de trobar-se amb els grups de gent que han estat fent colla durant tot el temps que ha durat la travessia. Sempre s’ha exigit de mantenir-se en la distància. Sap que d’aquesta fractura en depèn la perspectiva.

En arribar al moll la dona no ha tingut cap pressa per baixar. Ha estat una eternitat d’instants contemplant la façana de pedra de la ciutat. Però ningú no se n’ha estranyat. Que no s’entretingués ni un moment a les dependències del port en canvi sí que ha provocat alguna maliciosa sentència. Ni un acompanyant durant tantes hores de viatge i ara que no l’esperés ningú, tots els indicis d’una sedició. Però després ella s’ha assegut a tocar de l’escullera i tothom s’ha desentès del seu posat absent. Ara la dona observa una imatge essencial que és tot un univers ple de suggerències. Pot ser que només enyori un ideal de permanència impossible. Però està segura que cap dels passos que l’han duta fins a l’illa no ha estat endebades. El que la mou és la voluntat de penetrar en les formes de l’escenari per tal d’entendre’l totalment.

Quan s’ha hagut de donar a conèixer al mostrador de l’hotel la dona no ha fet cap esforç per amagar la seva identitat, però no se l’ha creguda ningú. Arribar tan fora d’hores i a més sense equipatge, quina manera tan poc estudiada de simular la impostura. Potser no li quedarà més remei que fingir per assegurar que se la creguin. Ara mateix no pot saber fins quan s’hi estarà. Tot està pendent de projectes de conseqüències inabastables. Pot arribar a ser que la reclamin en qualsevol moment. Per això mateix cal estar molt al cas de possibles encàrrecs, visites, missatges indispensables, qui sap. Per això, doncs, poden ser només uns dies, però també pot arribar a passar que s’hi quedi molt de temps, qui sap. El mosso que l’ha estada atenent ara ja no té cap dubte que l’ha ben definitivament clissada. Que inútils, tants d’esforços per arribar-se a conèixer.

Entrada la tarda la dona ha enfilat escales amunt cap a l’interior de la ciutat d’aire colonial. L’han vista passejar pels carrers deserts de la part més antiga i més noble. S’ha perdut pels carrerons més estranys fins arribar als últims ravals. Finalment ha fet cap a l’indret més inhòspit del laberint. Dona inconeguda. Qui l’hagi volguda seguir haurà interpretat que només errava, orientada com a molt per un atzar incomprensible. Sense iniciativa ni mètode. Tot mentida. L’itinerari que ha seguit és una geometria calculada, raonada. De fa temps que sap que en cap cas el compromís no pot ser arbitrari. El neguit per comprendre-ho tot només serà vertader si està fonamentat en un misteri ineludible.

Des del mirador més privilegiat la dona està contemplant el cel de plom que cau sobre la ciutat blanca, un horitzó pla i implacable que rosega i destrueix els perfils del decorat. És el miratge definitiu. Si li poden venir a la memòria un devessall infinit d’imatges, també sap, i això la resigna, que només d’unes poques no se’n podrà desprendre mai. Però també sap, i això la desconsola, que el temps en què viu és un temps inexistent.

Si cal explicar un món i totes les emocions que aquest món evoca serà inútil descomposar-ne els elements per reproduir-ne objectivament l’efecte. S’imposa un artefacte estètic molt més poderós, compost d’unitats distintes, organitzades amb les seves pròpies lleis, amb una sintaxi irrenunciable. Per assumir el mite cal haver construït la seva imatge simbòlica. Una unitat nova susceptible de ser reduïda a fragments sense referents explícits que alhora es reordenen, es repeteixen, es dupliquen, es desplacen, s’emmirallen, o es despleguen. Un ordre nou inqüestionat de múltiples significacions i no només sensitives. I per tant traduïble, també, en termes de coneixement.

La dona que passeja per la ciutat ha penetrat en els plecs més amagats de la seva memòria. És davant mateix de les tanques que barren els camins, si els fa podrà arreplegar les pedres que havia imaginat, fins provarà de desxifrar els secrets que les algues amaguen, i tot sense ser-hi, amarada de sol i de llum abissal.

En la platja primigènia la dona ha tornat a veure la nena que feia un clot a la sorra, delerosa de poder-hi ficar tota la mar sencera. La nena, feliç, ignora els límits. La dona hi ha acabat topant i en sap les servituds. I això no obstant segueix obsedida per concretar i formalitzar l’estructura que pugui contenir tots els diversos signes possibles. Quin deliri, si trobava la imatge capaç de sintetitzar tot el dolor del món.

La dona ignora si algun dia podrà accedir a les estances ombroses del far, no pot ni intuir quant de temps haurà d’estar esperant el dia que la cridin fortalesa endins, ni sap tampoc quan podrà recórrer els passadissos secrets i intempestius de l’antic illot dels moribunds. De totes les visions que deriven de la seva mirada, n’hi ha alguna que es pugui reduir a uns pocs mots diàfans i incontestables? De tots els enigmes que hi ha esgrafiats pertot, n’hi podria haver alguns que fossin finalment perfectes? És potser encara possible arribar a un ordre just, ple de sentit?

Tots sabem que el mal existeix, però som orgullosos i difícilment podrem acceptar ja cap consigna que ens n’alliberi. Si hi ha un desfici que almenys tingui el seu reflex ben clar i comprensible. Que sapiguem dir almenys el nom del déu devastador, que almenys tingui una forma, i que el sapiguem reconèixer.

La dona ha conegut els viaranys enganyosos del temps i ha vist finalment el rostre de la mort. Per això ha comprès el sentit únic del retorn.

Text per al catàleg de l’exposició Geografies del record, de Margarida Piera Vinent