L’escriptor Pasqual Farràs (Solsona, 1959) publica El vigilant i les coses (Edicions de 1984), la seva segona novel·la, un drama complex i absolutament contemporani. El seu protagonista ha fet una opció radical: deixar l’activitat social per una feina de vigilant en uns magatzems, una opció extrema i, aparentment, conseqüent. Però, mirada amb més atenció, la posició del vigilant és autèntica o és una impostura? El vigilant August és un heroi o és un covard? L’autor trena la resposta en forma de monòleg:
“El conflicte que viu el vigilant és permanent i contempporani: és la desorientació que viu l’individu que vol entendre el món, però que no l’atrapa. El món en què viu és un món convulsionat per les contínues transformacions. I aquest món li exigeix que es comprometi, però ell no se sent còmode en el compromís. Perquè en la mesura que s’hi acosta es perd en la confusió. Si s’hi apropa massa perd la perspectiva. Aquest és el seu drama. Un drama que és completament contemporani.
L’home actual viu en un desfici permanent, percebo en la gent del meu temps un neguit per trobar el seu lloc. I té una certa lògica, perquè fins fa poc el món es movia molt lentament: la generació dels nostres avis sabia què havia d’esperar de la vida. I la gent de la meva generació comptàvem amb una realitat previsible, i no ha estat així. August, el vigilant que protagonitza la novel·la, pateix aquestan tensió: ell aspira a una certa monotonia, i necessita del silenci i la lentitud per entendre què passa al seu voltant. Però això l’aïlla, perquè la vida exigeix un compromís constant.
La necessitat de tranquil·litat del vigilant és més existencial que ideològica. August és un home sense gaire ideologia. No és un home enfrontat al sistema. Però l’única sortida que troba al seu desfici és prescindir de l’èxit social. Abans havia estat un home que havia participat en el debat públic, en el món de la cultura. Que es movia, tot i que en una posició secundària, en el debat sòciocultural. Participava en les tertúlies, anava al teatre… Volia ser un home del seu temps.
Però el vigilant viu una indecisió: ell s’havia volgut covènver que la decisió de viure aïllat dels altres era heroica, però té la sospita que en el fons és un covard, perquè viu amagat. Però té el pressentiment que un dia passarà una cosa important que justificarà aquesta vida que porta i demostrarà que la seva ha estat una decisió sàvia. És ingenu, perquè quan això s’esdevé, i es troba davant dels altres, i davant de persones que havia donat per perdudes, llavors ha d’actuar i es manifesta vacil·lant: no troba la paraula justa, fa mal a la gent, li dolen els sentiments… I s’evidencia que el vigilant, de fet, només és un pobre home que fa el que pot. És la història d’un home que divaga, que es pensa que és qui sap què, i en canvi no sap on va. Això l’humanitza, i el fa més contemporani.
El vigilant és un personatge molt atret per la irrealitat i és víctima de les seves pròpies fantasies. I quan n’és conscient se sent un impostor. És lúcid, però aquesta lucidesa l’inhabilita. Arrossega un enorme escepticisme. I això fa que no tingui cap espai en la societat, no s’hi troba mai compromès del tot, sempre queda al marge de tot.
En tot això hi ha alguna cosa de novel·la confessional, esclar. El territori del vigilant és el territori destinat a l’escriptor: la perifèria. Des de la distància especula sobre el món en què vivim. Qui se situa en aquest territori ha de viure la penitència del desclassat. L’escriptor es troba en la frontera. Perquè l’escriptor no viu del tot, sinó que mira com els altres viuen. Però la novel·la alhora caricaturitza aquesta pretensió de voler viure al marge. Perquè el vigilant és algú que pretenia ser molt noble i no és capaç de veure la ingenuïtat de la seva posició. Aquesta ambivalència també és molt contemporània.
El vigilant i les coses és una novel·la molt formal. Hi ha una voluntat d’estil: parteixo del principi que la literatura és fonamentalment llengua. Però no és un mer joc extravagant, perquè hi ha la voluntat d’explicar una idea del món. Hi ha una moral. Però quedi clar que no sóc un home d’idees, jo parteixo d’un estat ànim. Vull explicar un estat de consciència. Aquest és el territori de la literatura, no pas el de la filosofia.”
Inici
Contacte
RSS
Un conflicte molt contemporani
Montse Serra (Vilaweb, 1 desembre 2009)
L’escriptor Pasqual Farràs (Solsona, 1959) publica El vigilant i les coses (Edicions de 1984), la seva segona novel·la, un drama complex i absolutament contemporani. El seu protagonista ha fet una opció radical: deixar l’activitat social per una feina de vigilant en uns magatzems, una opció extrema i, aparentment, conseqüent. Però, mirada amb més atenció, la posició del vigilant és autèntica o és una impostura? El vigilant August és un heroi o és un covard? L’autor trena la resposta en forma de monòleg:
“El conflicte que viu el vigilant és permanent i contempporani: és la desorientació que viu l’individu que vol entendre el món, però que no l’atrapa. El món en què viu és un món convulsionat per les contínues transformacions. I aquest món li exigeix que es comprometi, però ell no se sent còmode en el compromís. Perquè en la mesura que s’hi acosta es perd en la confusió. Si s’hi apropa massa perd la perspectiva. Aquest és el seu drama. Un drama que és completament contemporani.
L’home actual viu en un desfici permanent, percebo en la gent del meu temps un neguit per trobar el seu lloc. I té una certa lògica, perquè fins fa poc el món es movia molt lentament: la generació dels nostres avis sabia què havia d’esperar de la vida. I la gent de la meva generació comptàvem amb una realitat previsible, i no ha estat així. August, el vigilant que protagonitza la novel·la, pateix aquestan tensió: ell aspira a una certa monotonia, i necessita del silenci i la lentitud per entendre què passa al seu voltant. Però això l’aïlla, perquè la vida exigeix un compromís constant.
La necessitat de tranquil·litat del vigilant és més existencial que ideològica. August és un home sense gaire ideologia. No és un home enfrontat al sistema. Però l’única sortida que troba al seu desfici és prescindir de l’èxit social. Abans havia estat un home que havia participat en el debat públic, en el món de la cultura. Que es movia, tot i que en una posició secundària, en el debat sòciocultural. Participava en les tertúlies, anava al teatre… Volia ser un home del seu temps.
Però el vigilant viu una indecisió: ell s’havia volgut covènver que la decisió de viure aïllat dels altres era heroica, però té la sospita que en el fons és un covard, perquè viu amagat. Però té el pressentiment que un dia passarà una cosa important que justificarà aquesta vida que porta i demostrarà que la seva ha estat una decisió sàvia. És ingenu, perquè quan això s’esdevé, i es troba davant dels altres, i davant de persones que havia donat per perdudes, llavors ha d’actuar i es manifesta vacil·lant: no troba la paraula justa, fa mal a la gent, li dolen els sentiments… I s’evidencia que el vigilant, de fet, només és un pobre home que fa el que pot. És la història d’un home que divaga, que es pensa que és qui sap què, i en canvi no sap on va. Això l’humanitza, i el fa més contemporani.
El vigilant és un personatge molt atret per la irrealitat i és víctima de les seves pròpies fantasies. I quan n’és conscient se sent un impostor. És lúcid, però aquesta lucidesa l’inhabilita. Arrossega un enorme escepticisme. I això fa que no tingui cap espai en la societat, no s’hi troba mai compromès del tot, sempre queda al marge de tot.
En tot això hi ha alguna cosa de novel·la confessional, esclar. El territori del vigilant és el territori destinat a l’escriptor: la perifèria. Des de la distància especula sobre el món en què vivim. Qui se situa en aquest territori ha de viure la penitència del desclassat. L’escriptor es troba en la frontera. Perquè l’escriptor no viu del tot, sinó que mira com els altres viuen. Però la novel·la alhora caricaturitza aquesta pretensió de voler viure al marge. Perquè el vigilant és algú que pretenia ser molt noble i no és capaç de veure la ingenuïtat de la seva posició. Aquesta ambivalència també és molt contemporània.
El vigilant i les coses és una novel·la molt formal. Hi ha una voluntat d’estil: parteixo del principi que la literatura és fonamentalment llengua. Però no és un mer joc extravagant, perquè hi ha la voluntat d’explicar una idea del món. Hi ha una moral. Però quedi clar que no sóc un home d’idees, jo parteixo d’un estat ànim. Vull explicar un estat de consciència. Aquest és el territori de la literatura, no pas el de la filosofia.”