La mort del fabulador va significar el seu debut literari, i amb El vigilant i les coses es consolida com una de les veus més interessants del panorama actual de les lletres catalanes. El solsoní Pasqual Farràs, que exerceix de professor d’institut a Barcelona, s’aparta de les modes i construeix un projecte narratiu que indaga en el paper de la literatura i de l’individu en la societat.
El projecte literari de Pasqual Farràs (Solsona, 1959) arriba a la segona etapa amb la publicació d’El vigilant i les coses, la història d’un solitari encarregat de magatzem que decideix desterrar-se de la vida comunitària.
—Deu anys entre la primera i la segona novel·la. I mentrestant?
—Després de La mort del fabulador em vaig prendre un any sabàtic, i el 2000 vaig començar a escriure El vigilant i les coses, un treball que va durar sis anys. Un cop acabat el llibre, em cal temps per agafar distància i mirar-me l’obra amb perspectiva i assegurar-me que no faig un pas en fals.
—Edicions de 1984 és un segell prestigiat (…). Vostè, però, va publicar La mort del fabulador a Quaderns Crema.
—Tenia diverses opcions. El vigilant no coincidia amb el que en aquell moment interessava a Quaderns Crema, per això vaig estar buscant altres projectes, i amb Edicions de 1984 ens vam entendre bé. En Josep Cots és un editor molt seriós, planifica bé el treball, hi estic a gust.
—Li permetrà de continuar el projecte que té entre mans al seu ritme?
—Segur que sí, jo no sóc autor d’una novel·la per temporada. Tinc al cap un conjunt d’obres amb un sentit unitari. La meva intenció és parlar del conflicte entre el jo, l’escriptor, i el món que l’envolta.
—No s’hi posa pas per poc.
—L’escriptor observa el món des de la perifèria, i intenta entendre’l. El protagonista de la novel·la, l’August, renuncia a intervenir en el món per intentar comprendre’l des de fora. Alhora, però, se sent empès a participar-hi i no se’n surt, es mostra inhàbil, maldestre. Se sent millor en la distància.
—És aquesta la posició que adopta l’escriptor?
—L’espai de la literatura és el de la perifèria. La novel·la manifesta la contradicció inherent entre la mirada apartada i objectiva de l’escriptor i la impossibilitat de mantenir la distància si decideix intervenir. És una paradoxa insalvable.
—L’August se sent atrapat per aquest dilema?
—És l’oposició acció-contemplació. Davant un món convuls per les contínues transformacions, amb esdeveniments que el deixen estupefacte, fuig i intenta mantenir la seva individualitat. I llavors es pregunta: sóc un covard o un heroi?
—Vostè es dedica a l’ensenyament. El seu món i el dels joves d’avui són gaire diferents?
—Jo em miro els canvis que es van produint amb molt escepticisme. Els problemes de la humanitat sempre són els mateixos, però hi ha un desconcert constant. Els homes i les dones de la meva generació vam ser educats per viure en un món en què sabíem què faríem cada dia. Ara mai no saps què passarà. Podem dir que vivim en la nostàlgia d’un món de formes permanents. L’August hi aspira, però no és un babau, i sap que tots aquests canvis incessants són inevitables.
—És l’August un Bartleby?
—En Bartleby és un referent, és veritat. M’agrada citar aquella frase seva tan característica: “m’estimaria més no haver-ho de fer”. Arriba un punt en què allò que et queda és el teu petit espai. En el cas del vigilant August, és el magatzem on treballa.
—L’angoixa de l’individu contemporani?
—Sí, la incomoditat de sentir-se desplaçat, de no saber on situar-se.
—És obvi que el dolor existeix.
—És clar, si no ets miop ets conscient del dolor, del mal que hi ha en el món. A la novel·la passen moltes coses, però sobretot en l’àmbit intel·lectual, moral.
—S’endevina en el llibre una certa crítica política. Era la seva intenció?
—No és una novel·la per llegir-la en clau de res, però és cert que hi surt el debat de sempre entre les forces progressives i les conservadores. L’obra està escrita de tal manera que no s’identifica amb cap època ni cap lloc concret, per això pot ser qualsevol moment de crisi de qualsevol societat.
—És possible quedar al marge?
—Crec que no. La vida de l’August no és autèntica, està escapçada.
—La seva ambició literària es mostra en la forma. Estem parlant d’una novel·la amb pocs diàlegs, llargs paràgrafs, minucioses descripcions…
—Crec que la literatura és forma, llenguatge. La literatura és discurs: el narrador controla i imposa un món que se sustenta en la paraula, en la manera de dir.
—Té clar el seu ofici.
—El novel·lista és un mentider, la literatura és artifici, falsedat. Una mentida que cal que agradi i que no sembli una mentida.
—La necessitat i La vida a la frontera són els títols dels dos propers llibres. Tornarà a fer-nos esperar deu anys?
—No em ve de gust haver d’acceptar cap compromís, però evidentment no tardaré tant. El mercat literari no tolera llargues absències.
—Amb qui s’identifica, literàriament parlant?
—Connecto amb les alternatives avantguardistes del segle XX, assimilant-ne la influència per la via de la caricatura. Si no, fóra insuportable: cal una certa autoparòdia per no fer el ridícul. M’agraden autors com Musil, el Pessoa del desassossec, els personatges clavats a terra de Beckett, el Buzzati d’El desert dels tàrtars… Hi ha també un fenomen interessant a la literatura catalana actual: algú n’ha dit “narrativa estoica”. Es tracta d’un concepte recent que parteix de la idea que, atès que viure d’escriure en català és difícil, tant per tant actuem amb llibertat i independència, al marge de les exigències del mercat. Però això no té res a veure amb la literatura amateur.
—Una literatura compromesa?
—Sí, perquè t’hi va la vida. Hi ha una generació d’autors catalans molt interessants, com Jordi Lara, Manuel Baixauli, Joan-Lluís Lluís, Núria Perpinyà, i encara altres, que creen el seu món propi. I no estem parlant de casos aïllats, sinó que constitueixen una tendència. El cas extrem seria Miquel Bauçà, un mite amb una obra inabastable que tomba d’esquena. També podem esmentar Miquel Àngel Riera, un autor enorme. Hi ha un circuit al marge de les convencions… Podríem dir que és la literatura de l’August.
Inici
Contacte
RSS
“El novel·lista agafa distància i intenta entendre el món, però se’n separa i no hi pot intervenir”
Toni Mata i Riu (Regió 7, 3 novembre 2009)
La mort del fabulador va significar el seu debut literari, i amb El vigilant i les coses es consolida com una de les veus més interessants del panorama actual de les lletres catalanes. El solsoní Pasqual Farràs, que exerceix de professor d’institut a Barcelona, s’aparta de les modes i construeix un projecte narratiu que indaga en el paper de la literatura i de l’individu en la societat.
El projecte literari de Pasqual Farràs (Solsona, 1959) arriba a la segona etapa amb la publicació d’El vigilant i les coses, la història d’un solitari encarregat de magatzem que decideix desterrar-se de la vida comunitària.
—Deu anys entre la primera i la segona novel·la. I mentrestant?
—Després de La mort del fabulador em vaig prendre un any sabàtic, i el 2000 vaig començar a escriure El vigilant i les coses, un treball que va durar sis anys. Un cop acabat el llibre, em cal temps per agafar distància i mirar-me l’obra amb perspectiva i assegurar-me que no faig un pas en fals.
—Edicions de 1984 és un segell prestigiat (…). Vostè, però, va publicar La mort del fabulador a Quaderns Crema.
—Tenia diverses opcions. El vigilant no coincidia amb el que en aquell moment interessava a Quaderns Crema, per això vaig estar buscant altres projectes, i amb Edicions de 1984 ens vam entendre bé. En Josep Cots és un editor molt seriós, planifica bé el treball, hi estic a gust.
—Li permetrà de continuar el projecte que té entre mans al seu ritme?
—Segur que sí, jo no sóc autor d’una novel·la per temporada. Tinc al cap un conjunt d’obres amb un sentit unitari. La meva intenció és parlar del conflicte entre el jo, l’escriptor, i el món que l’envolta.
—No s’hi posa pas per poc.
—L’escriptor observa el món des de la perifèria, i intenta entendre’l. El protagonista de la novel·la, l’August, renuncia a intervenir en el món per intentar comprendre’l des de fora. Alhora, però, se sent empès a participar-hi i no se’n surt, es mostra inhàbil, maldestre. Se sent millor en la distància.
—És aquesta la posició que adopta l’escriptor?
—L’espai de la literatura és el de la perifèria. La novel·la manifesta la contradicció inherent entre la mirada apartada i objectiva de l’escriptor i la impossibilitat de mantenir la distància si decideix intervenir. És una paradoxa insalvable.
—L’August se sent atrapat per aquest dilema?
—És l’oposició acció-contemplació. Davant un món convuls per les contínues transformacions, amb esdeveniments que el deixen estupefacte, fuig i intenta mantenir la seva individualitat. I llavors es pregunta: sóc un covard o un heroi?
—Vostè es dedica a l’ensenyament. El seu món i el dels joves d’avui són gaire diferents?
—Jo em miro els canvis que es van produint amb molt escepticisme. Els problemes de la humanitat sempre són els mateixos, però hi ha un desconcert constant. Els homes i les dones de la meva generació vam ser educats per viure en un món en què sabíem què faríem cada dia. Ara mai no saps què passarà. Podem dir que vivim en la nostàlgia d’un món de formes permanents. L’August hi aspira, però no és un babau, i sap que tots aquests canvis incessants són inevitables.
—És l’August un Bartleby?
—En Bartleby és un referent, és veritat. M’agrada citar aquella frase seva tan característica: “m’estimaria més no haver-ho de fer”. Arriba un punt en què allò que et queda és el teu petit espai. En el cas del vigilant August, és el magatzem on treballa.
—L’angoixa de l’individu contemporani?
—Sí, la incomoditat de sentir-se desplaçat, de no saber on situar-se.
—És obvi que el dolor existeix.
—És clar, si no ets miop ets conscient del dolor, del mal que hi ha en el món. A la novel·la passen moltes coses, però sobretot en l’àmbit intel·lectual, moral.
—S’endevina en el llibre una certa crítica política. Era la seva intenció?
—No és una novel·la per llegir-la en clau de res, però és cert que hi surt el debat de sempre entre les forces progressives i les conservadores. L’obra està escrita de tal manera que no s’identifica amb cap època ni cap lloc concret, per això pot ser qualsevol moment de crisi de qualsevol societat.
—És possible quedar al marge?
—Crec que no. La vida de l’August no és autèntica, està escapçada.
—La seva ambició literària es mostra en la forma. Estem parlant d’una novel·la amb pocs diàlegs, llargs paràgrafs, minucioses descripcions…
—Crec que la literatura és forma, llenguatge. La literatura és discurs: el narrador controla i imposa un món que se sustenta en la paraula, en la manera de dir.
—Té clar el seu ofici.
—El novel·lista és un mentider, la literatura és artifici, falsedat. Una mentida que cal que agradi i que no sembli una mentida.
—La necessitat i La vida a la frontera són els títols dels dos propers llibres. Tornarà a fer-nos esperar deu anys?
—No em ve de gust haver d’acceptar cap compromís, però evidentment no tardaré tant. El mercat literari no tolera llargues absències.
—Amb qui s’identifica, literàriament parlant?
—Connecto amb les alternatives avantguardistes del segle XX, assimilant-ne la influència per la via de la caricatura. Si no, fóra insuportable: cal una certa autoparòdia per no fer el ridícul. M’agraden autors com Musil, el Pessoa del desassossec, els personatges clavats a terra de Beckett, el Buzzati d’El desert dels tàrtars… Hi ha també un fenomen interessant a la literatura catalana actual: algú n’ha dit “narrativa estoica”. Es tracta d’un concepte recent que parteix de la idea que, atès que viure d’escriure en català és difícil, tant per tant actuem amb llibertat i independència, al marge de les exigències del mercat. Però això no té res a veure amb la literatura amateur.
—Una literatura compromesa?
—Sí, perquè t’hi va la vida. Hi ha una generació d’autors catalans molt interessants, com Jordi Lara, Manuel Baixauli, Joan-Lluís Lluís, Núria Perpinyà, i encara altres, que creen el seu món propi. I no estem parlant de casos aïllats, sinó que constitueixen una tendència. El cas extrem seria Miquel Bauçà, un mite amb una obra inabastable que tomba d’esquena. També podem esmentar Miquel Àngel Riera, un autor enorme. Hi ha un circuit al marge de les convencions… Podríem dir que és la literatura de l’August.