Un punt de debat, aquest, vertebral. I per això mateix permanent. Perquè si un objecte de reflexió apareixia i reapareixia amb constància era precisament aquest, en concret, fins a quin punt tenia dret a mantenir-se tan al marge de la controvèrsia habitual, fins a quin punt es podia permetre la independència sense sentir-se irresponsable, en definitiva, fins a quin punt li era lícit de viure tan allunyat dels hàbits gregaris sense sentir-se’n culpable. En nom de quin ideal, de quin principi inviolable renunciava a sotmetre’s a les motivacions que movien els actes dels altres? El cert era que quan, empès per un sentit de la solidaritat, havia intentat de col·laborar en un o altre projecte comú, havia acabat desertant i s’havia acabat sentint més miserable que mai. Com era, es retreia, que no estava mai prou disposat a participar en el futur col·lectiu, ni a dir res que finalment comptés en els debats del moment? Com era que es trobava tan a gust apartat de l’escena principal?
Aquest era el seu mal, el seu punt feble difícilment excusable. Però també era veritat que ningú prou honest no hauria pogut acusar-lo objectivament, perquè ni era un llibertí irresponsable ni tampoc només un absentista, això segur que no, perquè certament estava al cas de tot, i res no se li feia estrany. Però també era evident que al mateix temps se sentia incapacitat per comprometre’s amb res. Una mena d’incapacitat que venia imposada pel seu distanciament, ni tan sols voluntari, només necessari, per tal d’arbitrar un comportament coherent. En comptes del compromís i l’acció, que almenys podrien justificar una vida modesta com la seva, d’altra banda com la de tants d’altres, aquella maleïda indolència, la seva injustificable apatia. L’ensopiment l’immobilitzava, i per superar la culpabilitat que derivava de la seva passivitat es refugiava en la simple contemplació. Observant el món ja en tenia prou. Però això li dolia, perquè, en lloc d’apaivagar el seu desfici, l’hi enfortia.
Així de senzill i absurd alhora. La passivitat, la manca de compromís, aquella abúlia insana en què s’arrecerava el feien sentir culpable. Fins aquí prou bé, almenys un indici que l’home que hauria hagut de ser no renunciava a res. Però aquesta culpabilitat acabava sovint generant un tarannà victimista que es rebolcava de satisfacció en constatar les seves limitacions. Quin goig no era sentir-se en l’esfera de l’apàtrida, lliure de cap responsabilitat, perquè ell no podia ser pas el causant de cap de les fatalitats que tan astutament veia pertot. Aquest, aquest era el seu mal. Ni compromís ètic, ni fervor intel·lectual. Oposant-s’hi, una sensualitat devastadora que encara l’immobilitzava més. Ni saber ni conèixer, només sentir. Ni dominar ni construir, només intuir, vagament, de lluny. Res d’actuar per transformar, l’imperatiu d’un home d’acció admirable. Ell, al pol més oposat, viure amortit i conformat en la més simple vigilància. Fins aquí les seves limitacions, les insuficiències a què, de fet, com tothom, tenia prou dret, això és, allò de què s’hauria pogut compadir. Però hi havia una part recriminable, de la culpa de la qual no es podia pas evadir, i era aquella insensata felicitat que trobava en el seu error. Perquè que no fos un heroi podia passar, però que fos un mesquí era imperdonable.
Viure sempre desdoblat, aquest era el seu destí. Un era el qui feia, i l’altre el qui jutjava. Un preveia, anotava i decidia, i l’altre immediatament avaluava i compensava. Al primer no li sortien mai els comptes, i ja era gros que a l’altre no li faltés mai la raó de tot en tots els afers haguts i per haver. I més que desdoblat, multiplicat, perquè hi havia encara l’home invisible que corria pels carrers i mirava per les finestres i escoltava els viatgers del tramvia, i encara l’home de les mil disfresses que s’adequava subtilment a les seqüències intermitents i diverses a què l’encarava cada moment de la vida, i encara l’home de sempre, fet i dret, i tan noble i sever, que cadascú s’havia imaginat a la seva mida, i que ell, per descomptat, refermava en cada escena de la comèdia que era tot plegat. Tot tan desballestat i tan en contra d’aquell anhel d’unitat a què aspirava. Que hi hagués almenys un marc on encabir, per entendre’ls, tots els fragments de l’experiència. Que hi hagués, si més no, un codi fiable per atenuar la diversitat del món. Aquest era el veritable desfici en què vivia instal·lat August. La fal·làcia que era possible un ordre en què cada cosa tindria el seu nom, i en el qual ell hauria d’ocupar un espai ben definit i necessari. Ell, que se sentia tan desencaixat i tan en desacord amb tot el que veia en els altres.
El vigilant i les coses
Fragment del capìtol 2
Inici
Contacte
RSS
El vigilant i les coses [fragment, c. 2]
Un punt de debat, aquest, vertebral. I per això mateix permanent. Perquè si un objecte de reflexió apareixia i reapareixia amb constància era precisament aquest, en concret, fins a quin punt tenia dret a mantenir-se tan al marge de la controvèrsia habitual, fins a quin punt es podia permetre la independència sense sentir-se irresponsable, en definitiva, fins a quin punt li era lícit de viure tan allunyat dels hàbits gregaris sense sentir-se’n culpable. En nom de quin ideal, de quin principi inviolable renunciava a sotmetre’s a les motivacions que movien els actes dels altres? El cert era que quan, empès per un sentit de la solidaritat, havia intentat de col·laborar en un o altre projecte comú, havia acabat desertant i s’havia acabat sentint més miserable que mai. Com era, es retreia, que no estava mai prou disposat a participar en el futur col·lectiu, ni a dir res que finalment comptés en els debats del moment? Com era que es trobava tan a gust apartat de l’escena principal?
Aquest era el seu mal, el seu punt feble difícilment excusable. Però també era veritat que ningú prou honest no hauria pogut acusar-lo objectivament, perquè ni era un llibertí irresponsable ni tampoc només un absentista, això segur que no, perquè certament estava al cas de tot, i res no se li feia estrany. Però també era evident que al mateix temps se sentia incapacitat per comprometre’s amb res. Una mena d’incapacitat que venia imposada pel seu distanciament, ni tan sols voluntari, només necessari, per tal d’arbitrar un comportament coherent. En comptes del compromís i l’acció, que almenys podrien justificar una vida modesta com la seva, d’altra banda com la de tants d’altres, aquella maleïda indolència, la seva injustificable apatia. L’ensopiment l’immobilitzava, i per superar la culpabilitat que derivava de la seva passivitat es refugiava en la simple contemplació. Observant el món ja en tenia prou. Però això li dolia, perquè, en lloc d’apaivagar el seu desfici, l’hi enfortia.
Així de senzill i absurd alhora. La passivitat, la manca de compromís, aquella abúlia insana en què s’arrecerava el feien sentir culpable. Fins aquí prou bé, almenys un indici que l’home que hauria hagut de ser no renunciava a res. Però aquesta culpabilitat acabava sovint generant un tarannà victimista que es rebolcava de satisfacció en constatar les seves limitacions. Quin goig no era sentir-se en l’esfera de l’apàtrida, lliure de cap responsabilitat, perquè ell no podia ser pas el causant de cap de les fatalitats que tan astutament veia pertot. Aquest, aquest era el seu mal. Ni compromís ètic, ni fervor intel·lectual. Oposant-s’hi, una sensualitat devastadora que encara l’immobilitzava més. Ni saber ni conèixer, només sentir. Ni dominar ni construir, només intuir, vagament, de lluny. Res d’actuar per transformar, l’imperatiu d’un home d’acció admirable. Ell, al pol més oposat, viure amortit i conformat en la més simple vigilància. Fins aquí les seves limitacions, les insuficiències a què, de fet, com tothom, tenia prou dret, això és, allò de què s’hauria pogut compadir. Però hi havia una part recriminable, de la culpa de la qual no es podia pas evadir, i era aquella insensata felicitat que trobava en el seu error. Perquè que no fos un heroi podia passar, però que fos un mesquí era imperdonable.
Viure sempre desdoblat, aquest era el seu destí. Un era el qui feia, i l’altre el qui jutjava. Un preveia, anotava i decidia, i l’altre immediatament avaluava i compensava. Al primer no li sortien mai els comptes, i ja era gros que a l’altre no li faltés mai la raó de tot en tots els afers haguts i per haver. I més que desdoblat, multiplicat, perquè hi havia encara l’home invisible que corria pels carrers i mirava per les finestres i escoltava els viatgers del tramvia, i encara l’home de les mil disfresses que s’adequava subtilment a les seqüències intermitents i diverses a què l’encarava cada moment de la vida, i encara l’home de sempre, fet i dret, i tan noble i sever, que cadascú s’havia imaginat a la seva mida, i que ell, per descomptat, refermava en cada escena de la comèdia que era tot plegat. Tot tan desballestat i tan en contra d’aquell anhel d’unitat a què aspirava. Que hi hagués almenys un marc on encabir, per entendre’ls, tots els fragments de l’experiència. Que hi hagués, si més no, un codi fiable per atenuar la diversitat del món. Aquest era el veritable desfici en què vivia instal·lat August. La fal·làcia que era possible un ordre en què cada cosa tindria el seu nom, i en el qual ell hauria d’ocupar un espai ben definit i necessari. Ell, que se sentia tan desencaixat i tan en desacord amb tot el que veia en els altres.
El vigilant i les coses
Fragment del capìtol 2