Inici
Contacte
RSS
Pàgines
Categories
Tag Archives: El vigilant i les coses
“El vigilant i les coses”, finalista del Premi Crexells
El vigilant i les coses de Pasqual Farràs, El jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà i Contes russos de Francesc Serés són, segons el jurat del Premi Crexells, les tres millors novel·les publicades en català durant el 2009, i per tant les candidates al guardó, que es decidirà el 22 de juny.
El jurat compost per Ramon Pla i Arxé, Carme Arnau, Pilar Argudo, Ricard Ruiz i Xavier Pla, presidit pel vicepresident primer de L’Ateneu Barcelonès, Ferran Mascarell, ha fet públic el seu veredicte en el transcurs d’un acte celebrat el 23 de març a la sala Sagarra de la institució.
Presentació a Solsona
Presentació a Solsona de la novel·la El vigilant i les coses, de Pasqual Farràs.
Serà el dissabte, 10 d’abril, a les vuit del vespre, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Solsona.
Un tast d’August
Isabel Clara Moll Soldevila (Caràcters, 50, gener 2010)
August és el nom grandiloqüent i de ressonàncies clàssiques que ha triat l’escriptor Pasqual Farràs per al protagonista de la seua segona novel·la. I és que, segons el narrador: «August se sentia com algú vertaderament especial, únic de debò». La seua singularitat i l’obsessió persistent de viure mentalment concientment, però absolutament d’esquena als altres, amb una interacció mínima respecte a la societat, constitueixen l’eix d’una narració que transporta el lector a un món pintat amb totes les tonalitats del gris.
Farràs compagina la seua tasca docent amb la de novel·lista. De fet, l’autor confessa que ja està treballant en dues novel·les més, que, juntament amb El vigilant i les coses, constituiran un projecte narratiu compacte i ambiciós. Aquesta, però, no és la seua primera novel·la. L’any 1999 ja publicava La mort del fabulador. Reconeix que el fet de no haver d’escriure per guanyar-se les garrofes li agrada, ja que així, pot anar fabulant al seu ritme i amb total llibertat. No estem davant d’una peça literària escrita per al gran públic, ans al contrari. El vigilant i les coses és una novel·la densa, on no hi ha res de més important, narrativament parlant, que el pensament complex i minuciós del protagonista, transmès a través del narrador. La posició que August adopta davant del món, de les coses, és fruit d’una meditada i conscient renúncia global, podríem dir, que el du a deixar enrere tot el seu passat, tota la seua formació, tots els seus records, per transformar-se en un vigilant, no només de professió. No debades, al seu pis reduït i concentrat, no hi trobem: «cap referent de la vida de fora, ni de les seves pròpies experiències, cap retrat, cap quadre, cap amulet, cap objecte, res que servís per saber res d’August». El protagonista anul·la seua temporalitat dins del món, la seua història, perquuè no siga una llosa en el seu nou projecte de vida de vida anodina i repetitiva. S’autocensura, evita instintivament qualsevol indici de sentiment i pretén, ingènuament, viure sense entrebancs.
Però tot canvia, o comença a mostrar indicis de canvi el dia en què el vigilant es desvia excessivament de la seua estricta rutina. Dos episodis de carrer, que involucren personatges en aquell moment anònims, espiats des de la llunyania, són els indicadors que alguna cosa passarà. El lector, però, no ha d’esperar amb impaciència aquest gir narratiu, perquè corre el risc de desesperar-se. Ben al contrari, el lector ha de saber que estem davant d’una novel·la que, com afirmava recentment Vicenç Pagès, està feta més de pensament que d’acció i que enllaça directament amb Musil, Kafka o Canetti. Però més enllà d’aquests dos fets inicials i aparentment accidentals que destaroten l’ordre establert, August entra en una espiral inesperada que enllaçarà un fet del present i un fet del seu passat: «potser l’atzar que unia en un mateix tràngol la mort d’Hèctor i la desaparició misteriosa de Gal·la era una d’aquestes cada vegada més estranyes excepcions que impulsarien August a viure fora d’ell mateix». El conflicte, per tant, està servit.
S’han assenyalat ja les concomitàncies d’August amb els ínclits Bartleby i Oblómov, i afegiríem ací també amb l’anònim home que dorm de Perec, o el Meursault camusià. Sense oblidar, però, altres personatges de la narrativa catalana, més o menys recent, com el protagonista de Com ganivets o flames, d’Espinàs, o el personatge principal de Rodalies, de Toni Sala. De tots ells es conforma August. Ell serà l’antiheroi modern, que ara ja és el nou heroi postmodern, capaç de construir una identitat tan particular, tan marcadament singular, que sovint esdevé inintel·ligible: «sol i aïllat de tothom, l’home que maldava per ser s’havia acabat construint una vida irrepetible feta de gestos, rituals i coincidències que no hauria pogut compartir amb ningú. Un ordre necessari i coherent però de signe subjectiu, perquè naixia de la seva singularitat i només podia ser captat i interpretat des de la seva posició incomprensible». Per comprendre’l, haureu, com a mínim, de llegir la novel·la.
Un destí inestable
Xavier Cortadellas (Presència, 8 gener 2010)
A El vigilant i les coses, Pasqual Farràs planteja el problema de l’home insatisfet, perdut en un món de veritats úniques
Aparentment, August és un personatge amb moltes cares o amb moltes biografies a la vegada. Hi ha el vigilant de magatzem, un home exemplar, ordenat, lleial, eficaç, més aviat silenciós i obstinat i misantrop, volgudament solitari i descompromès, desafectat del món. Però hi ha també l’August a qui agrada perdre’s per places i carrers, confondre’s amb la massa i ser un personatge anònim més, un ni tu, ni vós, no algú més, sinó un entre tants. I encara, hi ha l’August amb un passat amagat, ignorat per tothom, un passat que sura de nou en els llibres que va vendre al llibreter Virgili o quan rep una carta on li anuncien que ha desaparegut Gal·la. I hi ha també l’August més actiu, el que s’acosta al cafè Central on hi ha el cambrer Silvestre, el que passeja amb Lena, el que va a l’hotel Continental on hi ha Betty o al Club Gimnàstic on hi ha Diana, l’única pista que ha deixat Gal·la. I hi ha l’August mentider, creador de faules, més desordenat, més valent, més jove, més caòtic, més d’acció immediata, un August que inventa una falsa relació amb Hèctor i que l’ensenya com la millor credencial de presentació a Lena, la xicota d’Hèctor, i a la colla de joves que Hèctor encapçalava i instruïa. Però sobretot, com a entramat, com a nexe, com a marc de fons de totes aquestes cares d’un mateix personatge, hi ha l’August capaç de distanciar-se i d’observar-se i d’estudiar-se, l’August que comparteix el punt de vista del narrador d’El vigilant i les coses, reflexiu i contemplatiu, segur i al mateix temps insegur, que planifica i al mateix temps es corregeix, que dubta i que sap i que aprèn, que vol i que dol, indecís i indiferent, però també un August que lluita per trobar el seu lloc i per ser algú en un món on tot ve donat i on tot està decidit i on tots els camins són marcats, un August que vigila entre les coses i els fets, que malda per ser, no un més, sinó ell, un jo, i que es pregunta si encara és possible seguir un camí personal, tenir un nom propi i una vida pròpia. Segueix llegint
“Tots tenim necessitat de fugir de la realitat, però la realitat ens xucla”
Lluís Bonada (El Temps, 5 gener 2010)
Pasqual Farràs (Solsona, 1959) va publicar l’any 1999 la seva primera novel·la, La mort del fabulador. Ara publica la segona, a Edicions de 1984, El vigilant i les coses.
–El protagonista, August, vigilant en uns magatzems, ha construït les possibilitats d’un personatge capaç de viure al mateix temps biografies diverses, fins i tot contràries, diu el narrador quan la novel·la es troba ja molt avançada. Aquest August no és una mica com tothom, en el fons?
–Tothom pot sentir-s’hi identificat perquè viu una forta contradicció. Vol deslliurar-se de les obligacions i, d’una altra banda, sent la necessitat de participar en la vida comunitària, de comprometre’s. Li agradaria escapar de la realitat, però no vol viure sol.
–Seria representatiu d’una situació actual?
–Sí. És un mal del nostre temps. Segueix llegint
“La literatura és un mitjà per a pensar sobre el món”
Ramon Estany (Celsona, 31 desembre 2009)
Entre el primer llibre, La mort del fabulador, i la novel·la que ara acabes de publicar, El vigilant i les coses, han passat deu anys.
Sí, sóc un escriptor que treballo molt a poc a poc, sense presses, i ha calgut tot aquest temps per publicar aquest segon llibre. Això no vol dir que hi hagi estat treballant tots aquests anys. Primer cal tenir clar un projecte. No es tracta tant de tenir ben definit l’argument, sinó de tenir ben emmarcat el tema, la preocupació que dóna origen al llibre i que el justifica. Has de tenir ganes de dir alguna cosa, n’has de tenir la necessitat. Llavors hi ha el procés de redacció, que en el meu cas sempre és molt lent, pequè entenc l’escriptura d’una manera gairebé artesanal, quan em demanen que expliqui quin tipus d’escriptor sóc sempre em posiciono al costat dels qui situen la preocupació formal en el centre del seu treball. I quan tens el llibre llest cal buscar editor, i quan trobes l’editor que t’interessa has d’acceptar les exigències de la seva agenda… i sí, en fer tot aquest trajecte poden passar perfectament deu anys. Però jo en tot això ja hi compto. Hi ha escriptors que no poden deixar de publicar perquè la seva decisió de professionalitzar-se els exigeix una presència constant en el panorama literari, és una opció possible, però no és el meu cas, jo treballo de professor d’Institut, d’una banda és un inconvenient, perquè no tinc tot el temps que voldria per escriure, però alhora és un avantatge, perquè em puc permetre treballar sense la pressió d’haver d’afanyar-me a publicar. Segueix llegint
El gran desconcert del món
Ofici de lector. Un bloc de Joan Garí (2 gener 2010)
http://oficidelector.blogspot.com/2010/01/el-gran-desconcert-del-mon.html
De la periferia y desde la periferia
Xavier Pla (Ínsula, núm. 761, maig 2010)
LETRAS CATALANAS 2009
(…) Es, sin embargo, en el impetuoso género novelístico donde encontramos muestras de una gran vitalidad creativa e imaginativa. Pongamos por ejemplo la segunda novela de Pasqual Farràs (Solsona, 1959). Este autor discreto y persistente ha publicado dos obras en diez años. No ha ganado ningún premio literario y no colabora en los medios de comunicación. Por su primera novela, La mort del fabulador (La muerte del fabulador), publicada por Quaderns Crema, recibió los elogios merecidos de la crítica. Ahora continúa su proyecto literario y repite con una propuesta extraordinaria en todos los sentidos, El vigilant i les coses (El vigilante y las cosas), publicada por Edicions de 1984. Se trata de una novela inquietante y densa, muy original, irónica pero también impregnada de tristeza. En los suburbios de un distrito industrial de una ciudad indefinida pero antigua, atizada en unas convulsiones políticas inconcretas, cerca de un río persistente, trabaja, como vigilante nocturno de un almacén, el enigmático protagonista. August ha tomado una decisión: se ha propuesto ser un «hombre nuevo», tener una «vida plena», renunciar a las distracciones terrenales, vivir sin compromisos, perpetuar una existencia neutra. Cedió toda su biblioteca al viejo librero Virgili. En su casa ya no hay fotografías. No lee periódicos. Ha abandonado cualquier tentativa de intervención en la vida pública. Hasta decidió prescindir de recuerdos y de la memoria. August se ha convertido en un paseante, en una sombra errante, en un personaje indefinido, en un seguidor de Baudelaire y de Pessoa, de Kafka y de Robert Walser, un descendiente directo del Bartleby de Melville, un hermano del Doctor Pasavento de Enrique Vila-Matas. La novela de Farràs es densa y tensa, hija también de Bernhard, pero está perfectamente construida, se lee muy bien, contiene más acción de lo que parece, concentrada en un fin de semana elástico. Farràs habla de la periferia y desde la periferia para intentar comprender el mundo. La analogía con la figura del escritor contemporáneo es clara, pero no imprescindible para entender un libro irrepetible.