Tag Archives: El vigilant i les coses

El novel·lista agafa distància i intenta entendre el món, però se’n separa i no hi pot intervenir”

Toni Mata i Riu (Regió 7, 3 novem­bre 2009)

La mort del fab­u­lador va sig­nificar el seu debut lit­er­ari, i amb El vig­i­lant i les coses es con­sol­ida com una de les veus més inter­es­sants del panorama actual de les lletres cata­lanes. El sol­soní Pasqual Far­ràs, que exer­ceix de pro­fes­sor d’institut a Barcelona, s’aparta de les modes i con­strueix un pro­jecte nar­ratiu que indaga en el paper de la lit­er­atura i de l’individu en la societat.

El pro­jecte lit­er­ari de Pasqual Far­ràs (Sol­sona, 1959) arriba a la seg­ona etapa amb la pub­li­cació d’El vig­i­lant i les coses, la història d’un soli­tari encar­regat de mag­a­tzem que decideix desterrar-se de la vida comunitària.

—Deu anys entre la primera i la seg­ona novel·la. I men­trestant?
—Després de La mort del fab­u­lador em vaig pren­dre un any sabàtic, i el 2000 vaig començar a escriure El vig­i­lant i les coses, un tre­ball que va durar sis anys. Un cop aca­bat el lli­bre, em cal temps per aga­far dis­tàn­cia i mirar-me l’obra amb per­spec­tiva i assegurar-me que no faig un pas en fals. Segueix llegint »

Desat a Entrevistes | Etiquetes | Comentaris tancats

La mirada individual

Lluís Llort (Avui, 2 novem­bre 2009)

Pasqual Far­ràs pub­lica El vig­i­lant i les coses, una novel·la d’idees que reflex­iona sobre la pos­si­bil­i­tat de l’home de no com­bre­gar amb el pen­sa­ment únic

Està molt bé que en un món dom­i­nat per les xifres de vendes hi hagi edi­tors com Josep Cots, d’Edicions de 1984, que apos­ten per autors con­sid­er­ats out­siders, franc­ti­radors de les lletres que posen per davant de les vendes la con­sistèn­cia d’un pro­jecte, tant pel que fa a les idees com a l’estètica. (…)

El vig­i­lant i les coses “és un lli­bre d’alta den­si­tat, gens lleuger, que mostra un com­pro­mís davant la vida i que té una res­olu­ció encan­ta­dora que em va sor­pren­dre”, explica Cots. L’obra de Pasqual Far­ràs (Sol­sona, 1959), que es va estre­nar el 1999 amb La mort del fab­u­lador, està ambi­en­tada en una fàbrica als afores d’una ciu­tat inde­ter­mi­nada, en una època inde­ter­mi­nada, en què es viuen unes “con­vul­sions socials per­fec­ta­ment con­tem­porànies”, comenta l’autor. “El pro­tag­o­nista, el vig­i­lant August, ha d’adaptar-se a la vida que l’envolta i opta per un dis­tan­ci­a­ment que li per­met enten­dre les coses del títol, la vida mateixa”. Far­ràs planteja “reflex­ions sobre les pos­si­bil­i­tats d’una mirada indi­vid­ual”, ara que estem sota el jou del pen­sa­ment únic. Segueix llegint »

Desat a Entrevistes | Etiquetes | Comentaris tancats

El vigilant i les coses [fragment c. 9]

El vigilant i les coses

Men­trestant, el debat que qües­tion­ava sense treva els val­ors que asse­gu­raven l’estabilitat i la per­manèn­cia de la ciu­tat seguia fent via, uns hi treien importàn­cia, deien que en tot aquell des­or­dre no hi havia res de nou, que així havia estat des de sem­pre, i que per sort seguiria sent així per sem­pre més, la mateixa iden­ti­tat de la ciu­tat exi­gia el sen­tit crític que ali­men­tava la con­tro­vèr­sia con­stant, i sense aque­sta aresta de vul­ner­a­bil­i­tat la ciu­tat no hau­ria estat el que havia aca­bat sent, aque­sta pos­si­ble defi­cièn­cia vig­oritzava, deien, l’entramat social, l’oxigenava, però altres defen­saven que ara sí que es trac­tava d’un moment únic i prob­a­ble­ment irrepetible, deien que veien en la con­fluèn­cia de cir­cum­stàn­cies històriques la inau­dita opor­tu­ni­tat de plan­tar els fon­a­ments des d’on fóra pos­si­ble d’edificar els can­vis que resoldrien defin­i­ti­va­ment totes les xacres que per­vivien a la ciu­tat, enquis­tades des del fons dels segles. Segueix llegint »

Desat a Textos | Etiquetes | Comentaris tancats

El vigilant i les coses [fragment, c. 2]

El vigilant i les coses

Un punt de debat, aquest, ver­te­bral. I per això mateix per­ma­nent. Perquè si un objecte de reflexió apareixia i rea­pareixia amb con­stàn­cia era pre­cisa­ment aquest, en con­cret, fins a quin punt tenia dret a mantenir-se tan al marge de la con­tro­vèr­sia habit­ual, fins a quin punt es podia per­me­tre la inde­pendèn­cia sense sentir-se irre­spon­s­able, en defin­i­tiva, fins a quin punt li era lícit de viure tan allun­yat dels hàbits gre­garis sense sentir-se’n cul­pa­ble. En nom de quin ideal, de quin prin­cipi invi­o­lable renun­ci­ava a sotmetre’s a les moti­va­cions que movien els actes dels altres? El cert era que quan, empès per un sen­tit de la sol­i­dar­i­tat, havia inten­tat de col·laborar en un o altre pro­jecte comú, havia aca­bat deser­tant i s’havia aca­bat sentint més mis­er­able que mai. Com era, es retreia, que no estava mai prou dis­posat a par­tic­i­par en el futur col·lectiu, ni a dir res que final­ment comp­tés en els debats del moment? Com era que es trobava tan a gust apartat de l’escena prin­ci­pal? Segueix llegint »

Desat a Textos | Etiquetes | Deixa un comentari