“Si Kafka hagués llegit Foix”

Lluís Bonada (El Temps, 5–11 octubre 1999)

Pasqual Far­ràs (Sol­sona, 1959) ha pub­li­cat a Quaderns Crema la seva primera novel·la, La mort del fab­u­lador.

—Podríeu presentar-vos al lec­tor?
—Tinc quar­anta anys. He pas­sat els deu dar­rers escriv­int aque­sta novel·la. A part, faig classes en un insti­tut de batx­illerat de Barcelona. Tot allò que tenia per explicar és en aquest lli­bre. Em prenc la lit­er­atura molt seriosa­ment. Per mi, és una man­era de mirar d’entendre el món. No pas de divertir-me. Del lec­tor espero, també, que em llegeixi molt seriosament.

—El que primer ens ha sor­près del lli­bre és que no sabem res del pro­tag­o­nista nar­rador. Ni si és un nen, un jove o un home gran.
—El nar­rador, el jo que explica la història, és un home que fuig. No se sap pas de què, però fuig d’una ciu­tat i va a parar a un univers descon­cer­tant, que pren la forma d’un circ en una platja. Un circ amb per­son­at­ges que tam­poc no tenen pas­sat, no tenen història, ni tam­poc propòsits ni objec­tius. Un entorn de gent que sem­blen desem­parats. El jo observa l’entorn per­plex, però alhora se sent sug­ges­tionat per aquest entorn mis­ter­iós, irreal. I aquest jo mira d’entendre els signes que veu entorn seu. Mira de desco­brir el sen­tit de les coses. La per­son­al­i­tat del per­son­atge s’explica amb la mirada que té de les coses i la man­era d’explicar-se.

—La creació d’aquest univers descon­cer­tant, jun­ta­ment amb la incon­cre­ció del pro­tag­o­nista, no té el per­ill de descon­cer­tar el lec­tor, d’entelar-li la lec­tura?
—Sí. És prob­a­ble. Sóc molt con­scient que exigeixo un esforç al lec­tor. I li demano que pre­scindeixi total­ment de ref­er­ents real­istes i que es deixi arrossegar per tot el que li sug­gereix aque­sta irrealitat.

—Com en el cas de les proses de Foix?
—Sí, sens dubte. Foix pot ser un ref­er­ent. Un lec­tor amic m’insinuà, no sé si per a bé o per a mal, que la novel·la fóra com l’hauria escrita Kafka si hagués conegut i lle­git Foix.

—Penseu que Kafka hau­ria mil­lo­rat, si hagués seguit Foix?
—Potser Kafka no hau­ria estat Kafka.

—Nat­u­ral­ment. Quin ha estat el punt de par­tida de la novel·la?
—La història d’un home que s’instal·la en un circ. No és cap argu­ment, sinó unes imat­ges, unes emocions.

—En aquest paisatge de per­son­at­ges indefinits apareix un fab­u­lador. Per què?
—El fab­u­lador és qui mira d’ordenar tot aquest món. Vol dotar els per­son­at­ges d’un pas­sat i en els seus dis­cur­sos elab­ora lle­gen­des, men­tides. I també pretén antic­i­par el futur. És qui mira de donar sen­tit a aque­lla al·lucinació. És un per­son­atge ridícul, perquè ningú no se’l creu. Ha per­dut el pres­tigi, per culpa de les errades. Però ell dóna una expli­cació de tot el que passa a la novel·la. Ell en té el secret. I quan mor, tot aquell univers s’enfonsa, deixa de tenir sen­tit. Resulta que l’única cosa que aguan­tava aquell món era la paraula. El fab­u­lador intenta ser una metà­fora de l’escriptor que vol donar un sen­tit a la real­i­tat a través del llenguatge.

—La con­tra­coberta diu que el lli­bre és una desin­tegrada paràbola moral.
—La novel·la és una paràbola moral perquè intenta ser una reflexió sobre la condi­ció humana. No vull que es quedi en un con­junt d’anècdotes més o menys entretingudes. Hi ha la vol­un­tat de tran­scendir. És desin­tegrada perquè per mi era impor­tant explicar un sen­ti­ment d’estranyesa. Una inco­mod­i­tat, una inqui­etud, un des­fici. és la història d’algú que mira d’integrar-se al món. Que sent una gran neces­si­tat d’entendre i de ser entès, però que se sent exclòs.

—Creieu haver fet una cosa nova, dins la lit­er­atura cata­lana?
—Ningú que la llegeixi no podrà dir que ja l’havia llegida abans.