Entre el primer llibre, La mort del fabulador, i la novel·la que ara acabes de publicar, El vigilant i les coses, han passat deu anys.
Sí, sóc un escriptor que treballo molt a poc a poc, sense presses, i ha calgut tot aquest temps per publicar aquest segon llibre. Això no vol dir que hi hagi estat treballant tots aquests anys. Primer cal tenir clar un projecte. No es tracta tant de tenir ben definit l’argument, sinó de tenir ben emmarcat el tema, la preocupació que dóna origen al llibre i que el justifica. Has de tenir ganes de dir alguna cosa, n’has de tenir la necessitat. Llavors hi ha el procés de redacció, que en el meu cas sempre és molt lent, pequè entenc l’escriptura d’una manera gairebé artesanal, quan em demanen que expliqui quin tipus d’escriptor sóc sempre em posiciono al costat dels qui situen la preocupació formal en el centre del seu treball. I quan tens el llibre llest cal buscar editor, i quan trobes l’editor que t’interessa has d’acceptar les exigències de la seva agenda… i sí, en fer tot aquest trajecte poden passar perfectament deu anys. Però jo en tot això ja hi compto. Hi ha escriptors que no poden deixar de publicar perquè la seva decisió de professionalitzar-se els exigeix una presència constant en el panorama literari, és una opció possible, però no és el meu cas, jo treballo de professor d’Institut, d’una banda és un inconvenient, perquè no tinc tot el temps que voldria per escriure, però alhora és un avantatge, perquè em puc permetre treballar sense la pressió d’haver d’afanyar-me a publicar.
Diries que exercir de professor de Llengua i Literatura ha influït en la teva obra literària?
I tant. El professor té al seu davant la vida en estat pur. La literatura no deixa de ser un artifici estètic, és una construcció cultural, i qui s’hi dedica corre el perill de perdre’s en el seu propi deliri. Jo treballo amb joves que estudien batxillerat en horari nocturn, tots tenen la seva pròpia vida, les seves circumstàncies, els seus projectes, alguns ho han arribat a passar malament, a molts els costarà sortir-se’n… el contacte diari amb aquests joves t’apropa molt a la realitat, són una font de coneixement constant. El protagonista de la meva novel·la és un home que ha decidit aïllar-se dels altres perquè necessita trobar un espai popi, però pateix quan s’adona que la seva no és una vida autèntica. Doncs la vida dels alumnes amb els quals treballo sol ser això, vida de debò.
Precisament en la teva novel·la planteges el conflicte entre l’individu, el vigilant, i el seu entorn, lescoses.
Sí, el protgonista de la novel·la és un home que ha renunciat a viure de forma convencional, ha incorporat en la seva vida quotidiana uns hàbits exclusius que l’han apartat de l’experiència social, i des d’aquest món fet a mida especula sobre tot el que veu i intenta entendre els seus sentiments. És una experiència introspectiva, a la novel·la gairebé no hi ha acció, el relat se centra en el procés d’indagació d’aquest home que intenta penetrar fins al centre mateix de la seva voluntat. Aquest vigilant, que ha acceptat una feina subsidiària en uns magatzems a la perifèria d’una ciutat qualsevol, no viu aquesta renúncia com una derrota, al contrari, és l’única possibilitat que troba de viure dignament sense deslliurar-se irresponsablement del seu desfici. Aquesta peripècia vol ser transcendent, l’experiència del vigilant, de l’home que vigila, és una experiència moral d’abast universal. I és també una reflexió sobre la possibilitat que encara hi hagi un espai reservat per a qui vulgui viure intensament des de la seva individualitat. Aquestes són les claus de la novel·la.
Quin paper creus que pot tenir la literatura en el món d’avui en dia?
Molts diuen i repeteixen que la gent cada dia llegeix menys, i no és veritat, mai no s’havia llegit tant com ara. El que passa és que aquesta no és l’única via per arribar al coneixement, hi ha alhora molts altres mitjans pe accedir-hi, i per tant pot semblar que el llibre ha deixat de tenir la influència que havia tingut abans. El que és veritat és que l’hàbit de llegir ja no separa una minoria elitista, gairebé aristocràtica, d’una majoria de la població que no accedia a la lectura, això sí que és nou, i això és bo. En totes les societats avançades hi ha un espai per a la literatura, ni que només sigui com a entreteniment. Que la gent llegeixi i parli de llibres ja va bé, però també és evident que aquesta “democratització” de la lectura comporta un perill, i és que l’objecte, el llibre, ja només sigui un producte mercantil. Des d’aquesta idea, cal seguir reivindicant un espai per a un tipus de literatura que aspira a alguna cosa més que no sigui l’evasió. De fet, cada dia hi ha més gent que reclama formes literàries alternatives, que valora la literatura d’idees, que llegeix per interrogar-se, debatre i aprendre. La literatura és un mitjà per a pensar sobre el món. És una de les formes més sofisticades que ha construït la civilització humana. Respon a una necessitat, i hi ha evidentment un camí per avançar.
Ara mateix s’està parlant molt del llibre digital. Què en penses?
D’entrada no és més que un canvi de format, si ha de servir per arribar a més gent, doncs fantàstic. Però no veig que hagi de ser la fi d’allò que s’ha anomenat la galàxia Gutemberg, el llibre tradicional, imprès sobre paper, segueix tenint enormes avantatges. L’altre dia un col·lega meu m’ensenyava un d’aquests artefactes digitals, i em deia que dins hi havia no sé quants centenars de llibres, i m’ho deia amb cara de no tenir cap intenció de llegir-ne cap, de fet admetia que ara ja es podria desfer per fi dels llibres que li feien tanta nosa a casa… això sí que em va preocupar.
A finals dels anys 70 vas estar treballant en una publicació a Solsona, la revista literària “L’Afrau”. Què ens en pots explicar, d’aquella iniciativa? Quin paper va tenir en l’ambient cultural de l’època a la nostra ciutat?
La revista “L’Afrau” va ser un projecte entusiasta molt propi d’aquells anys, en què semblava que tot havia de ser possible. Va ser més important del que la gent va interpretar en aquells moments, penseu que en aquella revista editada a Solsona per una colla de xavals van publicar inèdits Salvador Espriu, Palau i Fabre, Pere Calders, Martí i Pol… i ens publicàvem a nosaltres mateixos, al seu costat! Hi havia una ingenuïtat pueril que era part del seu encant, i la raó per la qual no podia tenir continuïtat. Però mentre va durar, va estar bé. Érem joves i ens sentíem importants, això només pot passar una vegada a la vida!
En quins altres projectes estàs treballant actualment?
Estic en el procés de redacció d’una novel·la que es titula La necessitat, que és la història d’una dona que intenta reordenar tots els components diversos, i molts cops contradictoris, de la seva vida, i això en un context molt més proper i identificable que no pas els que m’han servit fins ara. I alhora estic treballant en l’organització del material per a una novel·la que tancarà aquest projecte, La vida a la frontera, les trifulgues d’un solsoní que en el pas del XIX al XX penetra en el món de la Barcelona que experimenta el pas definitiu cap a la modernitat. Però ja he dit al començament de l’entrevista que treballo molt lentament, de manera que tinc feina per a uns quants anys segur.
Tens previst venir a presentar el llibre a Solsona?
Sí, l’editor, en Josep Cots, en té ganes, i m’insisreix que hem de venir, i a mi em ve molt de gust. Em consta que hi ha gent que està llegint el llibre, i el contacte directe amb els lectors sempre és molt estimulant. Encara ho hem d’acabar de concretar, però suposo que de cara a la primavera vindrem a parlar d’El vigilant i les coses.
Inici
Contacte
RSS
“La literatura és un mitjà per a pensar sobre el món”
Ramon Estany (Celsona, 31 desembre 2009)
Entre el primer llibre, La mort del fabulador, i la novel·la que ara acabes de publicar, El vigilant i les coses, han passat deu anys.
Sí, sóc un escriptor que treballo molt a poc a poc, sense presses, i ha calgut tot aquest temps per publicar aquest segon llibre. Això no vol dir que hi hagi estat treballant tots aquests anys. Primer cal tenir clar un projecte. No es tracta tant de tenir ben definit l’argument, sinó de tenir ben emmarcat el tema, la preocupació que dóna origen al llibre i que el justifica. Has de tenir ganes de dir alguna cosa, n’has de tenir la necessitat. Llavors hi ha el procés de redacció, que en el meu cas sempre és molt lent, pequè entenc l’escriptura d’una manera gairebé artesanal, quan em demanen que expliqui quin tipus d’escriptor sóc sempre em posiciono al costat dels qui situen la preocupació formal en el centre del seu treball. I quan tens el llibre llest cal buscar editor, i quan trobes l’editor que t’interessa has d’acceptar les exigències de la seva agenda… i sí, en fer tot aquest trajecte poden passar perfectament deu anys. Però jo en tot això ja hi compto. Hi ha escriptors que no poden deixar de publicar perquè la seva decisió de professionalitzar-se els exigeix una presència constant en el panorama literari, és una opció possible, però no és el meu cas, jo treballo de professor d’Institut, d’una banda és un inconvenient, perquè no tinc tot el temps que voldria per escriure, però alhora és un avantatge, perquè em puc permetre treballar sense la pressió d’haver d’afanyar-me a publicar.
Diries que exercir de professor de Llengua i Literatura ha influït en la teva obra literària?
I tant. El professor té al seu davant la vida en estat pur. La literatura no deixa de ser un artifici estètic, és una construcció cultural, i qui s’hi dedica corre el perill de perdre’s en el seu propi deliri. Jo treballo amb joves que estudien batxillerat en horari nocturn, tots tenen la seva pròpia vida, les seves circumstàncies, els seus projectes, alguns ho han arribat a passar malament, a molts els costarà sortir-se’n… el contacte diari amb aquests joves t’apropa molt a la realitat, són una font de coneixement constant. El protagonista de la meva novel·la és un home que ha decidit aïllar-se dels altres perquè necessita trobar un espai popi, però pateix quan s’adona que la seva no és una vida autèntica. Doncs la vida dels alumnes amb els quals treballo sol ser això, vida de debò.
Precisament en la teva novel·la planteges el conflicte entre l’individu, el vigilant, i el seu entorn, les coses.
Sí, el protgonista de la novel·la és un home que ha renunciat a viure de forma convencional, ha incorporat en la seva vida quotidiana uns hàbits exclusius que l’han apartat de l’experiència social, i des d’aquest món fet a mida especula sobre tot el que veu i intenta entendre els seus sentiments. És una experiència introspectiva, a la novel·la gairebé no hi ha acció, el relat se centra en el procés d’indagació d’aquest home que intenta penetrar fins al centre mateix de la seva voluntat. Aquest vigilant, que ha acceptat una feina subsidiària en uns magatzems a la perifèria d’una ciutat qualsevol, no viu aquesta renúncia com una derrota, al contrari, és l’única possibilitat que troba de viure dignament sense deslliurar-se irresponsablement del seu desfici. Aquesta peripècia vol ser transcendent, l’experiència del vigilant, de l’home que vigila, és una experiència moral d’abast universal. I és també una reflexió sobre la possibilitat que encara hi hagi un espai reservat per a qui vulgui viure intensament des de la seva individualitat. Aquestes són les claus de la novel·la.
Quin paper creus que pot tenir la literatura en el món d’avui en dia?
Molts diuen i repeteixen que la gent cada dia llegeix menys, i no és veritat, mai no s’havia llegit tant com ara. El que passa és que aquesta no és l’única via per arribar al coneixement, hi ha alhora molts altres mitjans pe accedir-hi, i per tant pot semblar que el llibre ha deixat de tenir la influència que havia tingut abans. El que és veritat és que l’hàbit de llegir ja no separa una minoria elitista, gairebé aristocràtica, d’una majoria de la població que no accedia a la lectura, això sí que és nou, i això és bo. En totes les societats avançades hi ha un espai per a la literatura, ni que només sigui com a entreteniment. Que la gent llegeixi i parli de llibres ja va bé, però també és evident que aquesta “democratització” de la lectura comporta un perill, i és que l’objecte, el llibre, ja només sigui un producte mercantil. Des d’aquesta idea, cal seguir reivindicant un espai per a un tipus de literatura que aspira a alguna cosa més que no sigui l’evasió. De fet, cada dia hi ha més gent que reclama formes literàries alternatives, que valora la literatura d’idees, que llegeix per interrogar-se, debatre i aprendre. La literatura és un mitjà per a pensar sobre el món. És una de les formes més sofisticades que ha construït la civilització humana. Respon a una necessitat, i hi ha evidentment un camí per avançar.
Ara mateix s’està parlant molt del llibre digital. Què en penses?
D’entrada no és més que un canvi de format, si ha de servir per arribar a més gent, doncs fantàstic. Però no veig que hagi de ser la fi d’allò que s’ha anomenat la galàxia Gutemberg, el llibre tradicional, imprès sobre paper, segueix tenint enormes avantatges. L’altre dia un col·lega meu m’ensenyava un d’aquests artefactes digitals, i em deia que dins hi havia no sé quants centenars de llibres, i m’ho deia amb cara de no tenir cap intenció de llegir-ne cap, de fet admetia que ara ja es podria desfer per fi dels llibres que li feien tanta nosa a casa… això sí que em va preocupar.
A finals dels anys 70 vas estar treballant en una publicació a Solsona, la revista literària “L’Afrau”. Què ens en pots explicar, d’aquella iniciativa? Quin paper va tenir en l’ambient cultural de l’època a la nostra ciutat?
La revista “L’Afrau” va ser un projecte entusiasta molt propi d’aquells anys, en què semblava que tot havia de ser possible. Va ser més important del que la gent va interpretar en aquells moments, penseu que en aquella revista editada a Solsona per una colla de xavals van publicar inèdits Salvador Espriu, Palau i Fabre, Pere Calders, Martí i Pol… i ens publicàvem a nosaltres mateixos, al seu costat! Hi havia una ingenuïtat pueril que era part del seu encant, i la raó per la qual no podia tenir continuïtat. Però mentre va durar, va estar bé. Érem joves i ens sentíem importants, això només pot passar una vegada a la vida!
En quins altres projectes estàs treballant actualment?
Estic en el procés de redacció d’una novel·la que es titula La necessitat, que és la història d’una dona que intenta reordenar tots els components diversos, i molts cops contradictoris, de la seva vida, i això en un context molt més proper i identificable que no pas els que m’han servit fins ara. I alhora estic treballant en l’organització del material per a una novel·la que tancarà aquest projecte, La vida a la frontera, les trifulgues d’un solsoní que en el pas del XIX al XX penetra en el món de la Barcelona que experimenta el pas definitiu cap a la modernitat. Però ja he dit al començament de l’entrevista que treballo molt lentament, de manera que tinc feina per a uns quants anys segur.
Tens previst venir a presentar el llibre a Solsona?
Sí, l’editor, en Josep Cots, en té ganes, i m’insisreix que hem de venir, i a mi em ve molt de gust. Em consta que hi ha gent que està llegint el llibre, i el contacte directe amb els lectors sempre és molt estimulant. Encara ho hem d’acabar de concretar, però suposo que de cara a la primavera vindrem a parlar d’El vigilant i les coses.