La literatura i les coses.

Maria Dasca (Revista de Catalunya, núm. 259, març de 2010)

Un dels axiomes més difí­cils de qües­tionar és el que defensa que la lit­er­atura és la lit­er­atura. O, en altres ter­mes, que la lit­er­atura és la creació d’un món. També podem afe­gir que “El lli­bre és un món”, com deia Barthes. O més aviat afir­mar que el món és un lli­bre, només un lli­bre. Aque­sta reflexió és una de les idees cen­trals d’El vig­i­lant i les coses (Edi­cions de 1984, 2009), una fic­ció que s’interroga sobre les pos­si­bil­i­tats de par­tic­i­pació en el real, en una presa de con­scièn­cia que ver­te­bra la creació d’un món.

L’última novel·la de Pasqual Far­ràs ofer­eix una visió pro­te­ica del món i del pen­sa­ment, a par­tir d’un fil argu­men­tal molt tènue, sostingut per l’imaginari men­tal del pro­tag­o­nista. August, el vig­i­lant noc­turn d’uns mag­a­tzems, pren una decisió que ha de cap­gi­rar, de la nit al dia, la seva existèn­cia: “viure fora d’ell mateix” (p. 108) per respon­dre a “la crida d’una vida pos­si­ble, prob­a­ble­ment falsa, arbi­trària, però si més no tan­gi­ble” (p. 141). Irres­o­lut per natura, obser­vador com­plex d’una real­i­tat de la qual es manté estratègi­ca­ment al marge, comença a diva­gar per una ciu­tat abstracta, delim­i­tada per un clos (el de les fron­teres de l’extraradi) i estruc­turada jeràrquicament.

Elab­o­rada a par­tir d’una sola veu, El vig­i­lant i les coses és una faula irònica, focal­itzada en una comu­ni­tat eclèc­tica, i vehic­u­lada pel pen­sa­ment d’un per­son­atge insòlit, el vig­i­lant. August és erigit com un jutge car­regat d’insuficiències, en assumir el lle­gat del senyor Grand, l’antic vig­i­lant de la torre, i àrbi­tre d’un món que s’exhibeix amb reg­u­lació. A través d’una enun­ciació irònica, la fic­ció des­grana una reflexió sobre les regles del món i els cri­teris que en per­me­ten la rep­re­sentació, que són d’ordre emi­nent­ment intel·lectual. És per això que la novel·la pot ser llegida com a reflexió sobre l’aprehensió d’unes entelèquies –l’amor, el tre­ball, la fun­ció social de l’individu– que piv­oten al voltant d’un poder invis­i­ble, encar­nat (o des­en­car­nat) en fig­ures que no actuen i que es deixen manipular.

Con­tra­posada a unes rela­cions delib­er­ada­ment este­ri­oti­pades, la per­son­al­i­tat d’August es dimen­siona a través del relat. És con­struïda en ter­cera per­sona, a través del reflex de la ment del per­son­atge, i és l’objectivació d’una posi­ció vital com­plexa, que ell mateix veu com a excep­cional, la grandesa de la qual recau en la seva “mirada moral” (p. 7). La seva mirada fa que la fic­ció acabi pre­nent un to de come­di­eta, i que els per­son­at­ges que hi par­ticipen, Cabrinetti i el senyor Grand (dos com­pa­nys de feina), adoptin rols sub­or­di­nats a la condi­ció que August (amb un nom ambigu: d’emperador i de pal­lasso) els atribueix. El mateix passa amb Sil­vestre, el cam­brer dis­cret que sem­bla ser la imatge de la felic­i­tat, el bell Hèc­tor, l’heroi-màrtir, o els per­son­at­ges femenins (Gal·la, Diana, Lena, Betty), en qui cerca unes aven­tures a les quals es lli­u­rarà amb la condí­cia acostumada.

Regint-se per un “prin­cipi d’austeritat emo­cional” (p. 33), August defuig la inte­gració, i opta per l’observació analítica d’un món perce­but com un teatre o una farsa. No és estrany, per tant, que sovint el vegem desdoblant-se en con­trafig­ures, identificant-se en pro­toti­pus vacus: “Viure eter­na­ment des­doblat, aquest era el seu destí” (p. 60). La seva posi­ció vol ajustar-se, fet i fet, a les regles d’un món en què la labil­i­tat de les formes condi­ciona els val­ors i on l’espai deter­mina el nom de les coses. És per això que –en el joc d’identificar l’individu amb un entorn més o menys pre­de­ter­mi­nat– el canvi s’acaba adap­tant a l’ordre social, sense provo­car alteracions. En un espai sim­bòlic, els fets d’actualitat són perce­buts com a rumors con­tra­dic­toris, que donen peixet a mites rara­ment con­tes­tats (com el de la sedi­ció de l’estudiant).

La fic­ció estableix una sèrie de sin­tonies amb l’estricta con­tem­po­raneï­tat i, més conc­re­ta­ment, amb deter­mi­nats aspectes de la condi­ció con­tem­porà­nia. Una de les més recur­rents és el sen­ti­ment de desafec­ció en què se sub­mergeix August. Es tracta d’una sen­sació que recorda il cor­pore (indolèn­cia o insen­si­bil­i­tat) i il dis­tacco (despren­i­ment, dis­tan­ci­a­ment o fre­dor) del tenente Drogo, el pro­tag­o­nista d’Il deserto dei Tar­tari, de Dino Buz­zati. August té la impres­sió que “se li podia acabar escapant tota una vida sencera” (p. 123), i resta estu­pe­facte, per­plex, enfront d’un món que no entén. Opta, en con­se­qüèn­cia, per desdoblar-se assum­int la condi­ció de vig­i­lant, i identificant-se amb aquell “je suis main­tenant imper­son­nel” de Mal­larmé que el con­verteix en sub­jecte mod­ern. S’ha depas­sat, per tant, el llindar d’aquell estadi en què, segons Charles Tay­lor, la iden­ti­tat derivava de la con­vergèn­cia, en un mateix àmbit, d’una sèrie de pràc­tiques (reli­gioses, polí­tiques, econòmiques, famil­iars, intel·lectuals i artís­tiques) reforçades entre si. En la faula de Far­ràs és impos­si­ble la creació d’una iden­ti­tat con­struïda a par­tir d’uns marcs ref­er­en­cials i d’unes pràc­tiques inte­ri­or­itzades. Més aviat es resol amb l’autocomplaença d’una nova atribu­ció, o d’una altra qual­i­tat atribuïda, que emmas­cara, un cop més, sobreposant-s’hi, les iden­ti­tats múlti­ples del per­son­atge: “era només la rèplica des­col­orida d’un per­son­atge amb moltes més pos­si­bil­i­tats” (p. 183).

Aquest procés, regit per la rup­tura, implica, òbvi­a­ment, una alteració en l’ús del codi. August no troba el codi apte per a expressar-se i s’empara d’una llen­gua impostada, que l’empresona. Es crea un univers tan­cat de ref­er­ents abstractes (és idoni, en aquest sen­tit, l’ús del pro­toti­pus, del diminu­tiu i del mot den­i­grant) que l’autoritza (i l’obliga) a util­itzar l’enunciació irònica, la qual li per­met de desfer/transgredir una norma evitant-ne la san­ció. En fer-ho posa en evidèn­cia la immo­ti­vació del signe lingüís­tic i sub­ratlla el descon­cert derivat de la inad­e­quació de la llen­gua, de la seva llen­gua davant d’un món que no és el que li sem­bla, i que mod­i­fica al seu gust. En defin­i­tiva, oscil·lant entre l’estupor i la vol­un­tat de domini de la situació, posa de relleu l’arbitrarisme lingüís­tic i de la pro­duc­ció de sen­tit, i crea un “teatrí organ­itzat i plan­i­fi­cat per­fec­ta­ment per la seva ment” (p. 91). O, tor­nant a l’axioma ini­cial, man­i­festa el reconeix­e­ment que la lit­er­atura no és res més que literatura.

Víc­tima de l’estranyesa i de la incom­pren­sió del codi que reg­ula el món extern, el nar­rador es veu obligat a bastir un món, un imperi de signes, on refugiar-se. Es tracta, tan­mateix, d’un món ja inter­pre­tat, en què August adopta el rol d’espectador de si mateix, alhora exhibi­cionista i hermeneuta. És per aque­sta raó que abun­den els llocs d’espectacle o d’esdeveniment social. Els entrel­lats del Club Gim­nàs­tic, del parc d’atraccions i de la man­i­festació són, en aquest sen­tit, reptes que mouen el per­son­atge a autoreferir-se, no tan sols respecte de la real­i­tat apre­hen­si­ble (en tant que coses) sinó també pel que fa a si mateix (en tant que vig­i­lant). La inter­ac­ció amb les coses implica, per tant, la con­struc­ció d’una il·lusió ref­er­en­cial, un món per­fec­ta­ment reg­u­lat per unes lleis pròpies. Un dis­curs del món per­fec­ta­ment orques­trat i con­vin­cent, amb una inequívoca capac­i­tat manip­u­latòria, i essen­cial­ment fal·laç. Així, en adreçar-se als seus (tres) supe­ri­ors, August pro­nun­cia “frases de sen­tit incert, que deia expres­sa­ment en un to tran­scen­dent, com si con­tinguessin una ver­i­tat indis­cutible que tothom havia d’admetre de seguida, i cadas­cun dels tres sotscàr­recs (…), per sep­a­rat ja sospi­tava que al dar­rere no hi havia cap mena de sen­tit ver­i­fi­ca­ble” (p. 153).

El rere­fons epis­te­mològic del dis­curs d’August parteix, al mateix temps„ d’una evidèn­cia: un cop ini­ciat el camí res no serà el mateix. Com digué Sartre, escriure és “rev­e­lar el món”. I rev­e­lar suposa haver d’escriure de man­era que ningú no pugui igno­rar el món i, en dar­rer terme, si es coneix el món, (un món, només), de no ser-ne,  (o dir-se’n) inno­cent. És per això que l’expressió d’August se sot­met a un mòbil gens ingenu: trobar-hi una ubiqüi­tat: “Que hi hagués, si més no, un codi fiable per aten­uar la diver­si­tat del món” (p. 61). El per­ill és evi­dent: “Ara la vida autèn­tica s’infiltrava com un tor­rent des­bo­cat per les cliv­elles de la for­t­alesa que havia erigit en temps d’ofuscació, una cuirassa que ara no podria aguan­tar per més temps l’atac de la ver­i­tat” (p. 109).

Les peripè­cies que viu August el menen forçosa­ment a reconèixer-se en el des­encís. Si un dels motius prin­ci­pals de la creació artís­tica és la neces­si­tat de sentir-se essen­cial en el món, el procés que desen­volupa August és jus­ta­ment l’invers: l’assumpció d’un marc de rel­a­tiv­i­tat, regit per una con­tingèn­cia històrica, que l’ha fet “amo d’ell mateix” (p. 263). És segu­ra­ment en aquest con­text que és pos­si­ble una tria –i la prefer­èn­cia per un deter­mi­nat tipus d’espai, el limítrof a la per­ifèria de la ciutat-. I per això, enmig d’”aquella munió de gent” que “era la vida en totes les seves pos­si­bil­i­tats, en tota la seva diver­si­tat (…), August es pro­posava de participar-hi amb totes les con­se­qüèn­cies” (p. 121).

Però, insistim-hi, quin és el món d’August? Davant la impos­si­bil­i­tat del somni per a aquest impo­tent que és el creador, el vig­i­lant con­strueix una estruc­tura intel·ligible a par­tir de la qual s’abasteix un coneix­e­ment. Un coneix­e­ment reduït a les dimen­sions d’un per­son­atge, atès que, segons Musil: “les dimen­sions del raon­a­ment es redueixen per adaptar-se a la meva per­son­al­i­tat, la zona de com­bustió, en mi, molt estreta”. Perquè, retor­nant a El vig­i­lant i les coses, “aquell home que no es reconeixia en la vida que duia no era home ni res, només un pro­jecte a mig fer, per­dut en la temp­ta­tiva de ser una qual­sevol des­ferra que si més no ver­i­fi­cava la ingrat­i­tud del món, una altra cosa era l’home dis­tan­ciat, desapas­sionat, sí, però lúcid i sin­cer, que escru­tava el món i provava d’entendre el ver­i­ta­ble sig­ni­fi­cat de les coses” (p. 241). En aquest marc és pos­si­ble el doble (ps. 63, 186) i l’artifici (p. 187).

L’espai men­tal d’August erra entre la desil·lusió i el dubte, i el con­demna a una per­plex­i­tat que és l’única moral literària pos­si­ble. Com en el frag­ment del quadre de Ham­mer­shoi que s’entreveu en la coberta, evoca una soli­tud estranya, la de la vida de tons neu­tres, en silenci. En l’era del sim­u­lacre, August apre­hèn el món des d’una presa de con­scièn­cia esto­ica, en dues línies: la que l’ha con­duït al despul­la­ment (sig­ni­fica­ti­va­ment, s’ha desprès de lli­bres i de fotografies), i la que el sot­met a la força física de la matèria. D’aquí l’interès eròtic per dones atletes o gim­nastes, o la fasci­nació per tot un ven­tall de sen­sa­cions (la gim­nàs­tica eròtica) que li embriaguen la con­scièn­cia. Aque­stes pràc­tiques con­stitueixen, al cap­davall, un ritu, un dis­posi­tiu sim­bòlic que li per­met de con­struir iden­ti­tats enfront dels altres, més o menys aure­o­lades de fals pro­fetisme –cal recor­dar que tant a El vig­i­lant i les coses com a La mort del fab­u­lador (1999) el pro­tag­o­nista assumeix el dot orac­u­lar després de la mort d’un “fabulador”.

Com que el coneix­e­ment es limita a “veure la imatge d’una neces­si­tat insa­cia­ble” (p. 129), el pro­tag­o­nista es veu empès a fab­u­lar rela­cions de com­plic­i­tat, coin­cidèn­cies equívo­ques i fugaces amb uns éssers que es man­te­nen tan sem­blants a si mateixos, tan sim­ples i trans­par­ents, que sem­blen ser l’efecte d’una al·lucinació o d’un mirall. En aquest dis­tan­ci­a­ment respecte d’un món con­vuls, orig­i­nat, com dèiem, en el descon­cert davant la impos­si­bil­i­tat de la per­manèn­cia, desco­brim una ver­i­tat ontològ­ica –una però no l’única-, la del dolor intel·lectual, moral, sovint expres­sat amb la metonímia de la culpa. August sol sentir-se “sec­re­ta­ment cul­pa­ble de no haver sabut viure d’acord amb els seus impul­sos més sin­cers” (p. 124) i intenta de ban­de­jar aquest sen­ti­ment: “cul­pa­ble de què, es deia” (p. 206).

La fic­ció s’erigeix també com a rep­re­sentació d’una relació imag­inària: la que estableix el sub­jecte amb les seves condi­cions reals d’existència. És en aque­sta rep­re­sentació que August troba un sen­tit social, sem­pre ubicant-se en el camp d’una certa mar­gin­al­i­tat, en la mesura que, segons Marc Augé, el sen­tit social es basa en la rep­re­sentació de les rela­cions; neces­sita temps i avenir per a desenvolupar-se (un sen­tit polític). Moltes de les ten­sions pre­sen­tades són derivades de la con­sid­eració d’una vida inautèn­tica, frag­men­tada, vin­cu­lada a aquell estat de col·lapse o de sobreposi­ció que teòrics com Brian McHale han vin­cu­lat a la post­moder­ni­tat. Implica, a la veg­ada, un eclec­ti­cisme en ter­mes de rela­cions lab­o­rals i pràc­tiques de tre­ball, depen­dent de la lòg­ica del desen­volu­pa­ment del cap­i­tal­isme cul­tural, i con­demna l’individu a una expres­sió irre­ductible­ment per­sonal. A fab­u­lar con­fab­u­la­cions –és el “paper d’observador, un sim­ple vig­i­lant, com a molt un vision­ari” (p. 226)- enfront d’una “vida estancada” regi­rada per un “fet fun­da­cional” (p. 226).

En un moment en què el dis­curs nar­ratiu ha per­dut la cen­tral­i­tat en la legit­i­mació de la rep­re­sentació del món, es fa nec­es­sari un judici reflexiu com el de Pasqual Far­ràs (l’obra forma part d’un pro­jecte que inclou, a més de les edi­tades, dues altres novel·les, en curs). És molt prob­a­ble que l’autor s’adreci a un públic que cerqui en El vig­i­lant i les coses una raó: un univers ampli i làbil. Un horitzó en el qual s’inscriu l’obra literària i el qual, com ha recor­dat recent­ment Todorov, està estre­ta­ment rela­cionat amb la nos­tra edu­cació moral. Per la seva inte­gració en la tradi­ció novel·lística cata­lana i occi­den­tal (Melville, Musil, Kafka, Buz­zati, Foix, Bauçà, Baix­auli, entre d’altres, resso­nen en el relat), l’autor ens situa en l’anella d’una cadena con­tin­u­ada, que canal­itza unes deter­mi­nades maneres d’entendre el nos­tre devenir cul­tural i per­sonal. Per la seva exigèn­cia i la capac­i­tat de crear un estil ben resolt en el procés d’adaptació a un reg­istre, El vig­i­lant i les coses és un lli­bre excep­cional. De lec­tura reco­man­able, que con­vida a pen­sar, a pensar-hi. I, en efecte, crea un món, una lit­er­atura. Un món que és (només?) un llibre.