Isabel Clara Moll Soldevila (Caràcters, 50, gener 2010)
August és el nom grandiloqüent i de ressonàncies clàssiques que ha triat l’escriptor Pasqual Farràs per al protagonista de la seua segona novel·la. I és que, segons el narrador: «August se sentia com algú vertaderament especial, únic de debò». La seua singularitat i l’obsessió persistent de viure mentalment concientment, però absolutament d’esquena als altres, amb una interacció mínima respecte a la societat, constitueixen l’eix d’una narració que transporta el lector a un món pintat amb totes les tonalitats del gris.
Farràs compagina la seua tasca docent amb la de novel·lista. De fet, l’autor confessa que ja està treballant en dues novel·les més, que, juntament amb El vigilant i les coses, constituiran un projecte narratiu compacte i ambiciós. Aquesta, però, no és la seua primera novel·la. L’any 1999 ja publicava La mort del fabulador. Reconeix que el fet de no haver d’escriure per guanyar-se les garrofes li agrada, ja que així, pot anar fabulant al seu ritme i amb total llibertat. No estem davant d’una peça literària escrita per al gran públic, ans al contrari. El vigilant i les coses és una novel·la densa, on no hi ha res de més important, narrativament parlant, que el pensament complex i minuciós del protagonista, transmès a través del narrador. La posició que August adopta davant del món, de les coses, és fruit d’una meditada i conscient renúncia global, podríem dir, que el du a deixar enrere tot el seu passat, tota la seua formació, tots els seus records, per transformar-se en un vigilant, no només de professió. No debades, al seu pis reduït i concentrat, no hi trobem: «cap referent de la vida de fora, ni de les seves pròpies experiències, cap retrat, cap quadre, cap amulet, cap objecte, res que servís per saber res d’August». El protagonista anul·la seua temporalitat dins del món, la seua història, perquuè no siga una llosa en el seu nou projecte de vida de vida anodina i repetitiva. S’autocensura, evita instintivament qualsevol indici de sentiment i pretén, ingènuament, viure sense entrebancs.
Però tot canvia, o comença a mostrar indicis de canvi el dia en què el vigilant es desvia excessivament de la seua estricta rutina. Dos episodis de carrer, que involucren personatges en aquell moment anònims, espiats des de la llunyania, són els indicadors que alguna cosa passarà. El lector, però, no ha d’esperar amb impaciència aquest gir narratiu, perquè corre el risc de desesperar-se. Ben al contrari, el lector ha de saber que estem davant d’una novel·la que, com afirmava recentment Vicenç Pagès, està feta més de pensament que d’acció i que enllaça directament amb Musil, Kafka o Canetti. Però més enllà d’aquests dos fets inicials i aparentment accidentals que destaroten l’ordre establert, August entra en una espiral inesperada que enllaçarà un fet del present i un fet del seu passat: «potser l’atzar que unia en un mateix tràngol la mort d’Hèctor i la desaparició misteriosa de Gal·la era una d’aquestes cada vegada més estranyes excepcions que impulsarien August a viure fora d’ell mateix». El conflicte, per tant, està servit.
S’han assenyalat ja les concomitàncies d’August amb els ínclits Bartleby i Oblómov, i afegiríem ací també amb l’anònim home que dorm de Perec, o el Meursault camusià. Sense oblidar, però, altres personatges de la narrativa catalana, més o menys recent, com el protagonista de Com ganivets o flames, d’Espinàs, o el personatge principal de Rodalies, de Toni Sala. De tots ells es conforma August. Ell serà l’antiheroi modern, que ara ja és el nou heroi postmodern, capaç de construir una identitat tan particular, tan marcadament singular, que sovint esdevé inintel·ligible: «sol i aïllat de tothom, l’home que maldava per ser s’havia acabat construint una vida irrepetible feta de gestos, rituals i coincidències que no hauria pogut compartir amb ningú. Un ordre necessari i coherent però de signe subjectiu, perquè naixia de la seva singularitat i només podia ser captat i interpretat des de la seva posició incomprensible». Per comprendre’l, haureu, com a mínim, de llegir la novel·la.
Inici
Contacte
RSS
Un tast d’August
Isabel Clara Moll Soldevila (Caràcters, 50, gener 2010)
August és el nom grandiloqüent i de ressonàncies clàssiques que ha triat l’escriptor Pasqual Farràs per al protagonista de la seua segona novel·la. I és que, segons el narrador: «August se sentia com algú vertaderament especial, únic de debò». La seua singularitat i l’obsessió persistent de viure mentalment concientment, però absolutament d’esquena als altres, amb una interacció mínima respecte a la societat, constitueixen l’eix d’una narració que transporta el lector a un món pintat amb totes les tonalitats del gris.
Farràs compagina la seua tasca docent amb la de novel·lista. De fet, l’autor confessa que ja està treballant en dues novel·les més, que, juntament amb El vigilant i les coses, constituiran un projecte narratiu compacte i ambiciós. Aquesta, però, no és la seua primera novel·la. L’any 1999 ja publicava La mort del fabulador. Reconeix que el fet de no haver d’escriure per guanyar-se les garrofes li agrada, ja que així, pot anar fabulant al seu ritme i amb total llibertat. No estem davant d’una peça literària escrita per al gran públic, ans al contrari. El vigilant i les coses és una novel·la densa, on no hi ha res de més important, narrativament parlant, que el pensament complex i minuciós del protagonista, transmès a través del narrador. La posició que August adopta davant del món, de les coses, és fruit d’una meditada i conscient renúncia global, podríem dir, que el du a deixar enrere tot el seu passat, tota la seua formació, tots els seus records, per transformar-se en un vigilant, no només de professió. No debades, al seu pis reduït i concentrat, no hi trobem: «cap referent de la vida de fora, ni de les seves pròpies experiències, cap retrat, cap quadre, cap amulet, cap objecte, res que servís per saber res d’August». El protagonista anul·la seua temporalitat dins del món, la seua història, perquuè no siga una llosa en el seu nou projecte de vida de vida anodina i repetitiva. S’autocensura, evita instintivament qualsevol indici de sentiment i pretén, ingènuament, viure sense entrebancs.
Però tot canvia, o comença a mostrar indicis de canvi el dia en què el vigilant es desvia excessivament de la seua estricta rutina. Dos episodis de carrer, que involucren personatges en aquell moment anònims, espiats des de la llunyania, són els indicadors que alguna cosa passarà. El lector, però, no ha d’esperar amb impaciència aquest gir narratiu, perquè corre el risc de desesperar-se. Ben al contrari, el lector ha de saber que estem davant d’una novel·la que, com afirmava recentment Vicenç Pagès, està feta més de pensament que d’acció i que enllaça directament amb Musil, Kafka o Canetti. Però més enllà d’aquests dos fets inicials i aparentment accidentals que destaroten l’ordre establert, August entra en una espiral inesperada que enllaçarà un fet del present i un fet del seu passat: «potser l’atzar que unia en un mateix tràngol la mort d’Hèctor i la desaparició misteriosa de Gal·la era una d’aquestes cada vegada més estranyes excepcions que impulsarien August a viure fora d’ell mateix». El conflicte, per tant, està servit.
S’han assenyalat ja les concomitàncies d’August amb els ínclits Bartleby i Oblómov, i afegiríem ací també amb l’anònim home que dorm de Perec, o el Meursault camusià. Sense oblidar, però, altres personatges de la narrativa catalana, més o menys recent, com el protagonista de Com ganivets o flames, d’Espinàs, o el personatge principal de Rodalies, de Toni Sala. De tots ells es conforma August. Ell serà l’antiheroi modern, que ara ja és el nou heroi postmodern, capaç de construir una identitat tan particular, tan marcadament singular, que sovint esdevé inintel·ligible: «sol i aïllat de tothom, l’home que maldava per ser s’havia acabat construint una vida irrepetible feta de gestos, rituals i coincidències que no hauria pogut compartir amb ningú. Un ordre necessari i coherent però de signe subjectiu, perquè naixia de la seva singularitat i només podia ser captat i interpretat des de la seva posició incomprensible». Per comprendre’l, haureu, com a mínim, de llegir la novel·la.