Xavier Cortadellas (Presència, 8 gener 2010)
A El vigilant i les coses, Pasqual Farràs planteja el problema de l’home insatisfet, perdut en un món de veritats úniques
Aparentment, August és un personatge amb moltes cares o amb moltes biografies a la vegada. Hi ha el vigilant de magatzem, un home exemplar, ordenat, lleial, eficaç, més aviat silenciós i obstinat i misantrop, volgudament solitari i descompromès, desafectat del món. Però hi ha també l’August a qui agrada perdre’s per places i carrers, confondre’s amb la massa i ser un personatge anònim més, un ni tu, ni vós, no algú més, sinó un entre tants. I encara, hi ha l’August amb un passat amagat, ignorat per tothom, un passat que sura de nou en els llibres que va vendre al llibreter Virgili o quan rep una carta on li anuncien que ha desaparegut Gal·la. I hi ha també l’August més actiu, el que s’acosta al cafè Central on hi ha el cambrer Silvestre, el que passeja amb Lena, el que va a l’hotel Continental on hi ha Betty o al Club Gimnàstic on hi ha Diana, l’única pista que ha deixat Gal·la. I hi ha l’August mentider, creador de faules, més desordenat, més valent, més jove, més caòtic, més d’acció immediata, un August que inventa una falsa relació amb Hèctor i que l’ensenya com la millor credencial de presentació a Lena, la xicota d’Hèctor, i a la colla de joves que Hèctor encapçalava i instruïa. Però sobretot, com a entramat, com a nexe, com a marc de fons de totes aquestes cares d’un mateix personatge, hi ha l’August capaç de distanciar-se i d’observar-se i d’estudiar-se, l’August que comparteix el punt de vista del narrador d’El vigilant i les coses, reflexiu i contemplatiu, segur i al mateix temps insegur, que planifica i al mateix temps es corregeix, que dubta i que sap i que aprèn, que vol i que dol, indecís i indiferent, però també un August que lluita per trobar el seu lloc i per ser algú en un món on tot ve donat i on tot està decidit i on tots els camins són marcats, un August que vigila entre les coses i els fets, que malda per ser, no un més, sinó ell, un jo, i que es pregunta si encara és possible seguir un camí personal, tenir un nom propi i una vida pròpia.
Pasqual Farràs situa El vigilant i les coses en uns afores d’una antiga ciutat imperial, però homogeneïtzada fins al punt que podria ser qualsevol ciutat d’avui, amb centre i amb extraradi, una ciutat situada en una època postindustrial com la nostra, de veritats úniques, de crisis i rutines i lluites, una mica molt angoixant, filla del que ja ens anunciaven Kafka i els existencialistes i Robert Musil i Miquel Bauçà i Dino Buzzati a més d’un dels Seixanta contes i en El desert dels tàrtars. El vigilant i les coses no és un llibre amable. Inquietant, una mica lent en alguns moments, ens convida a submergir-nos al desert de l’home d’avui, mentre ens equipa amb el suro del desassossec i ens promet eixugar-nos amb la tovallola plena de sorra de les nostres indefinicions, de les nostres pors, de les nostres petites victòries i dels nostres fracassos.
Farràs té un projecte que va començar fa deu anys amb La mort del fabulador i que es va consolidant a poc a poc. El segon pas ha estat aquest llibre. Diu que el continuarà amb La necessitat i La vida a la frontera. Una reflexió interessant sobre el món, però també sobre la literatura.