…come ciclisti gregari in fuga
Boogie, Paolo Conte
Hi ha un nen que està mirant la televisió, assegut al terra, amb les cames creuades, el cap enlaire, absort. La televisió emet en blanc i negre, tot el món que envolta el nen és en blanc i negre, també el que passava pels carrers, el que li deien i ensenyaven a l’escola, fins i tot el que gosava somiar. L’home gran que ara ho recorda admet i verifica la imatge mentre passeja pels carrers del poble que torna a visitar. En l’escena pretèrita som a l’estiu, és una tarda que absorbeix l’enteniment, que paralitza totes les possibilitats de les coses. El nen, a casa, tancat en la seva fortalesa bastida d’emocions encara sense nom, concebia, sense saber-ho, el seu mite particular. Tenia al davant la imatge d’un corredor ciclista que treia als altres un temps inaudit, no s’havia vist mai un prodigi semblant. La gesta era encara més sorprenent si sabíem que amb aquell ciclista ningú no hi comptava, perquè no havia fet mai res que valgués la pena de recordar. Era modest i conformista, no s’havia sentit mai capaç de sorprendre el món.
El nen ignorava la naturalesa del gregari. No podia pas entendre, llavors, la servitud, l’obediència, tot el que singularitza la vida de subaltern que entoma el ciclista gregari. Ni s’imagina, aquell nen, que un corredor ciclista pugui acceptar amb tanta rigidesa la renúncia a l’èxit personal en benefici d’un possible contrincant. No s’hauria pogut creure que aquell corredor ciclista hagués de subordinar totes les seves capacitats al servei d’una tàctica, d’un mètode, d’una programació, d’uns resultats. El nen encara compta que el que val és l’esforç individual, i està molt predisposat a construir la imatgeria apropiada a l’ídol que voldria ser. Encara està aferrat, el nen, a un sentit de la justícia, i creu que no s’hi val que algú es pugui aprofitar d’una manera tan injusta dels sacrificis d’un altre, encara que sigui de més baixa condició. Però tot això no ho hauria pas pogut pensar, el nen, és l’home que reconstrueix el seu passat que ho rememora, passejant pels carrers del seu poble, colpit per la tendresa i l’escepticisme.
Quines dependències ha d’assumir per força el ciclista gregari? Ha de tenir ben clar que ell no està destinat a guanyar, si ho feia podria ser amonestat, si ho pretenia hauria de demanar permís. Ha de ser, per tant, obedient. I ha de subordinar el seu talent i el seu esforç al projecte comú. Per tant ha de saber claudicar. De la claudicació n’ha de saber fer un ofici. I a més s’ha d’entendre amb els altres, subalterns com ell, figurants que renuncien a l’èpica, només reservada als millors, a compte dels èxits d’un altre i en benefici de l’equip. Però un ciclista gregari pot no haver volgut ser només un gregari, un dia o altre haurà somiat que altres gregaris, dòcils com ell ho és ara, renunciaran a les seves fantasies legítimes per beneficiar-lo. Ell seria, llavors, el ciclista guanyador, l’escollit. Ningú no li podrà retreure mai la noblesa d’aquesta ambició. I si arribés el cas, ell, magnànim, podria agrair amb franquesa i falsa modèstia l’esforç que els gregaris, metòdics, responsables, disciplinats, haurien fet per ajudar-lo a guanyar.
Hi ha una imatge que és recurrent, que apareix i reapareix amb insistència, que s’imposa per damunt dels altres records i trasbalsa qualsevol intent per interpretar el passat. Sempre hi és, en l’inici de tot. El nen corre en bicicleta pels carrers del poble, que són carreteres en forma de laberint. El nen s’imagina que va al davant de tot, i que cap esforç organitzat no podrà frenar la inquietud que té per guanyar. Mentre corre imagina els crits que l’encoratgen, ja es veu a la línia d’arribada celebrant la victòria. Sap que li hauran de reconèixer el valor que li haurà calgut per ser el primer. Però també sap que haurà de comprendre la decepció del perdedor, per això minimitzarà els mèrits que li pertoquen i relativitzarà la importància d’haver guanyat. L’home gran que ara ho reconstrueix no pot evitar de patir per la candidesa i la necessitat que hi havia en els fonaments d’aquella il·lusió. I encara ara li dol la llunyana presència dels altres nens que furguen la felicitat pels carrers, bruts i satisfets, tots junts, fent colla.
Hi ha la casa i la família, l’escola, el carrer. Hi ha preceptes, consells i manaments. Hi ha un ordre que ningú no qüestiona, almenys davant del nen. I el nen sap què es pot fer i què no s’hauria de fer mai. No hi ha excusa que pugui justificar la deserció. Hi ha un tramat de relacions i pactes que anul·len qualsevol intent d’irreverència. Aquest és l’univers que va gestar la personalitat d’aquest home que ara recorda els anys que passà en aquell poble. No és recança ni malenconia, és la constatació que allò que hi va viure és en l’essència de tot el que ha vingut després. En la imatge del nen que corre en bicicleta pels carrers del poble, sol, allunyat dels altres, hi ha l’embrió de l’home evasiu que mai no ha sabut deixar de ser. Un home reclòs en els paràmetres de la seva inventiva, que ha confós deliberadament la vida real, autèntica, i els miratges en què sovint es reflecteix. Si hi pensa, s’adona que no ha deixat mai de ser el nen insubordinat en la ficció que feia d’irresponsable ciclista que no seguia cap consigna.
En què deu estar pensant el ciclista gregari en fuga? En un primer moment segur que sospita que s’ha saltat el reglament i que, per tant, serà severament sancionat. Però aviat intueix que si finalment guanya serà perquè el seu triomf no ha posat en perill l’ordre previst. El ciclista gregari en fuga sap que ningú no li té por, que no constitueix cap amenaça de debò, per això deixen que vagi fent el seu fet. A ell li costa molt assegurar la situació provisional de privilegi que ara té i que probablement no tornarà a tenir mai més, d’aquí que perseveri heroicament en aquest intent de suplantació. L’atemoreix la possibilitat que l’acabin atrapant, més que res perquè aquesta derrota posaria en evidència la inutilitat de les seves pretensions, la impertinència del deliri que ha tingut i que durant tant de temps, secretament, l’ha fortificat. Té fins i tot una por inexplicable al ridícul, com podria justificar que els altres ciclistes, desganats, l’hagin acabat sotmetent a la lògica que sempre, fatalment, s’acaba imposant?
I què farà més endavant amb la seva vida el ciclista que no passà de ser un gregari? Com es mirarà des de la distància els anys de frenètica activitat juvenil? Des de quina perspectiva provarà d’entendre’s i justificar-se? Imaginem-lo ara recordant els anys de plenitud, que contempla des de la saviesa esculpida pel cansament i el desengany. Van ser uns anys magnífics, dirà, al costat dels més famosos corredors ciclistes de l’època. Ell hi era, ell hi va ser. L’escenari, el de les grans ocasions. I sort n’hi hagué llavors de la seva necessària intervenció. Però qui se’n recorda, ara? Quan en tal o en tal altre es va imposar aquell dia al final de la mítica etapa de què parlem, jo tenia una missió ben específica, dirà, sense la qual res no hauria acabat anant com va anar. I només remotament explicarà, si la confiança de l’auditori ho permetia, que un dia gens significat gosà saltar-se el que hi havia planificat i es plantà tot sol a la meta, molt per davant dels altres, amb un avantatge mai vist, que de fet no li serví per canviar res.
Més enllà de l’evidència de les coses hi ha la ment del nen sempre alertada. Ja poden anar fent, els altres, el nen sap com recompondre les seves pretensions, alimentades per una imaginació que és privilegi d’uns pocs. Corrent pels carrers del seu poble el nen ha guanyat curses memorables. I ha escalat muntanyes inaccessibles, ha explorat continents desconeguts, ha vençut en mil batalles davant d’enemics imponents. El nen viu presoner de les seves personals follies, també sap que l’estigma que el perfila l’allunya cada dia més dels convenis majoritaris. Quan calgui, acceptarà la funció que li és destinada, ha après el paper de gregari que han decidit que li correspon, un esforç que pot admetre perfectament si vol assegurar que l’assimilin i l’integrin en el grup. Tot això ho sap l’home que es mira la vida més enllà del mur del temps, la magnitud de l’engany que ha simulat ha alimentat una personalitat àcida que es refugia en la incontinència verbal, en el sarcasme, en la insolència, la idolatria, la por, tant se val.
L’home que ara passeja pels carrers del seu poble rememora la seva infantesa, que no fou pas feliç, o que sí que ho va ser, però d’amagat, quan es mantenia fidel a les seves ficcions, lluny dels compromisos que li venien exigits per tota mena de contingències exteriors. El decorat permetia ben poques llicències. Tot era mentida, però era una mentida fonamentada, amb mètode. Hi havia un acord que garantia una mínima felicitat, sustentada en l’aparença, tots feien veure que les coses no serien mai com tots sabien que eren per força i per sempre. Li’n podem dir hipocresia, cinisme, o adaptació. Enmig de la gran parada que era la vida quotidiana al poble, el nen, que ho veia tot, i tot ho sentia amb un nivell de sensibilitat excitada, s’entretenia pels marges on regnava la seva inventiva. L’home gran que ara recorda aquell neguit embrionari ha de reconèixer que aquest ha estat l’espai que li ha estat concedit, fugitiu solitari que apunta a l’infinit amb el permís dels altres, com un ciclista gregari en fuga.
L’home que ha tornat al seu poble sap amb certesa, i ho admet amb dolor però també amb orgull, que no s’ha mogut mai de l’espai que conquerí als primers anys de la seva vida, quan els carrers i les places eren escenari de la seva solitud. Ben inconscient, reptà les ordenances i s’aplicà en els rituals d’una heterodòxia inútil. Havent entès les lleis que ordenaven aquella enorme escenografia incomprensible, optà per una forma de dissidència estèril, que podia commoure però no pas agradar, que tenia mèrit però no pas reconeixement, que no incendiava ni capgirava ni removia cap consciència. Un esforç titànic dependent d’una il·lusió indefinida, camí per recórrer que no arriba mai enlloc, territori privatiu, d’accés barrat, asfixiant, semblaria, però vida autèntica, plena de sentit, única redempció possible. Tot el que és i ha estat l’home gran que encara camina sol pels carrers del seu poble ja era exactament així en les imatges de quan era nen que se li presenten com un vendaval que ja no es pot desxifrar ni dirigir.
Els viatges pel món no l’han dut enlloc. L’èxit que ha tingut no ha temperat l’agror del seu caràcter ferit. Quan l’han reconegut no s’ha sentit satisfet, perquè diu que no l’han valorat pel que ell hauria volgut. Quan ha provat de ser agressiu se n’ha hagut de lamentar. Però quan ha afluixat de seguida se n’ha penedit, l’aire de condescendència no l’afavoria. Si discursejava trobava que no estaven prou al cas, ell que era tan necessari. Després, silenciat, assumint un posat massa indolent, lamentava la seva falta de compromís, la seva negligència. Massa sovint s’havia sentit entrampat en la xarxa de l’abúlia i la passivitat. Si hi responia amb determinació llavors pecava de massa vehemència, perquè ell tot sol s’excedia en digressions lamentables i poc concloents. Més enllà dels murs de la casa pairal, es deia a ell mateix, censurant-se, més enllà dels carrers i les places que l’havien vist feliç, allunyat per sempre de la complicitat impostada, quedava l’home que camina i es cerca en la fugida per l’espiral infinita.
Però l’home que torna al seu poble una i altra vegada ignora si la marca que el defineix ha estat el resultat d’una tria conscient o només la conclusió fatal d’uns errors que el determinen. Allò que ha acabat sent, hauria pogut ser d’una altra manera? Què hauria d’haver fet, temps enrere, per aconseguir unes fites a les quals no ha arribat, per evitar algun fracàs clamorós que no es perdona? Més enllà d’un posat escèptic que ningú no es pren seriosament, perquè massa sovint adopta les formes del comediant excèntric, tothom ha acceptat que era un tipus fiable, ben aferrat a la immediatesa, esquerp en les formes però generós en el fons, diu ell mateix, definint-se, rient-se’n. Amb una tendència al sentimentalisme que esquiva, per sort, amb un humor ressentit. I competent, mai procliu als excessos, ningú no l’ha vist mai desvariejant. Un perfecte ciclista gregari, si hagués estat el cas, que molt excepcionalment s’hauria permès d’aparèixer guanyant, saltant-se les normes, revoltat contra tots, però inofensiu.
Perquè l’home que ha reconegut el nen que havia estat ara divaga i divaga sense recórrer a cap subterfugi que el pugui perdonar. No se sol servir de la clemència. Tampoc no s’abarateix amb el penediment. Reconeix, íntegre, si cal superbiós, que no li hauria escaigut el paper de gregari feliçment conformat en el seu paper. Fou feliç corrent sol pels carrers, figurant que desafiava les normes del grup. Si s’hi adequava, admetia que restava en pau, desculpabilitzat, però secretament reconeixia que la resignació que li exigien i que calia per preservar la cohesió necessària del grup sempre l’havia afrontat. L’home de posat impertorbable que rondava pel món figurava una seguretat i una solvència postisses. El seu territori vertader era el propi de l’insubmís. Però també era veritat que la seva insubmissió no contenia verí de debò, era una formalitat teatral amb què el destí l’havia obsequiat, bàlsam que servia per destenyir la seva arrogància natural i apaivagar aquell desfici que no el deixava viure.
Hi ha molts diferents tipus d’engany. Hi ha la complaença, que desvia del punt de mira els conflictes. Hi ha la resignació, que acontenta els esperits vagues, indecisos, mancats de coratge. Hi ha la ira, contra tot i contra tothom, que es desferma com una tempesta i que ho arrana tot. Hi ha la nostàlgia, remorosa presència d’un passat que no existí. Hi ha el remordiment, que es desdiu d’haver cedit a l’acció, i que condueix a l’anul·lació dels propòsits. Hi ha la culpabilitat, devastadora, malaltissa. Hi ha l’escapatòria de la fantasia, que t’aboca més enllà dels sentits. Evitant aquestes i altres formes d’impostura, l’home que tenim al davant ha optat per desviure’s enmig d’un monòleg que és alhora naufragi i salvació, com una mort plena de significats. Aquí el tenim, vagarejant pels carrers del seu poble, com fa temps, a la recerca dels noms que prenen les coses. L’home que ha volgut ser, o que potser havia de ser per força, definitivament sol, sent i lamenta, perdut, la distància, sempre a mig camí de la passió i la innocència.