Joan Garí (Un bloc de Joan Garí)
Saludem aquest autor, Pasqual Farràs, com el responsable d’un projecte narratiu d’una solidesa arbòria, perfectament arrelada. Res a veure amb els best-sellers a l’ús, ja ho podeu comprendre. El vigilant i les coses, en realitat, és un llibre excèntric, que cerca més bé la seua genealogia en literatures menys vaporoses que la nostra. És un volum, diguem-ho clar, més centreuropeu que mediterrani, com revela de seguida la cita de Musil (L’home sense qualitats) al seu frontispici: “De vegades se sentia com si hagués nascut amb unes qualitats per a les quals no hi havia actualment cap objectiu”. D’aquest decalatge existencial és producte el protagonista del relat, August. Quan es mira al mirall, August hi veu “un home sense edat i sense motivacions”, “un home massa quotidià” i encara “un home baldat, arrossegat”, algun incapaç d’endevinar quin era el seu paper en la gran mascarada del món.
Com un comte Arnau “despert entre adormits”, el protagonista del relat (que és vigilant en un magatzem) va per la vida perpètuament interrogat, però convençut també d’estar per sobre “de la mediocritat general”. La vida, així, s’assembla massa a una successió d’escenes el desllorigador de les quals és una incògnita. En paraules de Farràs: “Quan durant llargues temporades la vida se li apareixia com un flux continu sense segments que servissin de referències, sense interrupcions, sense fites, sense objectius temporals, ell es limitava a ser present, només, en tots els actes de la seva existència, però es veia incapaç d’aportar res, un simple figurant que no tenia ni volia tenir iniciativa”.
Aquest figurant indiferenciat es veu acompanyat en el seu deambular abúlic per altres personatges de noms igualment clàssics: Virgili, el llibreter a qui ha venut tots els seus llibres, o el jove i enigmàtic Hèctor. Amb ells i d’altres ballarà la dansa del tedi, com un personatge pirandellià.
Pasqual Farràs ha construït la seva novel·la com un vast edifici de paraules, un espai on no passa res que no estiga regit per les regles de la sintaxi. Perquè és la sintaxi, pròpiament, la protagonista d’aquesta obra. El subjecte regeix els complements però ho fa d’una manera mecànica, desmenjada, arbitrària. El subjecte regna però no governa. Els atributs posseeixen la seua pròpia música. El resultat, així, no és cap concert, sinó més pròpiament un gran desconcert.