El premi

Després que li concedissin el premi (que reconeixia la insòlita habilitat que tenia d’enfrontar-se als grans temes amb un estil planer i abastable), l’escriptor havia deixat de ser només un escriptor i ara mateix era l’home del moment, és a dir, un escriptor cèlebre i reconegut , i per tant reclamat a totes les capitals de comarca del país que tinguessin una agenda d’activitats culturals amb les mínimes pretensions necessàries. Aquell dissabte de bon matí, doncs, l’escriptor premiat tornava a ser a la carretera per anar a presentar el seu llibre, feliç i satisfet, i ben ignorant del desenllaç sorprenent que l’esperava al final d’aquella jornada imprevista.

Al seient del costat, l’amiga de l’escriptor important feia com que a ella tot allò tant li era, l’acompanyava com ja ho havia anat fent altres dies, i ni li havia demanat on anirien a raure. Aquell matí no tenia  ganes de xerrar, havia tancat els ulls i provava d’adormir-se, el cap enrere i les cames creuades, i l’escriptor, cofoi, n’admirava la bellesa, la plenitud i la serenitat. No podia pas demanar res més. En aquell moment va tornar a sentir els primers símptomes d’una experiència que ja havia viscut altres vegades. Es veia a ell mateix des de fora amb una claredat que esglaiava, i enmig d’aquell procés perceptiu tenia la incontestable certesa que la seva vida seguia un pla determinat i curull de sentit. I encara més, davant d’una revelació com aquella tenia l’absoluta seguretat que tot anava com havia d’anar, i que no podia pas ser de cap altra manera. I que això estava bé. I que de fet s’ho ben mereixia. 

Però aquell estat en trànsit d’ordre gairebé místic, que altres vegades l’havia conduït a un nivell de satisfacció difícil de suportar, proper al paroxisme, aquesta vegada va ser interromput per un incident ben inesperat, ben mirat intranscendent, però molt enutjós, ofensiu. El van avançar una colla llarga de motoristes que corrien com uns desesperats, van passar a fregar del cotxe, l’un rere l’altre, amb un risc innecessari, fent un soroll insuportable, i l’escriptor, espantat, i també irritat per la fractura de la seva il·lusió, va fer sonar el clàxon amb una violència exagerada, i el darrer dels motoristes, en passar-li pel costat, el va provocar amb un gest obscè. Aquesta anècdota, que aïllada no hauria tingut cap significació especial, va ser l’inici, però, d’un seguit d’esdeveniments patètics. Quan més endavant van haver de parar a una benzinera es va adonar que hi havia la colla de motoristes, ell els hauria volgut esquivar, perquè davant seu se sentia disminuït, però no els va poder evitar, i en passar precisament pel costat d’aquell que un moment abans l’havia desafiat, va sentir que li deia, fotent-se’n: «Espavila, Fittipaldi!». Aquesta insolència el va posar de molt mal humor, però el que el va acabar d’enfonsar de debò va ser que quan ho va explicar a la seva amiga aquesta es va posar a riure descaradament, i sobretot el que el va acabar de regirar va ser la cara que hi va fer quan ell li va demanar que per què li havia dit “Fittipaldi”.

No van tornar a parlar en tot el viatge. Arribats a Solsona, van estar passejant pels carrers del casc antic. Entre ells dos hi havia una tensió difícil de dur. Van anar a parar a l’hotel, van provar de descansar. Ell va sortir una estona sol, i va badar davant dels cartells que anunciaven la seva conferència: «La voluntat individual per frenar les forces del determinisme». Va respirar profundament unes quantes vegades. De tornada a l’hotel va intentar sense gaire èxit de restaurar una convivència almenys passadora. Si més no que poguessin dinar en pau. Ho van fer en una plaça magnífica, davant d’un cóm antic. Allà hi va haver el segon capítol d’aquell dia estrany. Quan ja feia estona que hi eren, l’amiga de l’escriptor va explicar-li que ella ja hi havia estat, en aquella plaça. Feia molts anys, amb unes seves companyes. Eren molt joves, adolescents, i en recordava perfectament la fotografia, totes quatre, just davant de la font, amb els anoracs i les motxilles, una riallada fresca que desafiava el món i les seves dependències. Ell no hi va donar gaire importància, però es va referir a les companyes  beneites amb qui solia anar quan ell l’havia coneguda, i també li va demanar què en sabia, o què se n’havia fet, de totes elles. Aquella sortida de to de part d’ell va servir de sobres per justificar el menyspreu i la indiferència amb què ella el va castigar durant tota la tarda, fins al punt que l’escriptor, gens dispensable en aquell moment històric que vivia el país, una veu sensible i original que es feia escoltar a tot arreu, ara mateix un punt de vista ben necessari, es va presentar a la sala d’actes de l’ajuntament confós, malhumorat i ferit.

Sort, però, que tenia recursos ben esmolats, i quan va iniciar la intervenció (la sala era la de les grans ocasions) la seva amiga, que ja començava a patir per si s’havia excedit en la duresa del càstig, es va adonar de seguida que un home com ell seria capaç de mantenir el to que es podia esperar d’un intel·lectual del seu prestigi: «Quan era jove, indocumentat i feliç…». Aquesta introducció, preparada, era d’eficàcia segura, perquè es referia a la seva joventut en passat, quan era evident que tampoc no era tan gran, de manera que la sortida mostrava una personalitat còmoda en la complicitat i la ironia i alhora capaç de fer concessions a un auditori no necessàriament prou bregat en segons quines disquisicions, un auditori que, d’altra banda, podria valorar com una demostració de condescendència que reconegués així públicament que havia estat un indocumentat, alhora que l’evidència que no ho era dimensionava una personalitat agra i controvertida, per no dir infeliç, tal com esqueia a algú que hi veia més que els altres, i que per això era capaç d’escriure el que ja havia escrit. Amb aquest inici, el públic a la butxaca. Rendició incondicional. A partir d’aquí ja podia apuntar al blanc i disparar sense por que la cosa decaigués. Es tractava d’enfilar l’itinerari que jerarquitzava tots aquells herois de ficció que en la seva individualitat irrenunciable havien combatut contra les forces que pretenien condicionar i pautar el seu destí. Ja se sap que només amb esforç i voluntat podem arribar a subvertir l’ordre imposat per les lleis de la naixença, la pressió de l’entorn i la determinació del moment històric. Els caràcters admirables, canònics, són els qui són capaços d’imposar-se a les condicions adverses de la immediatesa, els qui escapen de la presó de la necessitat i esdevenen subjectes de la seva narració. Contra la crueltat de la prefiguració, contra la fatalitat de les cartes marcades, contra la llei dictada pels profetes infal·libles, l’energia alliberadora de la voluntat. La iniciativa individual i incorruptible. El compromís dels homes d’acció, amos del seu futur, no pas la claudicació dels dèbils, dominats per la malenconia. L’amiga de l’escriptor famós sabia que si hi havia algun filtre que la impulsava a sentir-s’hi a prop era el que derivava del verb, que ara lliscava, navegava, per la sala plena de gent, que descobria, atònita, la insuficiència de la seva resposta davant de les forces devastadores de l’univers que ho anul·len tot.

Un èxit tan evident com previsible, molt d’acord amb l’autoritat i la fama de l’orador, que ara que havia donat per acabada la lliçó no donava l’abast quan era requerit pels seus seguidors, que es conjuraven per aplicar-se el missatge que feia al cas. De tornada a l’hotel es va tornar a imposar un silenci incòmode. La solitud dels carrers feia ressonar els passos de tots dos, i l’escriptor en estat de gràcia ja prenia nota per a un relat proper. L’amiga de l’escriptor en estat de gràcia ja en començava a estar tipa de tot plegat, i va decidir que intensificaria les hostilitats amb evasives i negligències. A l’hora de sopar, a l’hotel, l’escriptor, mentre revisava els punts forts del seu discurs (se sentia inevitablement commogut per la pròpia eloqüència) endrapava les miques d’un àpat experimental que la seva amiga es va negar a tastar. A l’habitació de l’hotel l’escriptor va provar d’iniciar l’aventura de la intimitat, i l’amiga de l’escriptor es va proposar de desconcertar-lo, primer perquè hi va accedir sense condicions ni subterfugis, la qual cosa va enganyar l’escriptor, que aquella nit esperava, tal com havia anat tot, almenys algunes resistències, que d’altra banda ell ja s’hauria encarregat d’enderrocar amb les seves habilitats seductores (i si convenia amb la seva oratòria irreductible), i després perquè va deixar amb un escepticisme gairebé ofensiu que ell anés fent, de manera que mentre ell esbufegava i gesticulava, teatral, ella es mantenia en el territori de l’observadora exigent que no en deixaria passar ni una. El resultat final  de l’escomesa no va resultar tan lamentable com altres vegades, i per això, quan l’escriptor la va donar per acabada, ella li va dir, fotent-se’n: «Caram, Fittipaldi!». Ell es va prendre el comentari més que molt malament, i va anar a parar de seguida a l’altra banda de l’habitació fet una fúria, i heus aquí , va pensar des del llit l’amiga de l’escriptor, un heroi del nostre temps amb pijama, massa semblant a un cretí. 

L’endemà, molt d’hora, quan l’escriptor es va despertar, la seva amiga ja estava vestida, a punt per anar-se’n. Havia passat la nit en vetlla, i havia decidit que ja n’hi havia prou d’aquella comèdia. Racionalment havia intentar de concretar i definir els motius que podrien justificar el trencament que ara ja havia decidit que seria definitiu i per sempre, però més enllà de les argumentacions objectives, que hi eren, hi havia una convicció superior que es derivava d’un sentiment molt íntim. Durant tota la nit, mig desvariejant, veia la fotografia d’ella i les seves companyes davant de la font, a la plaça on havien dinat aquell migdia, temps enrere. Tan alegres, joves i inconscients, ignorants, totes elles, del que hauria de venir després, amb els anys. Pensant-hi, i també deixant-se endur per l’emoció més subjectiva, li va semblar que era ben difícil de viure sabent que mai més no fóra possible un instant d’una felicitat tan definitiva. Per bé que anés tot, mai més una energia tan intensa com aquella, mai més la convicció que tot podia ser com la que tenien aquell dia totes quatre. No era només la complicitat que les unia, era sobretot la certesa, que ja no es podria repetir en cap cas, que es trobaven a l’inici de tot, i que no hi podien perdre res. La imatge, vista des de la perspectiva a què es veia obligada per les circumstàncies d’ara, devaluava radicalment la vida que duia, degradava qualsevol possibilitat de regeneració, i per tant imposava una ruptura inapel·lable. Ni que fos per intentar de tornar a començar amb un mínim de dignitat. Però tot això no ho explicaria pas a l’escriptor ambiciós, la que havia estat la seva amiga aquells darrers anys. No ho podria pas entendre. I això que entenia coses ben complicades, sovint. De moment intentaria que assumís que aquell mateix matí se’n tornava cap a Barcelona, al costat de l’hotel hi havia l’estació d’autobusos i era just a temps d’agafar el primer. Si ell volia, que seguís cap a Andorra, que és el que tenia ganes de fer, o si no que tornés sol, que també li aniria bé. I ja quedarien algun dia per acabar d’aclarir algun detall. I encara sort que li va estalviar de sentir allò que estava pensant i que finalment no va gosar dir, per pietat: «Espavila…!»

Desplaça cap amunt