El rodamón i el circ

Jordi Llavina (Avui, 28 octubre 1999)

Què té, el món del circ, que atreu tant els escriptors, els artistes en general? A punt de franquejar el llindar d’un nou mil·lenni, el circ és l’espectacle més tronat i encartronat, més passat de moda, que pugui imaginar un cap de persona. Una antigalla feta del formigueig de la fira, dels badalls desganats de les lleones, de l’or deslluït del tigre i de la tragèdia irredempta dels pallassos. El circ és grotesc com la mirada del mandril tota plena de lleganyes —aquella mirada que de tant en tant ens recorda la nostra davant del mirall, tan intel·ligent, amb els ullets esparpillats que busquen el gra que cal rebentar—; el circ és l’esgali del trapezista en desprendre’s de la barra per anar a engrapar-ne una altra, que vola qui sap on —l’esglai de les situacions límit a què ens cal enfrontar-nos en la realitat desagradosa dels dies generalment feiners.

El circ és molt més que el repertori d’udols de llàstima fonda dels charlierivels de torn. Molt més que els cèrcols de foc i els timbals i les espases i els camells salivosos i les bimbes i les bitlles i els bombatxos moriscos de saltimbanquis i empassasabres. El circ és un estil de vida. Rusiñol hi va confiar l’esperit de l’autèntic artista, en un carruatge atrotinat ple a vessar d’ànimes circenses, que anava de poble en poble, duent-hi la joia prometeica de la llibertat creadora. Sagarra va escenificar l’elegia —amb rivets tràgics fets de filferro viu— de la vida del circ. Salvat-Papasseit va deconstruir el mercat fragorós de la vida del circ en un dels seus poemes d’avantguarda més coneguts. En un altre sentit, Espriu tenia una flaca molt coneguda pel món dels titellaires… ell mateix s’hi considerava, un titellaire, tot remenant la creueta de fullola on hi ha lligats ela fils que ajuden a moure uns personatges singulars, fets d’una complexió entre mítica i barroerament popular.

Tenebres morals

Heinrich Böll va fer del pallasso un símbol anguniejador de la nostra vida, que, segons com, fa tanta gràcia com les disputes, caigudes, bufetades i plats de nata que intercanvien l’August de cara enfarinada i el clown taciturn de nas de tomàquet. En les seves proses superrealistes dels inicis, Foix va crear un circ particular de paper. ¿I Brossa…? Brossa va donar carta de naturalesa literària al circ, al transformisme, al somni de Frègoli i al malson del vell clown, de qui, en un poema que sintetitza les tenebres morals del personatge, diu: “On esperava l’ovació que li havia estat / prodigada per tots els públics del / món, constata l’absència de fervor / en els aplaudiments”.

El circ és una imago mundi de remota tradició literària. Un estil de vida que avui convida a la nostàlgia. El circ és una tristesa irremissible, inguarible. Pasqual Farràs n’és ben conscient, de tot això, perquè aprofita el teatrí d’un circ plantat en una platja per contar-nos moltes coses de l’experiència de viure. El batedor bellugadís i divers que s’aixopluga sota la lona de sis aiguavessos és una justa representació simbòlica del basar policrom i polimòrfic de les espècies. I l’autor l’explota amb una completa fruïció descriptiva, producte d’un estil meravellat per la forma: un estil marmori, fet de capítols d’extensió similar, de capítols closos sense cap punt i a part. Mineral, en diu Vallcorba a la contracoberta. Una llengua de laboratori: pura alquímia sulfurosa entre la rica parla de frontera de Solsona i rodalia, d’una banda, i molta gramàtica infusa, pouada als llibres, de l’altra.

Comitiva extravagant

Un home fugitiu arriba a un circ. El primer contacte és decebedor, perquè el manté amb la intendència del negoci, amb la burocràcia i la gerència, per entendre’ns. A poc a poc, però, va fent coneixença amb els tipus extravagants de la comitiva: firaires amb una ànima encongida d’artista, caricatures d’homes i dones normals i corrents. Són personatges reduïts a l’esquema —esquelets escarits, mostres entomològiques— que Farràs no té cap intenció ni necessitat d’aprofundir psicològicament. Si de cas, pel que fa a la moral, l’autor en deixa apuntades —à mi-voix, que diuen els francesos— tot de coses: la geganta inexpugnable que no manté relacions sexuals amb ningú —perquè tothom es blega sota l’energia del seu múscul— es correspon, amb precisió, a un tipus de donota conca d’aquelles que en veus a tots els pobles. La ballarina tancada, reclosa en una solitud no desitjada, té un cos delitós i potències succionadores de sirena per a tot aquell que arriba al seu recés, que és tant com dir que queda enxarpat en els seus encants.

La coherència del fabulador

El circ és un caos, com tots els circs del món (…). La persona —la instància, més ben dit— que dota de coherència tot aquest desori és el fabulador: un vellet mal aprenent de Cassandra que mira de disposar les peces del circ i que s’erra sempre de mig a mig quan fa pronòstics i vaticinis, que és cada dos per tres (de ben segur, la imprecisió de les seves prediccions és la prescripció de l’èxit de la seva comesa, del seu paper central i, alhora, marginal en l’obra). La persona —la instància, més ben dit— que dota de coherència narrativa el campi-qui-pugui que representa la mort del fabulador (i tot allò que hem sabut abans del circ innominat i intemporal, gràcies a l’acció demiúrgica del vellet) és el fugitiu que acaba esdevenint cronista principal i transmissor de la saviesa llegada pel mort del títol. Més ben dit: el que dota de coherència la suma de fragments, de descripcions admirades, d’accions absurdes que se succeeixen les unes a les altres és la narració que, finalment, tenim a les mans. Del farrigo-farrago del circ, en sorgeix l’harmonia de la narració, la crònica trasbalsadora d’un món kafkià (…).

El fabulador mor, com indica el títol. I el món del circ es desintegra. La història no ha nascut avortada perquè el fugitiu n’ha aplegat les engrunes i n’ha pogut reconstruir l’estructura i l’ànima. (Les miques de vidre d’un gran mirall, les filles de la cançó.) Parlant de miralls: una novel·la al·legòrica de cap a peus com aquesta, i metaliterària de punta a punta, no deixa res per verd, i és per això que en el capítol final “altaveus” i “miralls” —objectes simbòlics de la representació narrativa— arrabassen el protagonisme a espasins, bicicletes de rodes desiguals, unglots de lleó i tot el bric-à-brac sorollós com un rest de fira que omple els carruatges que fugen, camí enllà, com una figura tràgica que passa, seguint la pista d’un èxode definitiu. Què hi fa que els miralls siguin d’aquells que distorsionen la imatge, que l’aplaten o l’estiren, i que els altaveus ens eixordin amb la veu potent d’una narració que tendeix a l’excés, i que potser per això mateix és tan bella?

Aquesta entrada va ser publicada en Crítica i etiquetada com . Guardar l'enllaç permanent. Els comentaris estan tancats, però pots deixar un trackback: URL del Trackback.