El vigilant i les coses [fragment c. 9]

El vigilant i les coses

Mentrestant, el debat que qüestionava sense treva els valors que asseguraven l’estabilitat i la permanència de la ciutat seguia fent via, uns hi treien importància, deien que en tot aquell desordre no hi havia res de nou, que així havia estat des de sempre, i que per sort seguiria sent així per sempre més, la mateixa identitat de la ciutat exigia el sentit crític que alimentava la controvèrsia constant, i sense aquesta aresta de vulnerabilitat la ciutat no hauria estat el que havia acabat sent, aquesta possible deficiència vigoritzava, deien, l’entramat social, l’oxigenava, però altres defensaven que ara sí que es tractava d’un moment únic i probablement irrepetible, deien que veien en la confluència de circumstàncies històriques la inaudita oportunitat de plantar els fonaments des d’on fóra possible d’edificar els canvis que resoldrien definitivament totes les xacres que pervivien a la ciutat, enquistades des del fons dels segles. Segons com es mirava, podia semblar que la pugna enfrontava els partidaris dels reglaments més estantissos i tradicionals amb els seguidors de les noves teories progressistes, però la discussió es ramificava per senders molt diversos, i era ben fàcil de desorientar-se en el boscatge que era aquell incongruent laberint d’interessos. Un home voluntariós i no pas estúpid com era August sovint s’hi perdia, perquè trobava arguments per combatre en contra de totes les faccions que es disputaven el poder. Davant dels qui s’esgarrifaven per les transformacions incessants August s’afegia als postulats dels qui creien en el moment que s’anava acostant, necessari, però quan sentia les proclames dels apòstols del progrés li venia mareig, només li faltava llavors de constatar amb quin posat d’imbècil rengleres i rengleres d’enzes se subordinaven al nou ordre, i amb quina beneiteria insuportable es donava tot per fet, i tot per bo, esplèndid, ineludible, llavors una inconfessable força l’empenyia a viure d’esquena a aquelles manifestacions d’eufòria, i es refugiava en hàbits periclitats que ja tothom detestava. Quan sentia els qui es queixaven de la manca de virtut que es veia en totes les formes de vida a la ciutat de seguida s’hauria apuntat a defensar tota mena d’alternatives en contra dels costums més antics, però si era sincer no se sentia mai a gust enmig de les multituds que s’afanyaven a viure de pressa, suplantant deures, normes i compromisos. Tampoc no podia participar de la lletania dels ploramiques i dels missaires, visceralment es revoltava davant de les consignes que derivaven de la moral més restrictiva i castrant, però alhora es lamentava de la conducta bruta i indecent dels qui es negaven a tota forma moral d’existència. Quan volia comprendre les raons dels qui sempre es queixaven dels defectes que immobilitzaven la ciutat tenia ganes de recriminar-los què hi feien, ells, per superar-los, o d’on eren, ells, ja que no se’n sentien responsables, però després no es podia solidaritzar gens amb aquells altres curts de vista, cofois, hereus del bo i millor, que proclamaven les excel·lències dels costums propis, i atribuïen totes les imperfeccions al menyspreu amb què els tractaven els pobles forasters, indignes veïns que no tenien altra feina que posar pals a les rodes del particular desenvolupament providencial de la ciutat. Mai no havia pogut suportar la satisfacció estèril que veia en els qui cercaven la culpa dels mals que assolaven la ciutat en els capricis del destí o en la mala fe de la gent superba, però aquest malestar que li produïa l’afecció obsessiva per les pròpies desgràcies només era superat pel malviure que li ocasionaven les repetides descàrregues plenes de verí que apuntaven en contra dels mítics referents que custodiaven la història memorable de la ciutat. Quan sentia que un gemegava davant del clima claustrofòbic que s’imposava pertot ell pensava en un ordre pretèrit exemplar i definitiu, però no gosava pas referir-s’hi, per consolar-lo, l’haurien pres pel nostàlgic que no era, però no podia defensar tampoc altres models estranys que no s’adeien amb la naturalesa de la ciutat, ni tampoc no es veia amb cor de reclamar gaires canvis que la poguessin desfigurar. Així era com August vacil·lava entre la falta d’enginy dels uns i l’atribolada insolvència dels altres, sempre un estrany enmig de barricades des d’on lluitaven militants compromesos que segons com semblava que tiraven a matar, i que des d’un altre punt de vista semblaven només figurants d’una batalla fictícia pactada.

Els abnegats, clarividents lletraferits, que pautaven idees i formes de pensament de referència, els hauria emmordassat tots, tip com estava de sentir-los. Ho havia provat de bona fe, però mai no s’havia pogut identificar amb cap de les seves reflexions gastades, previsibles, simples pedaços embastats, com a molt amb certa gràcia, i a vegades ni això. No trobava un model que li servís enlloc. Li desagradaven tant els homes d’acció com els més sensitius. I en els que eren merament contemplatius s’hi veia tan tràgicament reflectit que no podia suportar d’encarar-s’hi. Un home escadusser, perdut en una perifèria que no depenia de cap centre. No pas desentès del món, però totalment lliurat a anar en contra de no res. El seu no era pas un cas únic, és clar, però amb les altres víctimes d’aquest desajust tampoc no s’hi avenia. August sempre se sentia desplaçat quan s’adonava que grups molt ben fornits desfilaven sota d’una qualsevol proclama, però quan en trobava d’altres que, com ell, criticaven totes aquelles formes d’adhesió a una o altra causa, defugia igualment la seva complicitat, perquè se sentia incòmode davant de l’agressivitat amb què responien a l’estridència dels himnes i les banderes d’aquells poca-soltes. Era veritat que estava molt més a prop dels qui no creien en res, però entre August i aquells altres desertors hi havia una diferència, ell almenys hauria volgut creure en alguna cosa, i es desficiava en veure’s desprotegit i aïllat, apartat dels recers que aixoplugaven els feligresos d’un o altre dogma. August no creia en res, però es lamentava d’aquella seva lucidesa que l’impossibilitava per créixer en la recerca d’algun ideal pel qual valgués la pena el sacrifici. Ell, que passava per ser no res més que un escèptic, era en el fons un home que hauria volgut viure conduït per una moral, un home que no s’havia compromès mai en res, però que hauria volgut creure en uns principis inalterables, en uns valors permanents. Clar que sabia que aquells principis i aquells valors no existien, però enyorava la possibilitat d’un món regit per un miratge semblant. Convençut que l’àmbit en el qual li era permès d’estar l’allunyava de l’entusiasme dels uns, se situava també molt voluntàriament lluny del cinisme amb què uns altres que es presentaven com els seus rivals els parodiaven. Havent après a viure en l’espai petit que quedava al marge de la discòrdia, s’havia convertit també ell en un home petit, sense recança, sense expectatives, un home elemental que ja en tenia prou esquivant la intolerància dels més cafres i desentenent-se de la seguretat impostada dels homes de l’època. Però des del seu refugi gairebé invisible August seguia defensant la possibilitat d’una vida recta i coherent. Aquesta era la grandesa d’August, la grandesa del vigilant. El que el salvava era una forma d’acció que no era moviment sinó un estat de consciència, una perspectiva, una mirada moral. Des de la llunyania en relació amb tota forma de compromís radical fet de gestos segurs i d’actituds inequívoques, situava la seva particular percepció per damunt de tot, i des de la talaia que el dignificava provava d’entendre les raons que hi havia en la vida dels altres. Llavors cap dolor no li era aliè, llavors no renunciava a compartir cap signe de desesperança que vingués de la vida més real. Llavors, era capaç de comprometre’s amb la seva emoció, era capaç de commoure’s sincerament en el sofriment que veia en la vida dels altres. Aquest era el veritable August, l’August que es dolia per ser. La inoperància, la indignitat de l’August més terrestre era de plànyer, aquell home que no es reconeixia en la vida que duia no era un home ni res, només un projecte a mig fer, perdut en la temptativa de ser una qualsevol desferra que si més no verificava la ingratitud del món, una altra cosa era l’home distanciat, desapassionat, sí, però lúcid i sincer, que escrutava el món i provava d’entendre el veritable significat de les coses. Les coses del món que es presentaven sota formes diverses, en trànsit permanent, les coses estranyes i desmantellades que derivaven del desassossec atroç que era condició substancial i indefugible per viure. L’home més autèntic i valerós que podia arribar a ser August era aquell home que només mirava, que només vigilava, i que encara que no era capaç de sentir pietat versemblant i espontània, almenys sentia de debò que aquesta anomalia el convertia en culpable, i aquest sentiment, i la convicció de no ser prou bo, l’humanitzava.

El vigilant i les coses
Fragment del capítol 9

Aquesta entrada va ser publicada en Textos i etiquetada com . Guardar l'enllaç permanent. Els comentaris estan tancats, però pots deixar un trackback: URL del Trackback.