L’ESCENÒGRAF
El relat comença amb la imatge d’una furgoneta que surt un dissabte al matí de la gran ciutat. El lector haurà de disculpar el tòpic, perquè tothom sap que la ciutat, pel sol fet de ser-ho, serà gran, però caldrà confiar en la bona voluntat d’aquest lector que es disposa a llegir el relat, que hi voldrà trobar, segur, companyia i assossec. És la furgoneta d’un escenògraf, que ja sabem, pel títol, que serà el protagonista del relat. De moment aquest escenògraf no té descripció física, ni una edat, ni biografia, només sabem que és escenògraf (i aquí els entesos, si fan les connexions necessàries, hi haurien de veure un homenatge a Kafka, per allò de l’agrimensor sense nom que surt en els seus relats, així que comencem bé). L’escenògraf, doncs, surt de la gran ciutat, un dissabte al matí, i ja pel sol fet que ens referim al seu ofici (i fins l’anomenem per l’ofici que fa) deurà ser que no viatjarà pas sense un objectiu sinó per fer una feina que en el relat tindrà importància i serà pertinent. És molt d’hora, perquè l’esperen, perfectament podria ser que l’esperessin en un teatre de comarques. Això donarà joc, perquè possibilitarà una trama en la qual l’escenògraf, atrapat en la xarxa de responsabilitats, dependències i traïcions que sempre associem a la vida urbana, podria trobar empara i protecció en l’espai immaculat que se suposa que encara deu ser la vida a comarques, i en aquest entorn rural propici, podria desvincular-se de la trama problemàtica que el manté en suspensió des de fa temps, un home absort en la seva pròpia vida que ara ja no té ni sentit ni projecció. Ja aniria bé que la cosa anés així, per a l’escenògraf, evidentment, i també per a la trama del relat, que així prendria l’aire d’un viatge iniciàtic a partir del qual es podria edificar una teoria moral sobre la conducta humana. Per tant no som pas davant d’un mer entreteniment, ni tampoc davant d’un artifici només formal. Tenim la imatge d’aquesta furgoneta que abandona la ciutat un dissabte al matí i això és com dir que som davant de múltiples possibilitats carregades de sentit.
EN EL LABERINT
Imaginem que l’escenògraf té una intensa vida interior, que és si fa no fa com dir que viu pendent d’una fractura que l’obliga a un debat etern sense solucions. Imaginem també que l’escenògraf treballa sense horaris fixos, és a dir, que fa sempre d’escenògraf, i sigui on sigui, o vagi on vagi, o estigui amb qui estigui, sempre actua des de la perspectiva que ho faria un escenògraf, i tot ho veu en funció de les seves obligacions, pendent sempre de resoldre una problemàtica que l’afronta i el fa patir, perquè el manté en un mar de dubtes i d’indecisions. Imaginem encara que el personatge és de mena sentimental, i ara el distreuen circumstàncies ben laterals si teníem només en compte la seva professió, i inevitablement somica si pensa en aquest drama indigne que ara no explicarem, perquè faria que el lector perdés el fil de la trama vertebral, i per això ho deixarem per més endavant, però hi és, el cataclisme emocional, i prou que hi pateix, l’escenògraf, de manera que abandona el circumloqui estrictament tècnic relacionat amb les seves responsabilitats professionals, que queda sense resoldre, i alimenta la divagació amorosa, així que l’escenògraf divaga i divaga per aquestes carreteres que un dia com avui, dissabte, van plenes de cotxes que van a la recerca dels plaers efímers (aquí serà difícil que els lectors més exigents perdonin els excessos moralistes de l’autor, que de tant en tant no sap evitar aquesta mena de retòrica transcendent, una pirotècnia verbal que és, a més d’ineficaç, antiquada). I imaginem, fins i tot, que les circumstàncies concretes que l’han dut a aquest viatge que ara ja podem dir que ha estat improvisat, perquè ell no hi comptava, en aquest dissabte de feina inesperada, doncs imaginem que aquestes circumstàncies concretes ara el tenen ben atrapat, encara més, paralitzat, perquè havia estat just la tarda abans que li havien fet arribar una llista irresponsable i capritxosa de possibles modificacions en el projecte inicial d’aquella proposta teatral que no se sabia per on agafar-la (quines pretensions, aquesta gent de comarques!), i el nostre escenògraf (ara ja ho podem dir, de poca monta, quina poca sort que ha tingut!) bé sap que només podrà mantenir els tractes amb aquell personal si aporta solucions plausibles als estirabots del director carregat de pretensions d’aquella companyia d’aficionats. Mireu si és trista i lamentable la feina d’escenògraf! Heus aquí, doncs, que podria passar que ara l’escenògraf hagi errat el camí, cosa ben inexplicable si consideràvem que s’hauria pogut ajudar de tota mena d’artefactes digitals amb els quals ho hauria pogut evitar, però el relat certifica que efectivament l’escenògraf ha errat el camí, i aquí el tenim, a pesar de les enormes possibilitats de la tecnologia vigent, perdut per carreteres secundàries que no menen enlloc.
DESVIACIÓ RETÒRICA
Els dèficits de versemblança s’acaben pagant cars, l’autor ho sap i ara provarà de sorprendre tothom amb un gir dels esdeveniments. Per culpa d’aquestes llicències injustificades, els seus detractors podran insistir en els arguments amb els quals han intentat deslluir la potència inicial de les seves obres, però si hom s’hi posa no ha de ser per poc, d’això l’autor n’està convençut, i ho defensa on sigui que ho hagi de defensar, així que endavant amb el relat, sense por. Si ens hem cregut que l’escenògraf s’havia apartat inexplicablement de la ruta principal que havia previst, també podrem acceptar que ara hauria de trobar urgentment una benzinera, perquè el marcador avisa d’una aturada imminent de greus conseqüències, perquè ara ja és segur que fa tard, i a tota aquella gent no els pot pas deixar penjats. La que troba, i sort que ha tingut, és als afores d’un poble de mala mort (la qualificació és significativa, i per tant necessària, perquè tothom sap que hi ha pobles que no són de mala mort, però aquest sí que ho era, i per això s’havia de dir), enmig d’un polígon atemporal, que podria ser d’ara o també de moltes dècades enrere, perquè no hi ha indicis de feina imminent, la majoria de magatzems i tallers estan amb les portes barrades, tot immobilitzat, potser perquè no és un dia de feina, o perquè fa temps que vénen maldades i tothom plega (compte a no caure en la temptació de la crítica social, un terreny, aquest, que sempre ha incomodat l’autor, que es mou molt més a gust en especulacions d’aires existencialistes, estèrils, diuen els seus enemics, sempre amb l’eina esmolada). La cosa era que per allí no hi havia ningú, ni una ànima, que diu el tòpic. Si aconseguim fer creure que la màquina d’autoservei s’empassa la targeta amb què pretenia pagar la benzina ja tenim un home, l’escenògraf, sol enmig d’un polígon industrial, un dissabte al matí, amb el cotxe sense benzina i ara sense targeta de crèdit, i ben nerviós perquè l’esperen per una feina en la qual s’havia compromès i a la qual arribarà, no sap com, tard, i una cosa era que fos escenògraf de poca monta, però una altra de molt més greu era que fos, o semblés, un incomplidor, un baliga-balaga de conducta impresentable. Que ara apareguin una colla de xavals que l’amenacen i li demanen diners, pot passar? Però ell no en porta, es refiava de la targeta, però aquella pandilla sense escrúpols ni miraments s’hi avindran, a deixar-lo tranquil, i sense cobrar? Esclar que no, la pallissa és inevitable, i perfectament versemblant. I imprescindible, si pretenem que el relat arribi a alguna banda amb un mínim de sentit. Així que tenim un escenògraf tirat per terra, ben baldat però no només ben baldat, humiliat i ofès, que és el pitjor. Ara veu l’entorn en el qual ha anat a parar, una estampa degradant que l’acara a l’home desvalgut que ha acabat sent. Semblaria que aquella escenografia l’havia dissenyada una imaginació cínica només perquè hi anés a parar l’home derruït que ell sabia que era. L’anecdotari podria ser discutible, l’actuació del repartiment també, fins i tot els motius que han propiciat la caiguda. El que ara significa és que l’escenògraf ha estat abduït per un escenari que només hauria pogut concebre una ment extenuada com la seva, ara l’escenògraf és el personatge d’un drama que s’ha creat per tal que entenguem el desassossec d’aquesta consciència infernada (la referència a un poeta de referència sempre assegura que no l’espifiarem del tot), engolida pel seu propi deliri incessant. La raó d’existir de l’escenògraf i la seva peripècia incomprensible és la proclamació llampant d’una realitat que no era i ara serà gràcies a l’artifici que l’està gestant. I el lector apte sap que la podrà validar en la mesura que la imatgeria correspongui al trasbals propi, per això no en qüestiona la certesa, ben al contrari, la dimensiona i la dota d’una energia nova.
INTERMEDI SENTIMENTAL
Ara hauríem de saber què carat li passa al pobre escenògraf. No el que li acaba de passar, que això ja ho tenim, sinó quin patir l’ha tingut tan distret fins al punt que ha acabat sent la desferra que hem descrit al capítol anterior. La desavinença amb els protocols que marca l’actualitat no és res que pugui justificar un drama com el seu, perquè tothom qui el coneix sap que el domina l’escepticisme, l’antídot perfecte contra tota mena d’il·lusions i per tant de desenganys. Els neguits d’ordre estètic i filosòfic de què presumeix són només una aparença per mantenir viva la caricatura en què s’ha acabat convertint. Un home d’una edat que no és cap edat, perquè no és ni jove ni tampoc prou gran. Encara ho té tot per fer però semblaria que ja ha arribat tard a qualsevol destinació. Que no té res per oferir però que fa l’efecte que tampoc no ha necessitat mai res de ningú. La modèstia professional, de la qual, anys enrere, hauria abjurat, ara sustenta un personatge que es vanta de no dependre de ningú, que disposa d’hores i marges d’actuació individual, sense càrregues ni deutes. I havent entès que no és exemplar en cap àmbit de la seva vida, també és veritat que ni és prou cínic, ni prou barroer, ni prou cafre per poder presumir d’enemics importants. En un personatge emmarcat per aquest perfil mitjà, caldria trobar una característica que l’ennoblís. Ara l’autor sap que se la juga, perquè la seva credibilitat dependrà de l’habilitat amb què serà capaç de resoldre aquest nivell de la història. Què en farem, d’un protagonista enderiat sense adversaris que si no té feina s’avorreix? Cal dotar-lo d’un drama que n’asseguri una alçada sublim, i qui és capaç, arribats aquí, de governar un argument sentimental que sorprengui un lector que ho ha vist i ho ha llegit tot mil vegades? Quin autor tindria ara el valor d’iniciar la descripció d’una antagonista que ha traït l’adhesió del nostre humil i sacrificat escenògraf? Quin autor gosaria cantar-ne les excel·lències físiques i morals que justifiquin el disgust per la ruptura sense caure en el ridícul més gran? Si ja no calen arguments, amb el concepte n’hi ha de sobres. Sabem, i això no ho discutirem pas, que l’escenògraf pateix mals d’amor, deu ser que l’han deixat plantat, o que aspirava a una aventura que no ha estat possible, o que s’ha sentit atret sense remei per una possibilitat que alterava el seu codi moral i el duia camí de la perdició, o que la seva vida ha arribat en aquell punt en què cap motivació externa és capaç de donar vida a la seva consciència sempre massa temperada. El que compta és que el nostre valerós escenògraf és víctima d’un dolor ineludible que el turmenta, contra el qual no té res a dir, perquè ultrapassa tota forma de raciocini. Que es concreti amb una o altra aparença no té cap mena d’interès, i això ho sabem tots. La seva imatge d’home derrotat en un descampat als afores d’un poble de mala mort és el que ens commociona, perquè assenyala la seva debilitat. És l’home que construeix els escenaris de la ficció, i que ha estat devorat per l’escenari inabastable de la vida autèntica.
DELIRI FÀUSTIC
Hem de trobar una sortida mítica per salvar el personatge, que ara mateix ha perdut tota la credibilitat. L’esperen en un teatre d’un poble (en aquest cas, no pas un poble de mala mort, si té teatre i tot) de comarques, ara ja és segur que no arriba i ja el poden anar trucant, que no respondrà pas, altra feina ha tingut, altra feina té ara, que pensar si ha quedat bé o malament davant dels joves entusiastes que l’havien contractat i que ara desesperen en veure que no arriba, contra tot pronòstic, perquè el seu talent sí que es discutia, però no pas la seva puntualitat, la seva solvència, la seva paraula. La telefonia mòbil ha desbaratat moltes de les inconveniències argumentals a partir de les quals s’estructuraven les ficcions que ens hem empassat durant segles, molts dels malentesos que provocaven veritables catàstrofes ara s’haurien aclarit amb la trucada oportuna (Romeu i Julieta haurien pogut evitar l’equívoc que els condemnà, i així repasseu quants cataclismes no ens hauríem estalviat. L’autor reconeix que per explicar les seves ficcions es troba més a gust en un món sense mòbils). La cosa ha estat que no s’han pogut posar en contacte, tant se val per què, perquè no hi havia cobertura, o bé s’havia quedat sense bateria, o bé li haurien pogut prendre el mòbil aquells brètols que l’havien atacat (ara l’autor pensa si hauria de tornar enrere per deixar-ho tot més ben lligat), el cas és que no s’han pogut posar en contacte i ell frisa per avisar de l’incident i del retard. Abans, però, ha hagut de passar per l’ambulatori, per la comissaria, pel caixer automàtic, per la cafeteria (tot ho ha hagut de fer a peu i encara no havia esmorzat!) des d’on ha avisat algú que el pugui acompanyar fins al cotxe, potser sí que arribarà tard, però arribarà. I així ho ha fet saber als del teatre, que han acordat una reunió a mitja tarda, o cap al vespre, ben enfadats. Mefistòfil pren ara la forma d’un camioner xerraire i provocador que es fot de la pinta lamentable de l’escenògraf, que li ha explicat amb detall no sols la seva desventura, sinó la vida i les misèries que l’han provocada. La presència, i la paciència, de Mefistòfil han estat providencials, perquè el relat de l’escenògraf ha evidenciat les esquerdes d’un edifici que estava a punt d’esfondrar-se (aquí l’autor tornarà a fiar-se de les habilitats del lector, que sabrà veure en la imatge d’un edifici a punt d’esfondrar-se les turbulències d’una vida mancada de sentit que no apuntava enlloc i que no té on recolzar-se). Mefistòfil accepta el paper de terapeuta impertinent i, com l’oracle dels temps antics, sanciona un veredicte que no admet discussió: aquesta vida que porta l’escenògraf no va en cap direcció, més valdria que ho engegués tot a rodar i emprengués una ruta diferent. El diagnòstic se sustenta en el poder visionari de l’experiència, i el remei contra tant de mal està fet amb la substància de la transgressió. És inútil lluitar contra la força alliberadora del mal, l’escenògraf se sap fràgil, perdedor, i claudicarà, perquè aquest és el seu paper. La convicció imperial i el posat sorneguer del diable han trasbalsat tota possibilitat de reconciliació de l’escenògraf amb la vida que havia dut fins llavors, la lucidesa transgressora del maligne no ha admès rèplica i el tracte està fet: l’escenògraf li regala la furgoneta amb tot el que hi ha dins, només li demana a canvi que el deixi a casa (d’on potser no hauria d’haver sortit) i que truqui als de la faràndula de part seva, que no hi pensa anar, que se’n busquin un altre, per fer d’escenògraf, renuncia des d’ara a l’ofici i al benefici. Ja n’estava tip, de viure instal·lat en la vida fantasiosa, sense ordre ni sentit, més valia admetre el fracàs d’una impostura com la seva i assumir un sacrifici (una vida nova, lliure de responsabilitat) que l’absolgués.
TEMPTACIÓ INTROSPECTIVA
Però potser caldria una versió més compassiva per entendre el desenllaç de la història del malaurat escenògraf, l’hem abocat a un final tràgic amb l’única redempció possible d’una penitència que per força el degrada. No és poca cosa, tornar a començar, deixar enrere totes les temptatives d’una vida. Com a recurs novel·lesc podria funcionar, perquè el personatge, en l’intent de fugir de la mediocritat, pren l’alçària d’un temperament heroic, avalat per l’eficàcia del mite que l’ha inspirat. Ens el creiem, l’escenògraf que és capaç de desafiar les lleis de la lògica i engendra una forma nova de vida sense rastres que el condicionin? Per inhumà, no ens el creuríem. Si de cas n’admetríem la probabilitat amb l’ajuda del model icònic que el prefigura. Però l’autor pateix perquè sospita que alguns dels lectors que hagin arribat fins aquí (amb els quals no estarà mai prou agraït) esperaven d’ell un relat de traços més versemblants, i la irrupció imprevista, sense cap element que l’anticipés, del bàndol tenebrós (quina barra, resoldre el conflicte amb l’aparició d’un camioner en el paper de Mefistòfil!) l’inhabilita com a narrador. Però és gat vell, tan vell com ho és el diable que el confronta. I hi ha encara una possibilitat remota de salvar la coherència d’aquest viatge tempestuós. És cert que l’escenògraf ha iniciat l’itinerari que l’allunyava de la ciutat habitual amb aire apesarat, però no és pas un malenconiós, posem que tampoc no és ni fràgil ni dubitatiu, ni tampoc un individu trencat, imaginem fins i tot que es tractava d’un home tot caràcter que ha viscut intensament una vida plena, fins i tot admirable. Però és un temperament sensible, que no contradiu pas el que acabem d’assumir, inspirat pels senyals que intuïm per les formes que pren l’atmosfera, aquesta escenografia que ens envolta i que ens defineix, que ens dota de vida creïble, que ens transforma en personatges de dimensió certa per davant de la fal·làcia que és l’escenari. Aquest home de contorns reals intueix que el mal l’assetja, no és una amenaça convinguda amb la realitat, és la convicció que el mal existeix i que pren la forma necessària. Aquest home s’ha llevat de bon matí i ha deixat la ciutat, l’esperen en un teatre de comarques una colla de joves que l’han contractat perquè construeixi els decorats de l’obra que volen representar. Aquest home, que ara hem decidit que no és cap perdedor, aspira a una vida coherent, se sap vulnerable, però és exigent i no té por de res. Però ha intuït el mal que l’espera, sap que aquest viatge que ha emprès en un matí amable de dissabte pot apartar-lo per sempre de la vida senzilla que ha après a defensar amb el pas dels anys. No l’ha vist, al monstre, però l’escenògraf sap perfectament que existeix, n’ha intuït la forma i en tem les represàlies. I tot el que fa, qualsevol dia, aquest dissabte mateix, ho fa sabent que les urpes de la fera el poden ferir, el poden destruir.
EL RELAT
Hi ha un home que abandona la ciutat, ell encara no ho sap, però ja no hi tornarà, o si hi torna serà acceptant unes altres condicions. Aquest home té una vida singular, el mateix que podríem dir de tothom. Construeix ficcions, en forma de decorats que la gent assumeix com a vertaderes rèpliques de la vida que coneixem. Aquest home viu de les ficcions, en el sentit més literal (li paguen prou bé la feina que fa) i en el sentit més simbòlic (té sovint el cap en una àrea no pas central de la realitat, més aviat en la perifèria, just al llindar que separa el que comprenem amb certesa i el que ens inquieta). Treballa molt, i ha passat que, després de tants anys, ja confon les diverses possibilitats de la realitat, però ell s’hi conforma, això no el fa patir pas. Avui preveu un dia de baixa intensitat, coneix bé la professió, sap el que esperen d’ell, i ha après a no defraudar ningú. Ha sortit d’hora, per ell no hi ha cap plaer superior al de vida lenta, cada passa, cada volva de temps, viscuda en plena, segura consciència. Fa dies que sent un dolor estrany. És només una intuïció, de fet no es tracta necessàriament d’un mal físic, detectable, és un estat d’alerta que l’absorbeix, sap que alguna de les formes que pren el mal l’està esperant. Però no ho ha explicat a ningú, no ha ajornat cap decisió, no ha desviat cap iniciativa. Això no treu que sap amb certesa que alguna cosa contradirà les expectatives que té. Ignora la forma amb què es concretarà, però coneix bé l’amenaça, l’ha reconeguda i en sap la imminència. No ho podria explicar raonablement, és un esperit sensible, ha viscut sempre a gust en aquest àmbit inexplicable de les coses. Sempre ha anat per la vida una mica distret, intueix l’inversemblant, però no veu coses ben fàcils de veure, i que veu tothom. No en fa cap cas. Ara mateix no ha sabut triar la sortida adequada de l’autopista, i no serà que no hi hagi artefactes tecnològics que podrien evitar qualsevol distracció, però l’escenògraf viu en un altre món, pendent d’un neguit incert difícil de traduir. Farà tard, perquè trigarà a tornar a la carretera coneguda. I a més haurà d’anar a posar benzina, el senyal fa pampallugues, tan alertat que viu, i ignora les evidències més fàcils d’interpretar.