Lluís Bonada (El Temps, 5-11 octubre 1999)
Pasqual Farràs (Solsona, 1959) ha publicat a Quaderns Crema la seva primera novel·la, La mort del fabulador.
—Podríeu presentar-vos al lector?
—Tinc quaranta anys. He passat els deu darrers escrivint aquesta novel·la. A part, faig classes en un institut de batxillerat de Barcelona. Tot allò que tenia per explicar és en aquest llibre. Em prenc la literatura molt seriosament. Per mi, és una manera de mirar d’entendre el món. No pas de divertir-me. Del lector espero, també, que em llegeixi molt seriosament.
—El que primer ens ha sorprès del llibre és que no sabem res del protagonista narrador. Ni si és un nen, un jove o un home gran.
—El narrador, el jo que explica la història, és un home que fuig. No se sap pas de què, però fuig d’una ciutat i va a parar a un univers desconcertant, que pren la forma d’un circ en una platja. Un circ amb personatges que tampoc no tenen passat, no tenen història, ni tampoc propòsits ni objectius. Un entorn de gent que semblen desemparats. El jo observa l’entorn perplex, però alhora se sent suggestionat per aquest entorn misteriós, irreal. I aquest jo mira d’entendre els signes que veu entorn seu. Mira de descobrir el sentit de les coses. La personalitat del personatge s’explica amb la mirada que té de les coses i la manera d’explicar-se.
—La creació d’aquest univers desconcertant, juntament amb la inconcreció del protagonista, no té el perill de desconcertar el lector, d’entelar-li la lectura?
—Sí. És probable. Sóc molt conscient que exigeixo un esforç al lector. I li demano que prescindeixi totalment de referents realistes i que es deixi arrossegar per tot el que li suggereix aquesta irrealitat.
—Com en el cas de les proses de Foix?
—Sí, sens dubte. Foix pot ser un referent. Un lector amic m’insinuà, no sé si per a bé o per a mal, que la novel·la fóra com l’hauria escrita Kafka si hagués conegut i llegit Foix.
—Penseu que Kafka hauria millorat, si hagués seguit Foix?
—Potser Kafka no hauria estat Kafka.
—Naturalment. Quin ha estat el punt de partida de la novel·la?
—La història d’un home que s’instal·la en un circ. No és cap argument, sinó unes imatges, unes emocions.
—En aquest paisatge de personatges indefinits apareix un fabulador. Per què?
—El fabulador és qui mira d’ordenar tot aquest món. Vol dotar els personatges d’un passat i en els seus discursos elabora llegendes, mentides. I també pretén anticipar el futur. És qui mira de donar sentit a aquella al·lucinació. És un personatge ridícul, perquè ningú no se’l creu. Ha perdut el prestigi, per culpa de les errades. Però ell dóna una explicació de tot el que passa a la novel·la. Ell en té el secret. I quan mor, tot aquell univers s’enfonsa, deixa de tenir sentit. Resulta que l’única cosa que aguantava aquell món era la paraula. El fabulador intenta ser una metàfora de l’escriptor que vol donar un sentit a la realitat a través del llenguatge.
—La contracoberta diu que el llibre és una desintegrada paràbola moral.
—La novel·la és una paràbola moral perquè intenta ser una reflexió sobre la condició humana. No vull que es quedi en un conjunt d’anècdotes més o menys entretingudes. Hi ha la voluntat de transcendir. És desintegrada perquè per mi era important explicar un sentiment d’estranyesa. Una incomoditat, una inquietud, un desfici. és la història d’algú que mira d’integrar-se al món. Que sent una gran necessitat d’entendre i de ser entès, però que se sent exclòs.
—Creieu haver fet una cosa nova, dins la literatura catalana?
—Ningú que la llegeixi no podrà dir que ja l’havia llegida abans.