Tots vivim a la intempèrie, més val saber-ho i comptar-hi.
L’escriptor s’havia imposat la necessitat de trobar una frase imprescindible que hauria de verificar el sentit i la versemblança del seu personatge. No és pas un protagonista, només serà un figurant, però de la seva credibilitat en dependrà la consistència del relat. Es tracta d’un text únic i evidentment intransferible, n’està convençut, i en la seva progressió ho havia fiat tot a l’eficàcia d’aquesta primera frase premonitòria a partir de la qual podria construir aquest personatge clau per entendre la vertadera protagonista de la trama. Sabia que fins que no trobés aquesta frase i l’assumís amb totes les conseqüències aquest relat no tindria cap possibilitat d’existir, o es tractaria, en tot cas, d’un relat sense relleu, sense matisos, sense profunditat. Necessitava la frase i algú que la digués. I aquest personatge hauria de tenir una presència i unes intencions.
L’escriptor sempre s’ha fixat molt en la primera frase de les novel·les que li han agradat. Les té identificades. Les ha catalogat i les ha seleccionat, amb mètode. I en té algunes de triades, models canònics, i les ha fetes servir d’exemple, de referència, quan li ha tocat parlar de l’art d’escriure. Una de les seves preferides és l’obertura d’una novel·la mítica i per ell molt especialment connotada, Moby Dick, lectura adolescent que el privà del món més immediat que tenia al davant i li donà les claus per entendre’n un altre fet només d’imatges verbals. <<Digueu-me Ismael>>. Així comença aquesta ficció novel·lesca. I Ismael comença a parlar, i ens ho explica tot, perquè s’interessa per tot, res no s’escapa de la seva voracitat de narrador, i fins semblaria que tot li és poc. Ismael parla de les dificultats del navegar i dels perills que comporta la caça de les balenes, parla del pas del temps i de les pors i les fantasies que el fortifiquen, de les dimensions desconegudes i admirables dels altres, també de les pròpies insuficiències, i sobretot de com el misteriós Ahab idolatrà i perseguí una il·lusió destructiva. Però qui és Ismael?
D’Ismael no en sabem gairebé res. És un personatge sense circumstàncies, sense presència física, sense història prèvia, sense condició social. Semblaria que no té passat, tampoc no sembla que tingui cap projecció cap al futur. Ismael és gairebé només un punt de vista. És una manera de veure les coses. És la veu que dóna sentit i significació a un relat inabastable. Però d’ell no en sabem res, o ben poca cosa, i no gaire important. Ha decidit deixar-ho tot. Ha renunciat als records i a qualsevol forma de condicionant. No té cap temor al futur ingrat que l’està esperant. No està determinat per res. L’alimenta l’escepticisme. No és un home d’acció, pertany al grup d’escollits que es proclamen només contemplatius. Observa el món, però només el món que té ben just al davant, que és una ben concreta selecció de totes les possibilitats de la realitat. És un home que ha deixat de creure i s’abandona a un mètode d’anàlisi malaltissa. Ismael és una perspectiva, és una manera de viure, una manera de pensar. És la veu que certifica el relat. Però cal tenir present que el propòsit que guia i orienta la història que ens deixa és d’una ambició difícil d’imaginar, perquè amplifica i clausura un món complet. L’escriptor, bé perquè és un home d’imaginació escassa o bé perquè tendeix a la idolatria, ha decidit que el seu personatge es dirà Ismael.
Però aquest Ismael que apareix en el relat que vol fer l’escriptor és, de fet, d’una dimensió molt més modesta, i que comparteixi el nom de l’heroi creat per Melville només s’aguanta des de la ironia. S’hi assembla perquè és un home que mira, un home que espera, però que certament no espera res en concret, perquè de fa temps que ha abandonat projectes i possibilitats. És un home que es deleix en la indolència, que es refugia en el sarcasme i en els entramats del llenguatge, que s’empara en l’entitat efímera de la ficció, i per això mateix sabrem que no viu de debò, perquè ha renunciat a totes les probabilitats del compromís. L’escriptor l’ha situat de vigilant en una petita fortalesa que havia estat refugi de malalts en quarantena, una relíquia d’un passat estrany que ara visiten historiadors extravagants i turistes poc convencionals, atrets per la màgia intemporal d’unes instal·lacions impensables. O sigui que aquest Ismael ni viatja ni busca l’aventura, ben al contrari, el que estructura la seva vida i la seva personalitat és la quietud més absorbent. I lluny dels excessos verbals en què s’entreté l’Ismael narrador que tant admira l’escriptor, aquesta criatura seva, inventada amb un punt de desolació absurda, sí que observa, però no pas la vida, ni l’acció humana, només un horitzó atmosfèric sense colors ni formes, i la seva és a més una contemplació sense discurs, perquè de les imatges, estàtiques, no se’n deriva cap forma d’eloqüència. Així que el personatge que està construint l’escriptor només és per contrast que pot ser eficaç, és la imatge que apareix distorsionada en el mirall trucat.
Aquest escriptor ha invertit els millors anys de la seva vida en la construcció d’un paisatge fabulós que no és fet d’altra matèria que la retòrica. Tot l’impuls impertinent de la seva joventut, tota la saviesa adquirida en la lentitud del trajecte, tota l’experiència acumulada en l’esforç insubornable que ha pautat les iniciatives incomprensibles que ha anat prenent amb els anys, tot això ha cristal·litzat en un joc fantàstic elaborat en un llenguatge esquerp però vigorós, addictiu, estrany de tan autèntic, una vertadera epifania. <<No ha estat l’atzar ni tampoc la impostura>>, havia dit el poeta Foix, i així mateix s’ho repetia l’escriptor, fràgil, desconcertat fins i tot, davant la grandària del seu desafiament, per justificar-lo, i també per justificar-se davant la mirada atònita dels altres. El decasíl·lab no enganya, no és per atzar que prengué la decisió d’encarar-se al monstre, en l’absurda aventura tampoc no hi hagué cap forma d’impostura, la força que l’animava era absolutament necessària. No hi havia, per tant, ni fingiment ni casualitat. Què podia alterar la seva consciència sempre en guàrdia, si no era una energia primigènia, que brollava del pou més pregon i inaccessible? L’escriptor, que troba gust a naufragar enmig de frases grandiloqüents, massa literàries, que l’aparten de la vida autèntica, intenta penetrar en els replecs del seu personatge per emmirallar-s’hi. Ismael és un home desdibuixat, que està per fer, en Ismael l’escriptor trobarà el receptacle buit, que només tindrà contingència quan l’ompli el cabal del llenguatge. Ismael només és un esquema mínim de comportament, de moment, però hauria de reflectir la vida en tensió de l’home veritable que l’ha gestat.
El perill és la impostació. L’escriptor reconeix, amb desgana, que molts no l’han entès, i que han atribuït la seva inevitable tendència a l’artifici a la manca d’enginy, o encara pitjor, a la manca de conviccions ideològiques i morals. Com si no tingués res a dir i tot fos foc d’encenalls, un joc verbal inofensiu, un mer entreteniment, no res més que comèdia. Tots ells s’equivoquen, naturalment, i l’escriptor, ben instal·lat en el seu cadafal, sol pensar que tots ells segur que sospiten en silenci de l’error que hi ha en el seu judici prematur, i viu convençut que algun dia els en podrà fer retret. El text és una construcció arbitrària, els dirà, si en això no hi estem tots d’acord més val que pleguem. Però aquest dogma fonamental no hauria de justificar en cap cas tanta vehemència supèrflua, li contestarien probablement els seus adversaris, malvats. On s’és vist, el teu gust per la cacofonia, aquest excés de metàfores i metonímies d’anada i tornada, tant de gir enfarfegat, tant de circumloqui estèril, tant de malabarisme sintàctic! És una opció ètica, els contestarà llavors l’escriptor, imprudent i mordaç, el dit enlaire, la ganyota de sorneguer que les veu venir totes, i aquell posat de superioritat per ferir-los, tirant-los en cara la miopia que els ha dut al malentès. És una opció deliberada, i assumida amb tot el sacrifici que exigeix. Per tant una opció radical i irrenunciable. Però tot aquest esforç tampoc no hauria de caldre, o en tot cas no s’hauria de notar tant, gosaran dir els crítics, sense compassió. Aspre, sever, estricte, l’escriptor llavors proclamarà novament els seus drets, i apel·larà a la necessitat ineludible de treballar fins arribar a construir la veritat meravellada a què ha aspirat des de sempre.
En tot això pensa l’escriptor mentre sospesa el grau d’inversemblança que serà capaç de tolerar el seu Ismael. No està dotat, ai las, per a la figuració objectiva, realista, sempre acaba cedint a la temptació de refugiar-se en la trampa il·lusòria, que li permet un marge de llibertat molt més àmplia, més d’acord amb el seu tarannà fantasiós i evasiu. L’Ismael que està provant d’esculpir ha de respondre a les seves pròpies inquietuds, però vol evitar molt expressament l’estil sensacionalista, vol dreçar un retrat distanciat de la confessió intimidatòria, i per descomptat ha de descartar la possibilitat d’un escàndol. Per tant aquest Ismael, nascut d’un intent mal dissimulat de plagi, i verificat, damnificat només gràcies al benefici de la ironia, ha de semblar prou de veritat, ha de poder reflectir allò que és essencial en la vida de l’escriptor, però alhora ha de possibilitar l’ambigüitat, ha de permetre que hi hagi zones ombrejades, mig vistes, només insinuades, ha de semblar que és sense acabar de ser, ha de ser capaç de concretar curiosament una entitat inestable i equívoca, també ha de poder aparentar possibles certeses mai verificades del tot. L’home, que finalment tindrà caràcter, ambicions i flaqueses, haurà de ser prou de veritat, sí, però sense deixar de ser un estereotip literari, apte per a les inesperades i necessàries correspondències, gràcies a les quals la imatge, tipificada, però també corporal, arribarà a ser significativa. L’home haurà de xerrar, l’escriptor farà que xerri sense contenció, però no pas d’ell directament, ni en resposta a l’entorn, serà una mena de monòleg al marge de qualsevol possible auditori, un flux intern sense referències verificables. I aquesta minuciosa i neuròtica parla el definirà, perquè serà algú ben definit en la mesura que el seu argot l’aparti del comú. Tindrà sortides inoportunes, inexplicables, el contrapunt per salvar i equilibrar el seu drama invisible. Hauria de poder explicar històries. Serà el personatge sense història pròpia. Serà una veu. Distorsionada. Amplificada. Molt connotada, expressiva. Planarà damunt el relat. Liquidarà el primer narrador. Usurparà el paper principal que havia de ser per a l’escriptor que controla el relat.
De tots ells, però, qui és el veritable impostor? Hi ha l’autor de debò que s’inventa la figura d’un escriptor que malda per construir un personatge que en el seu relat faria la funció d’interpel·lar la veritable protagonista amb les històries que explica copiades d’altres textos que l’autor de debò admira devotament. Aquest personatge que no és ni un protagonista i ni tan sols un antagonista s’assembla però segons com no s’assembla al protagonista d’un llibre que l’autor de debò havia llegit com sempre devotament, un primer llibre, el seu primer llibre de debò. On trobem els rastres d’aquest primer llibre, en l’autor, en l’escriptor que s’ha inventat, o en el personatge que prova de construir l’escriptor? Hi ha algú d’ells que sigui més autèntic que qualsevol dels altres? I si ningú d’ells no ho és, d’autèntic, qui de tots ells és el més enganyós? Hi ha algú de veritat, en aquest joc de miralls trucats i de provocacions? Amagat per sota dels paral·lelismes i els desdoblaments, hi ha algun criteri significatiu que els sustenti, o tot plegat és no res més que soroll?
La veritable protagonista del relat en què fa temps que està treballant l’escriptor es diu Alícia. Tothom dirà que és una altra Alícia per posar a la llista de protagonistes fetes a partir de la imatge de la famosa Alícia del llibre de Lewis Caroll. I no és veritat, perquè l’Alícia del relat que està escrivint l’escriptor s’ha dit Alícia des de sempre, ben al marge de cap model previ, i tampoc no hi hauria en aquest cas cap intenció d’homenatjar l’original, però això ara ja qui s’ho creuria. I també és cert que en aquest text ens hem enfrontat ja diverses vegades a la imatge del mirall i del truc. <<¿Em podries dir quin camí he d’agafar des d’aquí?>>, demana Alícia, confiada que hi ha una resposta fàcil. <<Això depèn molt d’on vulguis arribar>>, li contesten. L’escriptor podria validar perfectament la manera de ser de la seva Alícia amb una cita, d’altra banda tan cèlebre, com aquesta, perquè allò que sabem d’ella només començar el relat és que no sap cap on ha d’anar, no pas físicament, geogràficament, sinó més en el sentit existencial. I és veritat, a més, que la frase es fonamenta en una fórmula d’humor en què coincideixen l’escriptor que vol escriure el relat i també l’autor de debò que s’ha inventat la figura d’aquest escriptor. <<La qüestió és si es pot fer que les paraules puguin significar tantes coses diferents>>, diu davant d’un altre entrebanc, força lluny, ara ja, de la innocència inicial, la fantàstica, mítica Alícia. I aquesta és una altra frase que també signarien no només autor i escriptor, sinó també el personatge que aquest ha inventat, aquest tal Ismael que aviat coneixerà l’Alícia del relat de l’escriptor, la qual també podria certificar l’audàcia de la memorable frase de la seva homònima. Però qui és, l’Alícia del relat de l’escriptor?
Alícia és una dona que ha anat a Menorca per cobrir un reportatge fotogràfic sobre les instal·lacions del Llatzeret, que és on treballa de vigilant l’Ismael de qui hem estat parlant fins ara. És una dona amb una vida feta, una vida amb molts avantatges, des d’un punt de vista objectiu una dona que ha viscut intensament, amb èxits sens dubte remarcables dels quals se sent molt orgullosa i pels quals ha estat admirada, envejada i temuda, però és també una dona amb esquerdes profundes i doloroses, aparentment inexplicables. Ara es troba en un moment clau en què toca revisar la vida viscuda, i l’atzar, ara sí l’atzar, ha fet que precisament en aquest punt de traspàs hagi hagut de fer aquest viatge que la transformarà. Aquest és l’argument mínim a partir del qual havia començat a treballar l’escriptor, una idea inicial prou poderosa però només efectiva si finalment se n’apoderava el llenguatge. L’escriptor ja fa temps que s’hi baralla, amb aquesta història, i ha estat en la mesura que ha anat prenent cos que ha exigit la presència inesperada d’aquest Ismael i la seva frase germinal. Els dos personatges s’han anat trobant en aquest espai essencial, i Alícia, ja a l’altra banda del mirall, atrapada en la xarxa de complicitats parada per l’hàbil Ismael, s’ha referit a l’estat de desolació en què es troba. “Aquest espai és ben bé la intempèrie. M’hi sento com a casa”. I llavors l’astut Ismael li clava la rèplica perfecta: “Tots vivim a la intempèrie, més val saber-ho i comptar-hi”. És la mena de coses que és capaç d’enginyar aquest personatge teatral tot just esbossat, una projecció només insinuada de la veritable personalitat de l’autor de debò, el qual s’ha servit de l’escriptor per justificar la seva aparició en escena.
Si l’escriptor pretén que aquesta aparició intempestiva no esguerri fatalment el seu relat, l’haurà d’acompanyar de la convenient descripció de l’escenografia. Som a la península del Llatzeret, a l’entrada del port de Maó. Tot el que trobem són imatges funestes d’un passat difícil d’imaginar. Ara no hi ha rastre d’humanitat, però en altre temps els pavellons foren plens de gent afectada per la pesta que esperava una guarició improbable. Altres, més afortunats, feien simplement temps per obtenir una autorització que els homologués amb els vius. Es fa estrany imaginar tot el dolor que hi ha pogut haver entre la simetria de les naus i les arcades, sota l’atmosfera inclement que ho absorbeix tot, davant mateix de la mar més civil. És una arquitectura fortificada concebuda per aïllar el mal i preservar el reducte ordenat de les infeccions que corren pel món. Les muralles, les reixes, les torres de vigilància, tan racionalment urbanitzades, projectades per l’impuls nodrit per la por, mesuren una idea del món dicotomitzada, són la frontera radical i extrema que separa dos mons, tan distants i exclosos com podrien ser el dels vius i el dels condemnats. Aquestes imatges no són exclusiva dels temps remots, i qualsevol lector sensible sabrà assenyalar situacions vigents que s’hi puguin assemblar. Ismael hi fa de vigilant, cal organitzar les visites que pretenen reviure uns fets tan extraordinaris. Alícia hi ha anat a parar perquè li han encomanat un reportatge fotogràfic sobre el que queda d’aquell infern. L’escriptor rastreja sentiments i desficis humans enmig d’aquest paisatge sense ànima, desemparat com una fi del món. L’autor de debò ja no sap ni com ni quan va concebre una follia semblant, i ja només pateix per la impossible versemblança del seu deliri.
L’escriptor ha llegit molt i ha llegit bé (més que no pas l’autor de debò) i en aquest punt del seu treball no pot evitar de referir-se a altres històries de condemnats a viure en un espai reduït, afectats per un càstig, una malaltia o una maledicció. Ismael no hi viu pas, al Llatzeret, però l’hem conegut aquí, i totes les dimensions de la seva personalitat es deriven d’aquesta subordinació a un espai únic i delimitat. Posats a haver de construir un personatge, l’escriptor busca en el cànon fenòmens equiparables. En un conte de Dino Buzzati trobem un cas insòlit d’intermediació literària. Tancats en una leproseria emmurallada dalt d’un turó apartat, els malalts, que han renunciat a qualsevol possibilitat de curació, es conformen escoltant les meravelles que els expliquen els guàrdies instal·lats a les torres de vigilància. Cada vespre, els condemnats s’acosten a tocar dels murs per sentir els extraordinaris successos que diuen que passen pel món. Alertats per una responsabilitat tan transcendent, els narradors extremen la seva imaginació i cada dia s’esmercen per enlluernar l’estrany auditori amb els seus relats, poblats de gestes heroiques i de paisatges i de ciutats inversemblants, fins al punt que els presoners ja ni es lamenten de la seva dissort, i accepten ja gairebé com un premi l’oportunitat de viure enmig de l’encanteri. Només un es nega a participar en l’engany, i resa convençut que la seva fe li permetrà de tornar al vertader món dels vius. Contra tot pronòstic, aquest il·luminat s’acaba curant, però quan ja és a les portes que li han de permetre la llibertat per la qual s’havia sacrificat tant, s’adona que el món que l’espera no és ni de lluny com el recordava o com l’havia imaginat, o com l’havia desitjat, i llavors demana que li permetin de tornar a la presó, des d’on podrà seguir desitjant arribar a viure algun dia en un paradís perfecte. Ismael (que podria ser que també hagués estat un bon lector) passeja lentament cada vespre pels vorals de les muralles, ni es recorda del tumult quotidià, prou adopta, teatral, quimèric, els posats d’un home extraviat, però enyora que no pugui participar d’un sortilegi semblant.
L’escriptor figura que a més d’escriure ha de viure, i això vol dir que ha de respondre als imprevistos que es van presentant en la seva rutina diària. Fixeu-vos, doncs, en aquest home d’edat indefinida que passeja pels parcs amb el diari sota el braç, que parla amb els veïns del temps i de les coses inexplicables de la política, que participa en els jocs i entreteniments inútils que imposa la vida urbana, que va cada dia a treballar amb la mateixa voluntat i la mateixa fe que temps ha, que participa, escèptic, poruc, condescendent, en la vida pública, que s’amaga, culpable, davant dels conflictes i les injustícies, que s’evadeix, irresponsable, davant de les exigències que l’acaren a l’incomprensible, que es refugia en el seu monòleg autònom que l’aïlla més que no pas l’integra, que l’aparta del territori comú i que l’obliga a travessar el desert, una altra vegada el seu desert, davant seu un altre cop aquest desert sense fites ni fronteres, camp obert infinit que trasbalsa i desassossega perquè és l’espai que no és cap espai on es perden els homes que volen i dolen. L’autor de debò, perfectament instal·lat en la seguretat de la llar infranquejable, pensa l’epopeia d’aquest heroi sofert que en té prou pensant l’atribolada vida d’un vigilant de ficció que existeix per donar la rèplica a l’heroïna del seu relat.
Aquesta dona que protagonitza el relat que està escrivint l’escriptor ja porta uns dies a l’illa de Menorca i ja ni les hores perdudes a les estances de l’hotel ni les hores de feina a la fortalesa del Llatzeret són prou per temperar el neguit que no la deixa viure. Fixeu-vos, doncs, en aquesta dona que volta en cotxe per les carreteres que travessen l’illa, de sobte un itinerari inèdit sota un cel que l’ofega. Ara sent la crida de la indisciplina, ja n’hi ha prou de complicitats a mitges, té ganes de jugar-se la vida a tot o res, quina estranya llavor ha germinat en la seva ànima que ara no en té prou amb tot el que fins ara la confortava. A Alícia l’ha captivat la idea d’una aventura, ha estat com si la presència d’una felicitat pretèrita l’hagués il·luminada, nota com el vent que fa tremolar el món sacseja conviccions i preceptes que havien estat norma inflexible. Sota el pes de tanta llum horitzontal veu indicis d’una nova singladura. Si hi ha tingut a veure o no la presència d’un Ismael erràtic ningú no ho podria dir, ni tan sols ho podria fer l’escriptor que els ha imaginat parlant sota la lluna breu d’una nit sense límits, com tampoc no sabrà què dir-hi el lector assedegat de ficció que recorrerà el laberint pel qual passen els personatges del relat que l’autor de debò ha imaginat que escrivia aquest escriptor desmanegat que no controla el destí de les seves criatures. Perquè Alícia sent no només la crida a una vida nova que és renaixement i conspiració, també capta la desproporció de la seva audàcia i això la qüestiona. I l’escriptor, que s’ha volgut identificar amb aquest trasbals íntim que ara viu Alícia, ara no acaba de comprendre si en la transformació que havia previst en el seu personatge i que l’afronta a ell mateix hi ha rastres d’aquest altre personatge equívoc que és l’Ismael aquest que havia creat només per fer entendre el caràcter d’Alícia. Sense adonar-se’n, l’escriptor també ha anat a parar a l’altra banda del mirall, i l’autor de debò que el busca i no el troba.
En el personatge d’Ismael que ha creat l’escriptor hi ha l’estigma d’una renúncia. Hi ha un altre personatge també de ficció que es caracteritza per aquesta mateixa posició davant les possibilitats de la vida. El va crear Henry James, i coneixerem les seves adversitats si llegim el seu famós relat La bèstia en la jungla. Explica que hi hagué un home que ho hauria pogut ser tot, i és que tenia tots els mèrits i totes les oportunitats a favor seu. Però un dia una intuïció temible li canvià la vida, una amenaça inconcreta però inevitable planava sobre el seu destí i invalidava totes les seves aspiracions. Així que es va desentendre de la vida autèntica per a la qual havia estat educat, i no volgué destacar en res, en res, ni en els negocis, ni en la representativitat pública i social, ni en el món del coneixement, ni en el de l’art o l’escriptura, ni en l’exercici de la bel·ligerància o de la compassió, i encara menys en els afers amorosos i sentimentals, renuncià a tot per mor d’una catàstrofe segura però de moment inadvertida que algun dia trasbalsaria totalment la seva vida. Ningú no entengué els motius d’una dimissió tan atroç i improductiva, i aquest misteri és veritat que dignificà la seva postura, però no pogué evitar la decadència de la seva persona, que arrossegà fins a la seva vellesa primer la rèmora d’un fracàs sonat, i finalment la incògnita sobre la naturalesa d’aquella falsa amenaça que no s’acabava de concretar mai. Quan es va adonar que havia estat víctima d’un engany ja no era a temps de rectificar l’error, i acabà els seus dies desesperat de saber que havia renunciat a totes les formes de l’èxit mundà a canvi de res, i aquest era precisament el fet extraordinari que havia singularitzat la seva vida, allò que l’havia separat de tothom, aquest era el rostre de la bèstia que l’esperava per devorar-lo enmig de la foscor salvatge. L’escriptor sempre s’ha sentit atret per aquest autèntic relat de terror, l’autor de debò li ha adjudicat la sensibilitat justa per interpretar-lo en favor del seu Ismael colpit per la impassibilitat. D’on podia sorgir el seu natural escepticisme, si no era d’un trauma inexplicable com aquest?
Els camins i les carreteres es creuen i dibuixen les línies d’un laberint inaccessible. La claror matisa els contorns, que apareixen borrosos, tremolant, són llum, energia definitiva, frases sensibles, la fi del relat. Alícia creua els límits que s’havia imposat, havent traspassat la frontera prohibida ja només tindrà por de les certeses. Ismael ha quedat atrapat en la xarxa de la monomania verbal, qui el vulgui entendre l’haurà d’esperar en un altre capítol. L’escriptor passeja els seus dubtes per la ciutat sense nom i sense història, escenari probable d’un relat anunciat que ningú no sap si podrà escriure mai. L’autor de debò, cofoi, revisa els detalls de l’escena final, que s’esllavissa pels terrenys sempre perillosos de l’alè poètica i la transcendència, si no hi posa unes dosis ben calculades d’ironia ho acabarà engegant tot a rodar. Aquest autor de debò es mira al mirall i només es reconeix a mitges, i això que ignora la presència del déu que maneja els fils que animen la seva gesticulació desmesurada. Si li haguessin dit que acabaria representant una tal addicció no s’ho hauria cregut, ell mateix un personatge impostat al descobert, sense la carota no és més que un altre impostor. El temps que tot ho cura i que ens devora passa per sobre d’aquestes pàgines que no són res i que ho proven d’explicar tot. En un racó d’una casa qualsevol d’una ciutat com qualsevol altra hi haurà algun dia un lector entusiasta que mirarà de desenredar els fils d’aquest embull. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.