Mar Valldeoriola (Regió 7, 2 octubre 1999)
Pasqual Farràs debuta al món de les lletres amb la novel·la La mort del fabulador
Ha invertit vuit anys en la seva primera novel·la, un text dens i metafòric que no ha deixat indiferent la crítica especialitzada
En un univers fictici i complex, metàfora de l’existència, un personatge intenta entendre els éssers que hi viuen, atret pel propi desconeixement i la suggestió que li provoca. Un món on tot s’aguanta pel llenguatge i que s’ensorra quan la paraula deixa d’existir. Aquesta al·legoria sobre la vida i sobre el sentit de l’escriptura centra la primera novel·la del solsoní Pasqual Farràs, La mort del fabulador (Quaderns Crema), que la crítica assegura que no crearà indiferència. (…)
—Què representa aquest circ on es desenrotlla l’acció?
—El circ és la metàfora del gran espectacle de la vida humana, on s’arrepleguen éssers desemparats, ninots que no saben quin paper jugar però que, a mesura que va avançant el relat, van mostrant petites dosis d’humanitat, i s’hi acaba reconeixent l’ambició, el poder, el desig, l’enveja, la vanitat… Nosaltres també som com uns titelles que sembla que haguem perdut el nord. L’escenari és el d’una realitat grotesca, una galeria de monstres i de persones.
—Una realitat que el protagonista de la novel·la intenta entendre…
—La història comença amb aquest jo protagonista que fuig d’una ciutat i arriba a un circ desballestat plantat en una platja. Allà hi troba aquest món, entre enigmàtic i suggeridor. Un món que li fa por però que a la vegada l’atreu molt. La novel·la explica el procés pel qual aquest home acaba entenent la realitat que l’envolta. De la perplexitat passa al desxiframent dels signes d’aquest món. Un món on el fabulador, una mena d’endeví, és qui intenta posar ordre a través del llenguatge. Quan aquest fabulador mor tot s’ensorra, s’esvaeix. Llavors serà el protagonista qui acabarà assumint el paper del fabulador i explicarà tot allò que ha vist.
—Un univers sustentat pel llenguatge. El llibre és un homenatge a la literatura?
—La literatura és per mi un intent de trobar sentit a les coses, com fa el fabulador, i a la vegada és un consol. És a dir, malgrat tot, sempre ens queda el recurs del llenguatge. I el llenguatge, o la comunicació, és el que ens aparta de la barbàrie. Per això la novel·la incideix en l’esforç del protagonista per entendre els altres. La literatura és un procés de coneixement, més que no pas un entreteniment.
—La literatura ha d’ocupar un altre espai que no sigui entretenir?
—Penso que la literatura ha d’omplir un espai de reflexió. La literatura no ens ha de salvar pas de l’avorriment, per a evadir-nos ja hi ha altres coses. L’escriptura és un procés d’especulació per intentar d’entendre la complexitat del món. (…)
—Quin nivell de lectura busca per al seu llibre?
—D’una banda, vull que el lector que agafi el meu llibre es deixi endur pel propi llenguatge, aquesta seria la lectura més estètica, però sobretot desitjo que l’utilitzi com un mitjà per a la reflexió sobre la seva vida, aquest és el sentit que trobo a la literatura. Per mi, un llibre és inoblidable quan et canvia. I jo tinc l’excessiva pretensió que per al lector el llibre li serveixi per ser una mica millor, o almenys una mica més feliç.
—Què hi haurà després de La mort del fabulador?
—La novel·la forma part d’un projecte personal que té continuïtat. De fet La mort del fabulador tindrà més sentit en la mesura que continuï altres obres ja iniciades.