La mort del fabulador [c. 15]

La mort del fabulador

Tot aquell espai que m’envoltava semblava que l’hagués estat esperant des de sempre. No era pas amable, però, res d’això, perquè escampats pertot arreu hi havia objectes raríssims, com si en aquella mena de golfes hi haguessin anat a parar les sobres d’un somni inversemblant. Baguls i armaris poc freqüents, amb els calaixos encallats i guerxos. Pintures i encofrats amb imatges boiroses, tot molt melós i romàntic. Piles de capses de formes geomètriques, daus escantonats i moltes pilotes, totes de mides contrastades i colors cridaners. Hi havia vestimentes d’herois coneguts i disfresses de falsaris, amb detalls còmics, a vegades, i amb ornaments daurats, com de mentida. I pots de pintura oberts, i algú hi havia deixat les petjades marcades, un esgrafiat amenaçant, i hi havia marcades les roderes dels ciclistes que es creuaven, i ara se separaven i després es tornaven a confondre. I hi havia bitlles escampades per terra, i argolles, xarxes mig plegades, i matalassos, galledes d’aram botides, vasos de cristall, peses, fuets. Tota la parafernàlia del circ. No hi havia gaire llum, i tot s’anava fent present molt de mica en mica, només en la mesura que el vent suau movia les teles de l’envelat i s’hi filtraven volves de sol. Tot estava aturat, però els perfils de les coses tremolaven, com si tinguessin vida seva i els impulsés un alè molt plàcid. I em semblà com si estigués a les entranyes d’una fera que patia, lenta, cansada. Del sostre penjaven cordes, algunes quedaven suspeses a mig camí i es balancejaven, però d’altres eren llargues i s’arrossegaven per terra, serps adormides. També hi havia escales amb els barrots de fusta, i s’anaven movent, els pèndols d’un temps insegur. Tot allò quedava al darrere del que devia ser la sala on es preparaven els artistes abans de sortir a actuar. Ara estava desert, però hi intuïa les mirades tan segures de tots ells, el gest aplomat, desafiant, les enveges secretes, m’hi imaginava acusacions i traïdories, tot a l’acord del desig fugaç, inconfessable. Ara hi era jo, però ben sol i d’estranquis, i ningú no m’hi sabia, era l’intrús emmanillat en la trampa inoportuna. Tenia al davant la imatge esborradissa del laberint imminent, i així mateix m’assetjaven els dies que foren feliços, a ciutat. Tan propers, encara, però llunyans i tèrbols, en el record. No era pas que enyorés la veïnada insidiosa, ni que frisés tampoc pels companys endanyats. Molt millor aquella solitud que no pas el neguit de ser amb els altres. Ara em vagava de refer i tot la seva perplexitat, i això em divertia. Els qui em volguessin entendre haurien de marejar els prefectes per aclarir l’enigma del desaparegut. La parentela distreta potser acabaria sabent de mi pel llast que deixarien els escolis més sucosos. Alguna amant fugaç s’avindria aviat a l’oblit, i faria concorxa amb els qui malparlessin de l’estrany. Que ja es veia a venir, la raresa, que si era o no era de mena, que si foren els tractes mal previstos, i que quina sort, que no els arrossegués en la caiguda. Algú molt de fiar gosaria parlar i diria, emfàtic, que jo depenia massa dels carrers trabucats i dels jardins esparsos, que habitava només en les avingudes cansades. Un altre de més indulgent sospesaria la lassitud dels vespres d’estiu, tan somorts, blavencs, i correria a dir-hi la seva, exculpador. I a tots els altres que provessin de saber qui vaig ser els seria tot negat. Només trobarien la imatge esgratinyada d’un home que fuig, sense remei. Algú molt xafarder tindria ganes de parlar d’un tal errant ofuscat, un pobre aviciat, més aviat mal vist, un pervingut, a la terra de les fanfàrries. Un deixeble més enlletrat del compte, moralitzaria l’altre, un saberut de no res. I si sabessin el càstig llavors l’apamarien, clements. Tan a sobre meu, tots, i tan distant que me’n sentia, jo, dels seus criteris. Ja en tenia prou amb els passadissos sinistres que m’engolien, que foren el purgatori que m’havia guanyat. Tot aquell entorn em xuclava, era com si desvariés. Les escales lleus, tan fràgils, el cordam matusser. Els angles tètrics, escapçats. L’abisme clos, secret. L’única llum que se salvava lluïa en els miralls polsosos. Estaven abandonats en la penombra, molt lluny de l’antiga festa, i n’hi havia molts i de formes ben diverses, i si hi entraves podia ser que topessis amb les imatges més esgarrifoses. ¿Qui hi veuria, si m’hi acarava? Potser estaven massa acostumats a reflectir les deformitats dels monstres, els cristalls traïdors. ¿Quin bessó meu havia de creure, el llargarut, el bombat, l’idiòtic? Per totes bandes m’interrogaven carotes de mi mateix, i jo no sabia quina vanitat amagava cadascuna, quin escandalós delit hi havia darrere la llengota. I jo més aviat m’hi acovardia, i ja pensava si no convindria tornar al costat dels qui traficaven allà a la vora, que encara hi devien ser, i més si pensava que potser aviat em trobarien a faltar, i qui volgués brega sabria on trobar-me i jo, llavors, tan encauat, faria un paper ben enganyós. A veure si encara m’enviarien un vigilant aspre, algú massa contumaç, a buscar-me. Si ja el sentia i tot, faria ressonar els passos per espantar-me, i en veure la presa que jo fóra cediria, com si volgués afluixar, però només fóra pel goig d’allargar l’empaitada. Trobaria gust a fer-me patir, si em sabia espantat ell se sentiria encara més fort i encara s’adjudicaria més drets. Un empipador exigent, devia ser, i l’havien ocupat en una feina tan de mal manegar com aquella, però ell se’n devia sentir ben orgullós. Sentia el retrò dels seus passos, però a mida que s’acostaven em vaig anar adonant que no podien pas ser del sergentot, aquell qui s’acostava no podia ser pas cap barricaire. Més aviat algú que s’havia perdut. Remolejava en veu alta, distret, com si assagés proverbis, com si hagués de recompondre algun versot desllorigat. Desafinava, però no em podien pas ofendre, els refilets, si eren descàrrecs. Tenia la veu rogallosa i per res tossia, i llavors anguniava, era de doldre, la seva insatisfacció, i jo l’hauria ajudat, però ell volia fer veure que no era pas res, que no calia. Pressentia l’amic pairal. I així aparegué davant meu la imatge que havia estat buscant, el fabulador, i vaig pensar que molt aviat fóra comprès, acollit i salvat.

La mort del fabulador
Capítol 15

Aquesta entrada va ser publicada en Textos i etiquetada com . Guardar l'enllaç permanent. Els comentaris estan tancats, però pots deixar un trackback: URL del Trackback.