En el propòsit de fer bé la seva feina hi hauria d’haver un primer nivell d’actuació que vindria de la necessitat d’una dimensió només documentalista. Es tractaria de deixar constància d’uns fets certs, que poden impressionar el receptor en la mesura que hi reconeix unes vivències històriques que no admeten rèplica. Basat en successos reals, que és com ho diuen a les pel·lícules, amb intenció de nafrar l’espectador. Si tot allò que veiem no hagués passat ja no podria impactar de la mateixa manera. Si fos mentida, si fos una invenció, podria ser rebut com un frau. Tota l’efectivitat es concentraria, per tant, en la capacitat de les imatges per evidenciar i immortalitzar uns esdeveniments que van ocórrer. Tota aquesta operativa tindria encara més sentit si els fets que l’obra artística retrata són impactants, per injustos, dolorosos, o inexplicables. L’artista assumiria, per tant, un paper notarial, seria la mirada neutra que aixecaria acta dels horrors que hi ha en el món. Fins i tot d’aquest exercici se’n podria derivar un intent d’implantar doctrina, això descrit caldria que no tornés a passar, o mai més no tornarà a passar en la mesura que serà efectiva la denúncia. Molt més que un cronista, doncs, seria el fotògraf, gairebé un messies, el profeta que anuncia una possible redempció. Però per a Alícia tot això, que era molt, no era prou.
Perquè aquest primer propòsit, fins i tot en la seva variant més noble, la que acceptaria que l’obra hauria de potenciar el seu valor testimonial en benefici d’una intenció regeneradora, només podria concretar-se en una forma artística si se sotmetia a una exigència estètica radical. Una ambició així podria produir vertigen si no fos que es planificava raonadament, la qual cosa no volia pas dir que en l’intent no es poguessin trepitjar camins molt diversos, tots prou bons, si al final quedava clar que eren eficaços. Però calia triar. I triar voldria dir classificar, descartar, negar. L’artista, si se situava en una alçària teòrica, a priori podia optar per l’equilibri i la proporció o pel poder sorprenent dels contrastos, per l’harmonia o per la voluptuositat. Podia donar més relleu al color o a la composició, a la natura o a la geometria, a la presència humana o a l’abstracció. Podia acontentar-se amb la figuració versemblant, sense fugir mai de referents que es poguessin reconèixer, o experimentar en les diverses formes conceptuals inanimades que alteren les previsions lògiques. L’obra podria ser el resultat d’un instant de meravella fugaç, gestat per un impuls espontani, necessitat de sort, o el final feliç d’un procés d’elaboració que exhibeix fortalesa i determini, acció voluntària. En un moment o altre el creador haurà de decidir per on va, i el camí triat determinarà un llindar més enllà del qual l’obra creada no podrà sobreviure perquè haurà perdut credibilitat. La decisió serà fatal, perquè obligarà l’artista, el fotògraf, el mag, a acceptar unes formes i a renunciar a unes altres, a partir de llavors inacceptables. El demiürg que ho volia tot i que pensava que ho podria tenir tot ara s’haurà de sotmetre a l’imperi de la forma escollida. Ell que volia suplantar un déu ara serà reduït a un fanàtic, el feligrès que es rendeix a les condicions que imposa el seu credo. Alícia sap que en tot el que provi de fer hi ha d’haver voluntat d’estil. Sap que sempre caldrà sotmetre la idea a la forma. Perquè més enllà d’aquesta dimensió estètica no hi ha res.
Tot aquest entramat discursiu, però, podria ser només foc d’encenalls. Si té algun sentit, si val, si comunica quelcom, serà en la mesura que connecta amb una veritat irrenunciable. Abans que res hi ha d’haver una ànsia, una necessitat. Necessitat de dir, d’intervenir, de construir. Necessitat d’expressar. Un doll incessant que neix d’un pou enigmàtic, presència segura però incomprensible, senyal que alerta els sentits. Alícia ha entès que s’havia de reconèixer en la variabilitat de formes amb què es presenta el món. Ella s’hi haurà d’identificar, s’hi compararà, hi establirà correspondències, que en cap cas no seran casuals, insignificants. Si allò que apareix en les imatges que seran art significa alguna cosa transcendent serà perquè el lligam que hi ha establert era directe i natural, i per tant necessari, ineludible, i era així perquè traduïa un impuls autèntic. A la primera dimensió estrictament documental, acceptada sense reserves, almenys com a punt de partida indiscutible, i a la segona dimensió, més esteticista, amb la qual es feia possible l’encanteri, i sense la qual, a més, el document veraç passaria desapercebut, caldria afegir aquella dimensió simbòlica que permetria que les coses diguessin allò que no deien per si soles, aïllades, desconnotades, l’única posició que permetria fer evident darrere de la imatge una emoció vertadera. Així, res d’allò que es veia voldria dir allò que semblava que podria anunciar. Un truc acceptat alhora per l’il·lusionista i l’espectador, que es deixaria enganyar com ho faria un infant davant d’un joc fascinant que no és més que una enganyifa.
Només després d’aquesta fal·làcia serà possible d’arribar a la dimensió mítica definitiva, deia, escrivia Alícia en els seus apunts incontinents, perquè per no tenir no tenien ni guió previ ni coherència interna ni objectiu final, i tampoc no calia perquè no els havia de llegir pas ningú, eren el full de ruta per perdre’s en el no-res, el mapa d’un tresor inexistent. Per un estrany, indefinible sortilegi, tota aquella aparença formal, no res més que faramalla si no s’hagués fet bé, esdevenia referència just perquè era capaç de captar l’atenció d’algú altre que per mor de la sorpresa hi trobava el missatge que en aquell moment de dol incomprensible necessitava. I el trobava sense saber que l’estava buscant, sense saber que allò era justament el que li calia. Com aquell que trobés la resposta a un problema, un conflicte, que no sabia que havia de resoldre, que encara no tenia ni localitzat. Com aquell que en la pau del silenci sobtat reconeix el soroll que poc abans no el deixava viure, encara que no el sentís. El fet concret, verificable, fixat en la forma que esdevé meravella, i que significa en la mesura que remet a una significació que està desplaçada, que apareix en un indret insòlit, connecta a un neguit que es mou en un terreny més enllà del pla personal, i si llavors es dona el cas que molts altres participen d’aquell engany ja s’haurà produït el miracle, perquè serà experiència comuna, compartida, el resultat d’una complicitat que només es produeix molt de tant en tant i de manera inexplicable. Tot el que s’hagi dit, o mostrat, passat pel motlle de la forma, continent que esdevindrà el contingut acceptat que ho és tot perquè ho explica tot i a més és un món finit i complet.