Més aviat era que no s’acabava de fer càrrec que tot hagués anat tan de pressa, perquè si prescindia de l’anàlisi freda i objectiva dels fets, si s’hi encarava des d’una òptica més aviat emocional i intuïtiva, se sentia com si en tot estigués només a punt de començar, com si no hagués aprofundit en res, com si tot fos susceptible d’un desenvolupament que si pogués ser més rigorós li hauria de permetre arribar a fer alguna cosa important que duraria de debò. El que desitjava era que no fos tot tan transitori, que és el que li semblava tot el que havia fet fins llavors. Des d’una estabilitat amb la qual es voldria perfectament conformar, fins i tot acceptant-la com un guany preciós del qual es podria sentir més que orgullosa, no es pot estar de girar-se cap al passat sense evitar la nostàlgia, i de plantar cara al futur amb reptes nous, posant-se a prova. I en aquest punt d’inflexió no s’acaba de saber mesurar. No és tampoc només el desengany en valorar les oportunitats perdudes, ni és tampoc el vertigen davant d’un esdevenir incert, que la pogués espantar. Se sent en un procés de gradació permanent, per bé i per mal. L’abriga la inestabilitat. La seguretat que desprèn és tot façana, si la sabessin tan fràgil molts l’acabarien d’enfonsar sense escrúpols de cap tipus.
Més enllà d’aquestes sensacions, no gaire concretes, hi ha un pressentiment que sí que pren la forma d’un malestar que la condiciona, perquè la cohibeix, la frena, la predisposa a actuar o a deixar d’actuar, si hi pensa. És el pressentiment que l’espera un fet terrible, devastador. No és pas la conseqüència lògica d’un fet reconegut, i que potser podria atenuar o evitar. Tampoc no és una devastació d’origen catastròfic, esclar que no, reconeix, fent broma. Ni una venjança a compte d’un duel en què s’hagués imposat injustament. És una convicció molt més real, que no tot això. És la premonició que en qualsevol moment pot produir-se un esdeveniment que li podria capgirar la vida sense remei. Fins ara he tingut sempre molta sort, sol dir. Tot el que no m’ha sortit bé, en comptes d’acovardir-me, al final ha acabat sent en benefici meu. I era ben bé així. Tot el que anava passant seguia el curs d’una lògica que fins ara sempre havia entès bé, i que per tant tenia controlada. I quan s’esdevenia alguna cosa que no tenia sentit, perquè no era allò que acostumava a passar, o allò que tenia previst, ho assimilava i ho administrava com si es tractés de la invitació a una possible aventura fascinant de la qual podria sortir-ne beneficiada. Quina vida tan avorrida no seria si no hi hagués aquestes sorpreses, quina actitud tan estúpida si en presentar-se no s’hi abocava amb passió.
Però hi havia la presència, la possibilitat del mal, del dolor. L’infortuni. El gir inesperat, que liquida la vida viscuda fins llavors, i enceta nous capítols plens de vicissituds. Alguna cosa o altra havia de passar, ja era estrany que no hagués passat encara. L’obstacle que no podria esquivar, l’amenaça que la podria abocar a una abdicació definitiva, la bèstia amagada en la jungla. Si fins ara havia estat afortunada, no volia pas dir que fos mèrit seu, ni que fos en compliment d’una llei natural. Tot rodava com havia rodat sempre, hi havia la inèrcia, el pes dels fets consumats, sotmesos a les forces de la naturalesa, que no es podrien pas obviar. Encara que tot se sotmetés a aquesta lògica que fins ara li havia estat favorable, se sentia reclamada per la figuració d’un perill imminent. L’important no era si finalment s’esdevenia o no, el que comptava era que vivia subordinada a aquesta advertència. El goig proper, la confortabilitat, les projeccions, la coherència amb què presentava la seva biografia, podien quedar en no res davant d’aquest trasbals que sentia que era probable, fins i tot ineludible i necessari. Aquesta segura contingència donava relleu a tots els actes de la seva vida. La gravetat d’aquesta il·lusió dotava la seva experiència personal d’autèntic sentit. Era una maledicció, potser sí, però Alícia, lúcida, interpretava que era una sort poder viure sota el signe d’aquesta fatalitat.
La representació d’aquest més que probable trastorn escenificava una vida que se sustentava en una sensació d’estar esperant. Faltava el què, el complement directe, que haurien dit a l’institut. Un verb transitiu demana sempre un complement. Sense el complement, que és necessari, el verb perdria tot el seu sentit, no tindria significat complet, i res en la seva vida no s’aguantaria per enlloc. No hi havia més remei que viure, doncs, amb la convicció que calia estar esperant. Ja es veuria, algun dia, en què es concretaria aquest què. Però aquest estat d’espera donava seguretat i transcendència a totes les decisions que prenia, que eren les que haurien de permetre que finalment s’esdevingués allò que era inapel·lable. Quina tragèdia, si no es presentava mai aquell mal averany, quina estafa, quina enganyifa, haver-ho justificat tot en nom d’un fals adveniment. Un rumor que ho hauria condicionat tot, i que en no confirmar-se liquidava tot un pla d’actuació que s’havia dissenyat amb relació a aquest fi. Havia de passar quelcom important, aquell camí pla, sense sotracs, sense revolts, era una fantasia il·lusòria, només un decorat, que permetia una forma de vida amable mentre s’aproximava allò que intuïa que havia de passar per força.
Alícia vivia alertada, doncs, aquesta era la cosa important de debò. Tot el que era real era provisori, no res definitiu. Fins tot allò que donava per fet, i que significava el marc de referència més segur, podia ser que algun dia s’esfondrés. El mal existia, i es podia fer present en forma d’un accident absurd, en forma d’una malaltia inesperada, en forma d’un dolor insuportable, que la podia afectar personalment, o que podia ferir algú del seu entorn més immediat. No hi ha res d’heroic, en l’assumpció d’aquesta veritat, pensava, i ser-ne conscient no la dignificava pas, almenys no la diferenciava de ningú, perquè es tractava d’un fat universal, era així i no s’hi podia fer res. Alícia creia, això no obstant, que el que individualitzava el seu cas era l’estat anímic amb què ho vivia, la manera com l’afectava, les conseqüències que tenyien la seva consciència, que estava sempre en guàrdia, encara que ningú no ho diria. El senyal d’alerta es concretava en una evidència, i era que tenia por, vivia amb por. Era una por que molt abans no havia tingut pas, ni havia imaginat que es pogués sentir. En el moment que va començar a notar aquesta prevenció podria situar la línia que separava el que en deia la seva vida jove de la vida adulta. Ara vivia pendent de l’amenaça, un llum roig fent pampallugues, es podia dir que abans que captés aquest senyal era, a més de molt jove, inconscient i feliç.
Durant uns anys cada dia tot era com sempre, encara que es presentés sota l’engany de les formes efímeres en constant procés de variació. Ja es podia imposar qualsevol sorpresa, la disposició amb què era assumida era sempre la mateixa, res del que succeïa deformava cap convicció. Alícia corria pel món ben armada per combatre contra l’adversitat més estranya. I estava convençuda que no hi havia res en el futur que pogués fer trontollar la seva fortalesa. De fet tot passava al marge que hi pogués haver futur, tot ho omplia la proximitat plena de sentit. A partir d’un moment, però, va començar a passar el contrari, davant la constatació que tot era dominat per la monotonia, aviat es va començar a doldre d’aquesta passivitat, que anunciava la temuda tragèdia. Es veia instal·lada en un pròleg, o com a molt en una lenta, lentíssima introducció. El nus era una incògnita que no s’acabava de desenvolupar, el desenllaç un enigma que si no es confirmés mai l’anul·laria per sempre. I en el pas d’un a l’altre estadi hi havia tot allò que s’anava perdent, que queia en el pou que era una recança que no admetia cap forma de consol. Tenia una recança, aquesta paraula li agradava molt i la repetia. Era segons com enyorança i aflicció, però també penediment i propòsit d’esmena. Era doldre’s per l’actuació inadmissible i alhora per l’omissió imperdonable. Tot plegat potser una mica massa exagerat, pensava, tractant-se, com era el cas, d’una noia de bona família, amb una vida ben plàcida, que s’hauria pogut estar perfectament d’aquest debat.