La dona que mira el port des de la coberta del vaixell ha fet el viatge tota sola. En tot el trajecte no ha parlat amb ningú. Mai no s’ha sentit gens a gust enmig de la complicitat de què solen fer ostentació els altres, i per això ha evitat molt expressament de trobar-se amb els grups de gent que han estat fent colla durant tot el temps que ha durat la travessia. Sempre s’ha exigit de mantenir-se en la distància. Sap que d’aquesta fractura en depèn la perspectiva.
En arribar al moll la dona no ha tingut cap pressa per baixar. Ha estat una eternitat d’instants contemplant la façana de pedra de la ciutat. Però ningú no se n’ha estranyat. Que no s’entretingués ni un moment a les dependències del port en canvi sí que ha provocat alguna maliciosa sentència. Ni un acompanyant durant tantes hores de viatge i ara que no l’esperés ningú, tots els indicis d’una sedició. Però després ella s’ha assegut a tocar de l’escullera i tothom s’ha desentès del seu posat absent. Ara la dona observa una imatge essencial que és tot un univers ple de suggerències. Pot ser que només enyori un ideal de permanència impossible. Però està segura que cap dels passos que l’han duta fins a l’illa no ha estat endebades. El que la mou és la voluntat de penetrar en les formes de l’escenari per tal d’entendre’l totalment.
Quan s’ha hagut de donar a conèixer al mostrador de l’hotel la dona no ha fet cap esforç per amagar la seva identitat, però no se l’ha creguda ningú. Arribar tan fora d’hores i a més sense equipatge, quina manera tan poc estudiada de simular la impostura. Potser no li quedarà més remei que fingir per assegurar que se la creguin. Ara mateix no pot saber fins quan s’hi estarà. Tot està pendent de projectes de conseqüències inabastables. Pot arribar a ser que la reclamin en qualsevol moment. Per això mateix cal estar molt al cas de possibles encàrrecs, visites, missatges indispensables, qui sap. Per això, doncs, poden ser només uns dies, però també pot arribar a passar que s’hi quedi molt de temps, qui sap. El mosso que l’ha estada atenent ara ja no té cap dubte que l’ha ben definitivament clissada. Que inútils, tants d’esforços per arribar-se a conèixer.
Entrada la tarda la dona ha enfilat escales amunt cap a l’interior de la ciutat d’aire colonial. L’han vista passejar pels carrers deserts de la part més antiga i més noble. S’ha perdut pels carrerons més estranys fins arribar als últims ravals. Finalment ha fet cap a l’indret més inhòspit del laberint. Dona inconeguda. Qui l’hagi volguda seguir haurà interpretat que només errava, orientada com a molt per un atzar incomprensible. Sense iniciativa ni mètode. Tot mentida. L’itinerari que ha seguit és una geometria calculada, raonada. De fa temps que sap que en cap cas el compromís no pot ser arbitrari. El neguit per comprendre-ho tot només serà vertader si està fonamentat en un misteri ineludible.
Des del mirador més privilegiat la dona està contemplant el cel de plom que cau sobre la ciutat blanca, un horitzó pla i implacable que rosega i destrueix els perfils del decorat. És el miratge definitiu. Si li poden venir a la memòria un devessall infinit d’imatges, també sap, i això la resigna, que només d’unes poques no se’n podrà desprendre mai. Però també sap, i això la desconsola, que el temps en què viu és un temps inexistent.
Si cal explicar un món i totes les emocions que aquest món evoca serà inútil descomposar-ne els elements per reproduir-ne objectivament l’efecte. S’imposa un artefacte estètic molt més poderós, compost d’unitats distintes, organitzades amb les seves pròpies lleis, amb una sintaxi irrenunciable. Per assumir el mite cal haver construït la seva imatge simbòlica. Una unitat nova susceptible de ser reduïda a fragments sense referents explícits que alhora es reordenen, es repeteixen, es dupliquen, es desplacen, s’emmirallen, o es despleguen. Un ordre nou inqüestionat de múltiples significacions i no només sensitives. I per tant traduïble, també, en termes de coneixement.
La dona que passeja per la ciutat ha penetrat en els plecs més amagats de la seva memòria. És davant mateix de les tanques que barren els camins, si els fa podrà arreplegar les pedres que havia imaginat, fins provarà de desxifrar els secrets que les algues amaguen, i tot sense ser-hi, amarada de sol i de llum abissal.
En la platja primigènia la dona ha tornat a veure la nena que feia un clot a la sorra, delerosa de poder-hi ficar tota la mar sencera. La nena, feliç, ignora els límits. La dona hi ha acabat topant i en sap les servituds. I això no obstant segueix obsedida per concretar i formalitzar l’estructura que pugui contenir tots els diversos signes possibles. Quin deliri, si trobava la imatge capaç de sintetitzar tot el dolor del món.
La dona ignora si algun dia podrà accedir a les estances ombroses del far, no pot ni intuir quant de temps haurà d’estar esperant el dia que la cridin fortalesa endins, ni sap tampoc quan podrà recórrer els passadissos secrets i intempestius de l’antic illot dels moribunds. De totes les visions que deriven de la seva mirada, n’hi ha alguna que es pugui reduir a uns pocs mots diàfans i incontestables? De tots els enigmes que hi ha esgrafiats pertot, n’hi podria haver alguns que fossin finalment perfectes? És potser encara possible arribar a un ordre just, ple de sentit?
Tots sabem que el mal existeix, però som orgullosos i difícilment podrem acceptar ja cap consigna que ens n’alliberi. Si hi ha un desfici que almenys tingui el seu reflex ben clar i comprensible. Que sapiguem dir almenys el nom del déu devastador, que almenys tingui una forma, i que el sapiguem reconèixer.
La dona ha conegut els viaranys enganyosos del temps i ha vist finalment el rostre de la mort. Per això ha comprès el sentit únic del retorn.
Text per al catàleg de l’exposició Geografies del record, de Margarida Piera Vinent
