Helena O’Callaghan (Literata, desembre 2009)
Entrevistem Pasqual Farràs amb motiu de la publicació de la seva novel·la El vigilant i les coses editada per Edicions de 1984.
-Deu anys entre la publicació de la teva primera novel·la, La mort del fabulador, i la segona, El vigilant i les coses.
-Despés de publicar la primera novel·la em vaig agafar un temps de descans per prendre distància i objectivar què és el que havia fet. D’altra banda, sóc professor d’institut, així que faig dues feines. Treballar professionalment com a professor em permet escriure al meu ritme, sense la pressió d’haver de publicar cada dos anys. Sóc molt conscient que aquesta doble vida em facilita llibertat i temps, un luxe, i estic molt agraït.
-Treballes com a professor de Llengua i literatura a l’Institut Emperador Carles, al barri de Sants. Aquest context què t’aporta com a escriptor?
-Un risc que corre l’escriptor quan fa un tipus de literatura com la que jo faig és que visqui desplaçat de la realitat, aïllat, pendent només de les seves pròpies obsessions. L’ensenyament obliga a un contacte directe amb la realitat que m’impedeix fugir. treballo amb joves i adolescents, per tant, estic en contacte directe amb la vida. Treballar amb ells em suposa una gran font de coneixement. Sovint em plantejo què seria de mi si exclusivament escrivís.
-Encapçales la novel·la amb una cita de Robert Musil: “De vegades se sentia com si hagués nascut amb unes qualitats per a les quals no hi havia actualment cap objectiu.” Aquesta cita marca subtilment l’atmosfera de la història.
-Aquesta cita, brillant, em permet situar els eixos del conflicte que viu el protagonista de la novel·la. M’atreveixo a citar Musil amb prudència, d’alguna manera el vigilant August és un home sense atributs en clau de paròdia.
–El vigilant i les coses narra la història d’un solitari que s’allunya del món que l’envolta. Presenta’ns l’August, el seu protagonista.
–L’August és un home que ha acceptat una feina subsidiària, prescindible, mediocre. Està abocat a una vida sense expectatives però que li permet viure d’acord amb les seves pròpies prioritats. Ell aspira a una integració harmoniosa amb el món, però és conscient que aquesta integració no és possible. Davant d’aquesta evidència, només li queda l’opció de provar d’entendre el dolor que es deriva d’aquesta impossibilitat. Comprenent aquest dolor és com trobarà el consol. Tota la novel·la explica la peripècia de trobar la perspectiva justa per entendre alguna cosa, de mantenir-se independent. És la recerca de l’espai que li és possible al jo en un món tan complex com aquest en el qual vivim.
-Aquesta recerca del jo fa referència a la recerca de l’espai de l’escriptor. Quin és l’espai de l’escriptura en el món actual?
-Crec que el seu lloc és el de la perifèria. És des de la perifèria des d’on podem intentar entendre allò que hi ha de controvertit, d’inefable. Per explicar allò que es pot precisar ja hi ha altres disciplines. La literatura ha de parlar d’allò que és difícil d’entendre.
-Parla’ns dels teus projectes.
-Actualment estic treballant en dues obres: La necessitat i La vida a la frontera. La protagonista de la primera és una dona del meu temps i de la meva generació. És la història d’una dona que passa per una experiència que la portarà a l’autoconeixement. També parla del conflicte entre l’individu i el món però amb referents més identificables… Cada novel·la que escric és un punt de vista diferent del mateix problema: la integració del jo en el món. L’individu que busca el seu lloc és l’element comú de les meves novel·les.