Xavier Pla (Avui, 10 desembre 2009)
De vegades, Claudio Magris recorda una frase enigmàtica d’Ibsen: pretendre viure, viure veritablement i arribar a una formació humana plena, “és una forma de megalomania”. També per l’autor de Danubi pretendre viure, ser un mateix, és necessari, però sovint gairebé impossible. August, l’enigmàtic personatge que protagonitza la segona novel·la de Pasqual Farràs (Solsona, 1959), sembla una encarnació de les paraules de Magris i d’Ibsen. Fa deu anys, Farràs va rebre els elogis merescuts per la seva primera obra, La mort del fabulador, publicada per Quaderns Crema. Ara continua el seu projecte literari i repeteix amb una obra extraordinària en tots els sentits, El vigilant i les coses. És una novel·la inquietant i densa, apassionant i més apassionada que no sembla. És una obra original i interessant, de reflexió i d’idees, hipnòtica i eròtica, plena d’ironia però també amarada de tristor. Un llibre que se situa fora de les modes i de les tendències, signada per algú que sap diferenciar bé entre ser escriptor i anar d’escriptor.
Als suburbis d’un districte industrial d’una ciutat indefinida però antiga, sotmesa a una convulsió política inconcreta, vora d’un riu mandrós però persistent, hi treballa, com a vigilant nocturn d’un magatzem, August. Porta un nom que “tant valdria per fer d’emperador com per fer de pallasso”. A prop hi ha un Cafè Central, un Gran Teatre Comunal, un Club Gimnàstic i un parc d’atraccions on treballa una amazona forta i sensual, la Bella Atalanta. Amb August hi treballen una petita galeria de personatges excèntrics: un tal Cabrinetti, un llop traïdor amb bata blava, l’afable senyor Grand, el guàrdia de les vies d’accés als magatzems, que es dedica a fer llistes de llistes i parla sentenciosament. Fins i tot hi ha dues veïnes divertides i loquaces, que vigilen el vigilant.
Encara que ningú no sap ben bé si és un heroi o bé un covard, un ingenu o un perdedor, el cert és que tothom es mira August amb respecte i admiració. Perquè August és algú que ha pres una decisió: arribar a ser un “home nou”, tenir una “vida plena”, renunciar a les distraccions terrenals, viure sense compromisos, perpetuar una existència neutra. Fa temps va decidir donar tota la seva biblioteca al vell llibreter Virgili. A casa seva ja no hi ha fotografies. Va optar per saltar-se l’obligació d’estar informat. Va abandonar qualsevol intervenció en la vida pública. Fins i tot va decidir prescindir, per estalviar-se disgustos, dels records i de la memòria. S’ha convertit en un passejant errant i indefinit, un seguidor de Baudelaire i de Pessoa, de Kafka i de Robert Walser, un descendent directe del Bartleby de Melville, un germà del Doctor Pasavento, d’Enrique Vila-Matas.
La novel·la està perfectament construïda, es llegeix molt bé, ben lligada fins als desenllaços finals i conté més acció del que pugui semblar, concentrada en un cap de setmana dens i elàstic. Però el principal atractiu del llibre és el seu protagonista. August s’ha convertit en un home “descompromès”, “desafectat”. Fruit d’un projecte vital estudiat i planificat, August ha decidit viure intensament, “provant tan sols de destil·lar en la intimitat més exclusiva cada volva del seu temps”, per entendre’s i per salvar-se. És un modest misantrop, un home serè, inofensiu, que viu cuirassat i “amb lleis pròpies”. Ha triat una vida aïllada, ascètica, solitària, i sap que l’èxit del seu projecte consisteix a encertar el grau de compromís amb el món. S’ha construït un personatge, però la seva és una opció moral feta en llibertat. El món se li ha fet estrany i inaprensible. Tot i això, viu desdoblat, en conflicte permanent, se sent grotesc com “un figurant anònim enmig de la gran mascarada”. Per la seva passivitat, per una mena d’abúlia insana, que l’ha convertit en un espectador del món, tem caure en un procés de dissolució.
De vegades, August se sent temptat i dubta. Viu en ple “desassossec”. Aquell cambrer discret i efectiu que sembla un home que viu d’acord amb el que és, gens impostat, potser deu ser “un home sense esquerdes, definit, emmarcat, satisfet, doncs, i feliç”. I el bell Hèctor, l’heroi sense pors d’aquell dissabte tumultuós, desitjat per les noies i admirat pels “esverats”, potser sí que viu intensament. August sent la “crida insistent de les coses del món”. S’adona que potser no pot dominar tots els fils de la seva vida, que l’atzar, amb les seves trampes i sorpreses, el supera i el domina. L’home estàtic reconeix les escletxes que trasbalsen els principis secrets que governen la seva vida singular. Una carta sobre la desaparició d’una antiga amant, la sensual Gal·la, no només és una sotragada sentimental. Enmig de la multitud, August ho fa tot per reconciliar-se amb si mateix, desprendre’s del seu desfici, acabar trobant una veu pròpia.
Farràs parla de la perifèria i des de la perifèria per intentar comprendre el món. L’analogia amb la figura de l’escriptor contempporani és clara, però no imprescindible per entendre un llibre que és irrepetible i inoblidable.