Jordi Capdevila (Avui, 22 setembre 1999)
La mort del fabulador intenta explicar el que hi ha darrere l’aparença de les coses
Es tracta d’una primera novel·la que ha aixecat prou expectació, tant per l’originalitat de l’argument com pel llenguatge ric i acurat de la narració. Es tracta d’una obra “mineral i opaca”, segons podem llegir a la contraportada del llibre. El protagonista fuig de no se sap on i es troba en el món oníric del circ, en un ambient en què l’atrauen i el desconcerten a la vegada les imatges, les situacions i els personatges.
“El protagonista és molt lúcid i és capaç de contemplar les coses de lluny, és la mirada distanciada cap al món de les coses”, ha explicat l’autor, que afegeix que s’ha de llegir l’obra en clau simbolista: “No surt d’una època, ni d’un grup social ni d’un espai concret. És una novel·la volgudament atemporal”.
Reconeix Pasqual Farràs que ha novel·lat un món arcaic, en què la gent encara es trasllada amb carros i està fascinada per les bombetes elèctriques. “Em va divertir fabular aquest món perquè volia fugir dels moments històrics i reals. Però la novel·la no n’és gens, d’arcaica, perquè intento aprofundir en els problemes humans de sempre.
Farràs aclareix que la seva novel·la no és una fabulació sobre el poder: “Hi ha persones que es mouen pel poder, però més una novel·la que aguantaria poc una lectura política. Hi ha un distanciament volgut entre el jo que mira i les coses que passen”. És a dir, “ens movem en un món d’aparences i costa molt de saber què hi ha darrere les aparences”.
Tot el procés del protagonista és un procés de coneixement, saber què hi ha de veritat i de mentida darrere les coses. El que passa és que l’autor també ha teixit la novel·la com un procés de coneixement propi, amb el llenguatge com a protagonista: “El llenguatge és l’arquitectura fonamental de la novel·la. Alguns amics que han llegit ja el llibre m’han dit que era la novel·la d’un poeta. He cuidat molt el llenguatge, el ritme del discurs, l’estructura de les frases, el lèxic. He utilitzat una llengua al servei d’una iconografia”.
Pasqual Farràs està convençut que “el que dóna credibilitat al món literari és el llenguatge. Per això el llibre també vol ser una reflexió sobre la literatura com a mitjà de coneixement i gran consol”. I remarca: “Ja que no hi ha cap clau que ho expliqui tot, sempre queden les paraules”.
És la novel·la d’un poeta, però també d’un filòleg, perquè “hi ha un procés vital en la seva creació”. Ho reafirma convençut Farràs, que diu que no sols ha madurat com a escriptor en aquests vuit anys que ha necessitat per escriure-la, sinó com a persona: “Escriure aquesta novel·la era una obligació moral i vital que tenia”.
Després d’aquesta en vindran d’altres, de novel·les, però Pasqual Farràs no sap quan serà, perquè el projecte creatiu vol temps. “Una novel·la demana trobar un nou univers de signes i un nou llenguatge. La mort del fabulador intenta explicar aquest procés creatiu. És un metallenguatge. L’obra també intenta explicar el neguit del creador davant la seva obra literària”.