A part de les convencions i les modes

Josep M. Ripoll (Serra d’or, n. 482, febrer de 2000)

El nom de Pasqual Farràs era desconegut fins ara en els ambients literaris, i val a dir que el seu debut amb aquesta novel·la resulta força peculiar: La mort del fabulador és una obra estranya, de clima inquietant, però resolta amb una fredor que n’accentua el distanciament, l’actitud d’observador d’un narrador-protagonista exempt de qualsevol emoció. Fugitiu de no se sap què (“vaig saber que fugia quan em vaig veure als ravals” és la significativa frase inicial), es troba per atzar formant part de la vida d’un circ durant un temps, fins que un dels personatges més ridículs que hi apareixen —un mal fabulador, que no endevina mai res del que caldria— morirà; llavors el petit univers del circ, cosmos de la novel·la, es desintegra i el protagonista torna a anar-se’n no se sap on, talment el Chaplin del film titulat precisament El circ. Però no és en Chaplin en qui més fa pensar aquesta obra, sinó més aviat en Buster Keaton, Samuel Beckett o, en menor mesura, Kafka, sense oblidar uns ambients a mig camí de Fellini i els Freaks de Tod Browning. Pel que fa a l’estil, algunes reminiscències de la prosa foixiana no impedeixen que pensem sovint en el to, entre fred, sentenciós i al·lucinat, de Miquel Bauçà, sobretot el de L’estuari. Una combinació, doncs, prou especial d’atmosferes visuals i literàries, en què convé que ens deturem per la seva singularitat en el panorama de la narrativa catalana actual.
De fet, seria fàcil etiquetar La mort del fabulador de kafkiana, en tant que possible metàfora de l’absurd de l’univers, però, tot i la presència de tres personatges que parlen alhora —reminiscència de La transformació— sembla més immediat el precedent de Beckett si es recorda que a Tot esperant Godot s’hi donen la mà ressons del món del circ i del cinema còmic mut, tractats amb una parsimònia i una volguda monotonia en què sembla que Farràs s’hagi inspirat en part. D’altra banda, el fabulador vist com una mena d’ésser diví de patacada —un Godot de fira, tan omnipresent com inútil— reforçaria aquest vessant de la novel·la. És en Bauçà, però, en qui més pensem quan trobem els personatges innominats —el caixer, l’intendent— vistos per un narrador impassible que ens introdueix amb fredor en un univers tancat en què el llenguatge és sovint el protagonista —aspecte remarcat aquí per l’estructura d’algunes frases, la disposició dels capítols, tots d’un sol i extens paràgraf, o l’absència de diàlegs i, doncs, el domini absolut del narrador en primera persona, i aquí és on potser La mort del fabulador troba els seus aspectes més discutibles, ja que l’heterodòxia visionària d’un Bauçà és personal, intransferible i inimitable. Tot i així, però, aquesta és una novel·la insòlita, que assoleix de manera convincent la creació d’una atmosfera ben peculiar i que, tot i la seva dependència excessiva d’uns models que és arriscat pretendre emular, complaurà sens dubte els lectors exigents que busquin camins diferents dels habituals, a part de les convencions i les modes.

Aquesta entrada va ser publicada en Crítica i etiquetada com . Guardar l'enllaç permanent. Els comentaris estan tancats, però pots deixar un trackback: URL del Trackback.