PRÒLEG
Només hi haurà relat si tenim un personatge i la seva circumstància. El personatge es diu Paula, té trenta-sis anys i en fa gairebé dos que viu a Londres. Va dir que hi anava a treballar, però ningú no s’ho va acabar de creure. El fet és que de motius per anar-hi no li’n faltaven. Totes les feines que li havien sortit a Barcelona quedaven curtes, o no tenien prou projecció o en cap cas no li reconeixien els mèrits que ella estava convençuda que li pertocaven. En el terreny de l’amor res no havia anat com hauria volgut, els pretendents que havia tingut a l’abast li van semblar tots poca cosa, i els homes que li havien agradat de debò eren clarament inadequats, o ja tenien parella o no haurien pogut assumir les complicitats a què ella aspirava. Tampoc no tenia compromisos familiars que la lliguessin, els germans feien la seva i els pares es valien perfectament, amb l’excusa d’una oportunitat professional i la promesa de pactar convenientment trucades i visites n’hi havia hagut de sobres per justificar la conveniència de passar una temporada a l’estranger. I a més estava tipa, ben tipa, d’aquell ambient irrespirable —ho deia així, transcendent— que era ara la vida al país, permanentment aturat en un debat sense expectatives que l’asfixiava. I a Londres hi havia molt camp per córrer, això ho sabia tothom. Heus aquí, doncs, el personatge. I aquesta és la seva circumstància: ha de tornar uns dies a casa, ha mort una tia de la mare, la seva presència no és estrictament indispensable, però de petita se n’havia cuidat molt, i ja se sap, en dies així s’hi ha de ser, una cosa són les legítimes aspiracions que cadascú se sap i una altra les dependències que no s’han d’eludir. Si no hi anés tampoc no passaria res, això és cert, però ha decidit que hi anava. Aquest és just el moment. Potser n’espera alguna cosa, almenys un senyal, un advertiment, el germen de vés a saber què. Tornar a casa dels pares, després de dos anys, ni que sigui només uns dies, alertada per un pressentiment. Aquest és el relat.
PRIMERA SEQÜÈNCIA: FLASHBACK IMPOSSIBLE
El viatge. Per començar de casa a l’aeroport, després de Londres a Barcelona en avió, i llavors de l’aeroport a l’estació per agafar l’autobús fins a Solsona. Segons els tòpics avalats per les més diverses teories sobre el relat audiovisual, defensades totes elles amb exemples més o menys prestigiosos, l’itinerari segur que hauria de possibilitar el flashback . Gairebé dos anys després l’heroïna torna a casa, i el trajecte l’enfronta a la noia que havia estat. Davant seu la infantesa intransferible, una adolescència marcada per una escissió determinant i aquella magnífica primera joventut viscuda amb una intensitat que per força l’havia d’abocar a la frustració. Els referents exteriors no serien només el decorat, haurien d’acomplir una funció simbòlica: els carrers de la gran urbs cosmopolita, la vida d’ara insuficient, l’arribada a la Barcelona de sempre, l’escenari d’una felicitat probablement irrecuperable, amb un esperit inequívocament proper, domèstic, quotidià, la carretera cap a les comarques de l’interior, la presència cada vegada més absorbent del paisatge, els colors, l’aire clar, la presència humana, les veus de la gent, el retorn a l’àmbit rural que connecta amb l’alè essencial, principi de tot, i que tot ho condiciona. Així el trajecte seria el retorn, i l’arribada l’assumpció d’una veritat, la resposta definitiva als interrogants i els errors que l’havien allunyada del seu veritable món, i de la seva identitat vertadera. Ja s’hi esforçava, Paula, en aquest exercici terapèutic d’introspecció, però no hi havia manera que en resultés res de productiu. No hi havia cap mecanisme interior que respongués a la crida, o potser era que els elements exteriors havien perdut tota la seva capacitat per expressar res. Mentre feia temps a l’aeroport, abans de partir, donava per fet que s’hauria d’enfrontar al repte dels records, i conscient com era d’aquella oportunitat única s’havia predisposat molt conscientment per a interpretar-los sense concessions. Però res de res, l’experiència que havia planificat estava resultant una temptativa estèril, cap imatge de la realitat que veia connectava amb els seus afectes més íntims. Ni als passadissos escèptics de l’aeroport, ni a l’autovia que duia a Barcelona, ni als carrers coneguts de sempre, ni a la cafeteria on es va asseure per esmorzar, ni a l’estació d’autobusos, ni camí del seu poble, res no arribava a commoure els seus estrats més sensibles, altres vegades tan alterats, tan receptius, tot romania en un estat d’abúlia que no admetia connotacions ni significats. Això fins al punt que es va adonar que havia d’assimilar una revelació insòlita: no era només que ella estava buida, i per tant no podia aportar ni captar res, era que l’espai que l’havia d’acompanyar en aquella aventura no tenia res a veure amb les expectatives que s’havia creat. El lloc no era ni amable, ni generós ni bell. Al contrari, ara mateix l’autobús es perdia en una hora estranya de la tarda pels suburbis d’una ciutat estranya com totes les ciutats estranyes que hi havia pel món, i el que veia era sorprenentment trist, avorrit i lleig, tan trist, avorrit i lleig com només ho podien ser els ravals perifèrics de les ciutats ferides per la buidor i la solitud. Enfront d’aquelles imatges que se succeïen davant seu no hi havia comunió possible, fallaven totes les correspondències. I Paula prenia consciència que entre el món i la seva intimitat s’havia obert un esvoranc definitiu.
SEGONA SEQÜÈNCIA: TRAVELLING IMPERFECTE
Un altre cop a casa dels pares, només uns dies. Però aquest no serà l’argument. El relat no se centrarà en les relacions familiars. El conflicte generacional ja està resolt, i les rivalitats fraticides no són prou transcendents ni necessàries. El nus del relat es genera just en el moment en què Paula ja ha complert les seves obligacions amb la família i decideix, ja que hi és, de quedar-s’hi uns dies. A Londres té molta feina, però que s’esperin, no vindrà d’uns dies més. La vida quotidiana que fa a Londres no regala cap moment de treva, i el pitjor de les batalles contra el món és que no deixen espai per al veritable i necessari debat personal. La frase no és seva, l’ha treta d’una de les seves pel·lícules preferides, l’ha adaptada a les seves necessitats particulars i l’endinya als seus interlocutors quan li convé. Uns dies de treva, abans de tornar al món. Ella i el seu món al centre de tot, i un ull que l’enfoca i la remou i la trasbalsa, un ull que ho veu tot i que ho explica tot. Un ull que és una perspectiva, una mirada que interpreta, que jutja, que sentencia. Paula, el personatge, al centre, envoltada pel món, i un focus que il·lumina des de tots els àmbits possibles el desconcert amb què s’hi enfronta. Paula ha tornat al seu poble i passa uns dies a casa dels pares. Paula sap que s’haurà d’encarar al seu passat. Paula sola. Paula melangiosa. Paula que dubta. Paula ha estat passejant pels carrers en hores que no hi havia ningú, s’hi ha deixat veure en hores de més tràfec, ha tornat a l’origen però ja és una altra i ningú no l’espera. El recorregut incessant pels carrers i les places del poble traça les línies imaginàries i imperceptibles d’un mapa que la immobilitza i que no pot compartir amb ningú. Ha vist de lluny antigues companyes que finalment ha evitat. S’ha trobat cara a cara amb amants incomprensibles. Les amigues de veritat l’han trobada tan capaç, tan pertinent, tan segura, encara tan bella, que no han sabut veure que ja no era la Paula que havien envejat temps enrere. No ha acabat cap conversa. Cap conversa ha estat com havia previst o com hauria volgut. Un treball segur en una productora a Londres dóna per moltes hores de xerrameca insuportable. El que semblava perdut és efectivament perdut per sempre. L’espiral d’emocions que havia bastit la seva necessitat no s’ha concretat en res. No és que l’heroïna del relat no hagi trobat els fonaments de la seva identitat perduda, és que l’espai on s’havia d’operar el prodigi ja no existeix. O potser no ha existit mai. Només l’havia ordit la seva il·lusió, la seva frisança. L’ull que la mira des de tots els àmbits retrata la seva indefensió, la inutilitat de la recerca, la fragilitat inexplicable, la fi del somni. Tornarà a Londres sabent que el retorn no és possible, perquè el lloc del retorn no és enlloc. Aquesta evidència és terrible, perquè tots els camins que té són davant seu, s’han esborrat les petjades, ignora el punt de partida i la significació del trànsit que l’ha dut fins on és ara mateix. Aquesta convicció l’angoixa. Ja som gairebé al final del trajecte, ara caldrà una conclusió.
TERCERA SEQÜÈNCIA: FINAL FELIÇ IMPREVIST I INVERSEMBLANT
Fi de l’experiment. Ja s’ha acomiadat de tothom. Amb la família ha anat tot bé, com havia de ser. Tornarà més sovint i tot això i allò. L’aniran a veure, Londres dóna per molt. Se’n va més sola que no estava abans d’arribar, abans d’iniciar aquell viatge perfectament evitable al seu poble. Ah, Solsona, Solsona! S’ha vist gran i més cansada del que es pensava, més gran del que s’havia vist mai. Però ningú no s’hi ha referit, només faltaria. Paula, tan intel·ligent, amb tanta empenta, trenta-sis anys, i una vida a l’estranger, tan esvalotada que era de jove, tan esbalandrada, i mira-te-la. A la productora estan a punt d’iniciar un rodatge, una improbable història d’amor, una noia d’aire independent troba l’amor de la seva vida quan menys s’ho esperava, en el lloc més imprevist, en una circumstància totalment inversemblant. El guió diuen que és bo, potser poc creïble, no hi ha pràcticament ni diàlegs, el que compta és l’atmosfera, la sensibilitat, i uns bons personatges, i una escenografia molt ben triada al seu servei. A ella li sembla tot plegat convencional, però s’hi distraurà, l’estratègia tècnica, que és el seu terreny, compensarà la manca d’idees, la falta de discurs moral. I la feinada li anirà bé per superar el mal regust que li ha quedat després d’aquests dies tan insubstancials al seu poble. Porta l’ordinador i tota la maquinària que li cal per posar-se de seguida en contacte amb la gent de la productora, si pot provarà fins i tot de treballar a l’autobús, de camí cap a Barcelona, s’ha acabat la nostàlgia, la carrincloneria dels sentiments, la nosa de les emocions, feina, el que compta és la feina, més feina, cal. Ja fa una estona que espera davant de l’autobús pesat, i el conductor, un jove eficaç, potser de posat massa rústec, però seriós i responsable, de seguida es veu, i sens dubte molt ben plantat, molt, espera que sigui l’hora de marxar. Però no hi ha ningú més esperant. És ben estrany. Paula de seguida que ha pogut ha pujat a l’autobús i s’hi ha instal·lat, un bon seient molt al davant de tot, al costat on tocarà l’ombra. No hi ha ningú més. El jove conductor l’ha mirada pel mirall retrovisor i ha dit apa, som-hi, com si aquella estranya situació fos la més normal del món. No caldrà cansar el lector (ni l’espectador) amb els detalls que podrien justificar que finalment Paula i el conductor acabin parlant de no res i de tot. De tot i més, que diuen aquí. Del conductor eficaç, rústec i ben plantat encara no en sabem res, ni falta que fa. Tindrà una bona història al darrere que en certifiqui la credibilitat. De moment té el do de la paraula, i això és, a part d’inesperat, magnífic, i Paula, que ja havia tret l’ordinador i tot l’arsenal tecnològic per anar a l’atac de cara a la feina, de moment escolta, escolta, escolta, escolta, i ho ha deixat tot per fer, ho deixarà tot per fer. Un trajecte per a tots dos, de Solsona a Barcelona, en autobús, dóna per molt.