Entrevista de Juan García Ribas, estudiant de Filosofia a la Universitat de Barcelona, al novel·lista Pasqual Farràs, per concloure el treball de final de curs…
Pasqual Farràs va néixer a Solsona el 1959. Es va llicenciar en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Resideix a Barcelona, on ha estat professor d’institut fins a la seva jubilació. Als trenta anys inicià un projecte literari que l’ha dut a la publicació de dues novel·les: La mort del fabulador (Quaderns Crema, 1999) i El vigilant i les coses (Edicions de 1984, 2009). Tancaran el projecte dues novel·les més: La necessitat i La vida a la frontera.
A les obres de Farràs destaca sobretot la reflexió, per la qual cosa el seu contingut s’acosta al de la filosofia, sense deixar de ser, però, novel·les de ficció. Voldríem preguntar-li sobre la seva condició d’autor i filòleg, per la seva relació amb la literatura i també sobre el procés creatiu. Per començar, podem plantejar el que és potser l’assumpte més difícil: què és per vostè la literatura? Com comprèn la literatura i en què es diferencia d’altres comprensions? Es pot fer servir una noció més oberta de literatura o bé una de més tancada (si qualsevol text és literatura, per exemple, o si només ho és la ficció). Quines característiques atribueix vostè a la literatura enfront d’altres disciplines?
—Jo entenc que la literatura és retòrica. I que un text literari ha de ser abans que res una construcció lingüística. Un artifici. Però no pas banal i intranscendent, al contrari. Hauria de ser un instrumental apte per a la comprensió del món. Una maquinària que posa l’autor en disposició davant de tot allò que sembla incomprensible. Però alhora hauria de renegar de qualsevol temptativa utilitarista. La literatura que a mi m’interessa no ha de servir per res, no ha de servir per defensar cap dogma, no ha d’estar al servei de cap ideologia, de cap doctrina, de cap moral. La seva aspiració se sustenta en la seva sola presència, en la seva pròpia existència. No és el mirall del món, és el món mateix, un món autònom, complet i transcendent, profundament arrelat en allò que és essencial, i capaç de desplegar-se més enllà del subjecte que l’elabora. Si el text és veritat serà resposta a alguna inquietud fonamental. Si no es produeix la fusió tot es queda en no res, és foc d’encenalls, cantarella buida. Admeto que aquesta és una concepció del text literari arriscada i complexa, molt al marge d’altres possibilitats més properes als receptaris, les proclames demagògiques o els pamflets sentimentals, que bé deuen respondre a algun tipus de necessitat, i que per tant també tenen raó de ser. Però en tot cas no és el que jo estic fent.
En relació a tot això, què li interessa de la literatura? Han canviat els seus interessos respecte a la literatura? Sentim parlar de multitud de funcions de la literatura: funcions socials i individuals, revolucionàries i analgèsiques, funcions necessàries i capritxoses. Quin paper creu que hi juga la literatura? És només una mercaderia o és un espai on poder mostrar aspectes de la realitat que no es poden veure a simple vista? Escriure per a què? És una necessitat personal, per desfogar-se o per egocentrisme, o creu que la literatura pot contenir alguna cosa que caldria compartir? I finalment, quin paper juga la seva pròpia obra?
—La meva propera novel·la, la tercera, es titula precisament “La necessitat”. I parla de l’impuls que projecta el creador a la construcció de la seva obra. El contrari d’allò necessari és tot allò que és capritxós, resultat de l’atzar, irrellevant, casual, superflu, insignificant. Penso que en escriure m’he d’apartar d’aquestes temptacions. El resultat final ha de ser la conseqüència d’un treball ineludible, que no parteix de l’oportunisme o de res passatger, provisional, temporal. Necessari vol dir vertader, permanent, inevitable, substancial, definitori. Res semblant a un producte comercial, per tant. Si pot tenir un ús terapèutic, o servir per desfogar-se, llavors malament, ja hi ha altres remeis per a aquestes dolències. Però sense fortes dosis d’egocentrisme admeto que no faríem res. Hi ha una pulsió íntima que neix amb la necessitat de ser projectada cap als altres, això és cert. Què pretenc, escrivint? No se m’acut què seria si no escrivia. No és el resultat d’una decisió arbitrària. És el fonament d’una personalitat, que es concreta en una manera de mirar, de pensar i de viure. És un compromís no volgut, no decidit, simplement hi és, i ho condiciona tot.
Relacionat amb la recepció de la literatura per part de la societat, cal dir que una obra com la seva no sembla que hagi d’arribar a un gran públic. Com ha estat rebuda? Escriu només per a un grup selecte, elitista, un grup d’iniciats capaços de llegir i entendre les seves obres? Sembla clar que les seves obres, sense ser experiments extrems, pertanyen a una tradició literària avantguardista, que es distancia dels cànons que es publiciten més i que tenen més èxit popular (precisament perquè es publiciten). Aspira a un gran públic? Seria possible arribar-hi, en tot cas?
—No conec cap autor que es proposi no ser llegit, i si algun ho diu, menteix. Ja m’agradaria a mi que em llegís molta gent! Una altra cosa és que per tal d’aconseguir-ho traís els principis del meu projecte. No puc deixar de fer el que faig, i com que per fer-ho no puc pas viure desesperat, he d’admetre amb resignada saviesa que fent-ho així renuncio a la popularitat. Però no amago pas que em sento a gust dins d’una tradició avantguardista, experimental, fins i tot transgressora. Hi ha un públic selecte, exigent, amb referències, format, que reclama aquestes formes, que les necessita, que en gaudeix. També és una evidència que aquestes poètiques ja són part de la tradició. I els feligresos de la congregació ja són una immensa minoria, que a més tenen molta influència. Així que potser sí que transito pels laterals, però tampoc no surto de l’escenari principal. No vull pas estar al marge, vull participar, vull sortir a la foto. Però fent la meva, dient la meva. A la contra de tot allò que ja ha estat dit o fet s’hi està molt bé. Però no ens enganyem, el sistema és molt poderós, i pot encabir perfectament aquestes divergències inofensives. Si algú em retragués que les meves obres són molt extravagants, jo li podria contestar que han estat publicades en editorials gens perifèriques, i han estat ressenyades en publicacions gens sospitoses. El posat d’outsider tampoc no m’escau.
Passem a parlar de l’escriptura. És curiós observar els llargs períodes en què escriu les seves novel·les. No viure de la literatura pot semblar que concedeix una certa comoditat per a escriure, ja que no hi ha la necessitat de publicar constantment. Alhora, amb una altra professió, no és possible dedicar-se només a escriure. Tampoc no hem d’oblidar que qualsevol autor està lligat a exigències editorials. Quins avantatges i quins problemes ha trobat en aquesta manera seva de treballar, en aquest sentit? I com ha estat la seva relació amb les editorials, precisament per la manera com treballa, i pel seu estil?
—Havent resolt la vida professional en un altre àmbit, en el meu cas l’ensenyament, el que he obtingut ha estat temps i total llibertat per escriure sense concessions, he fet exactament el que volia i com ho volia, i això l’escriptor que depèn econòmicament de l’escriptura no sempre ho pot dir. Ara, aquesta opció és molt sacrificada, demana molt d’esforç, i quan publiques molt de tant en tant la gent quan et reconeix ja et donava per desaparegut. Jo he tingut la sort que els editors ho han entès. Això a vegades és difícil de defensar. Jo identifico la no professionalització amb la integritat i l’autenticitat. Però el sentit comú porta a pensar que sempre serà més interessant i transcendent l’obra d’algú que s’hi dedica professionalment. La meva opció va contra les primeres evidències. Però a mi m’ha servit. També he d’aclarir que jo amb la meva professió m’ho he passat sempre molt bé, i no ha estat un destorb, molt del que he après ensenyant ha anat a parar a la meva obra, i al revés, l’escriptor ha fet créixer el professor.
D’altra banda, com escriu? Ha seguit sempre un mateix procés creatiu en totes les novel·les, o ha variat? Quin, o quins han estat aquests processos? És fàcil d’acceptar que no hi ha un únic mètode d’escriptura, quines implicacions té això en l’aprenentatge? Com s’aprèn a escriure? Fins a quin punt es poden ensenyar tècniques per a escriure?
—Crec que la meva manera de treballar vulnera tots els codis que es deuen ensenyar a les acadèmies d’escriptura. Jo no treballo a partir d’arguments. Tampoc de psicologies. Ni de decorats recognoscibles. Parteixo d’una situació inicial en què un personatge de trets encara molt indefinits s’enfronta a una situació d’entrada inaprehensible. És en la mesura que aquest personatge prova d’integrar-se en aquest univers incert que es va desenvolupant la seva trajectòria intel·lectual i moral. El personatge creix amb les pautes i perspectives que marca el procés d’escriptura. Al final tot ho és el llenguatge, allò que és dit ho determina tot. I com que el procés s’allargassa durant molt de temps, perquè el treball de l’escriptura és molt lent, permet una mirada lúcida i gens conformada amb el món. Com que la novel·la no parla gaire de res en concret, acaba que parla de tot, almenys de tot allò que és humanament pertinent. Ara bé, aquest flux que és el discurs ha d’encaixar dins d’una estructura que està molt pautada, i abans molt pensada. És un cabal lèxic que ha d’omplir un motlle que ha estat preparat per engendrar aquest prodigi que és en definitiva el text.
Per acabar amb aquesta secció i mirant de lligar-la amb la següent: les idees i reflexions que apareixen a les seves obres, estan desenvolupades prèviament o neixen i creixen amb la pròpia escriptura de la novel·la?
—Les idees només existeixen lligades al llenguatge amb el qual han estat expressades. Ha calgut el llenguatge per garantir que existissin. Al principi tot és només una intuïció. Una vaga, incerta possibilitat que es concretarà finalment amb l’experiència verbal. Pot semblar que la paraula ha estat el camí, l’itinerari, però és també l’objectiu final, el punt d’arribada, és el món ple de sentit.
Abans hem afirmat que a les novel·les de Farràs prima la reflexió sobre l’acció, i que per això els seus relats s’aproximen a la filosofia. De fet, les temàtiques tractades són també problemes filosòfics i antropològics. Quina és la seva relació amb el pensament de la tradició filosòfica? És una relació condicionada per la literatura?
—Sempre que sento parlar de la dimensió filosòfica de les meves novel·les m’agafa vertigen, o vergonya, perquè jo no tinc formació filosòfica. Una altra cosa és que les preocupacions que vertebren les meves obres (o les peripècies dels meus personatges) coincideixen amb temàtiques que han temptat l’atenció de diverses filosofies. Però jo sóc un novel·lista, i prou feina tinc. Vull pensar que amb la ficció novel·lesca puc arribar fins a indrets on la filosofia no pot llaurar, de la mateixa manera que l’especulació filosòfica permet elaborar un discurs que escapa del tot de les possibilitats del joc literari. Són camins a estones coincidents, però amb perspectives, mètodes i finalitats diferenciades. Jo pretenc la construcció d’un món a través del llenguatge. Aquesta gosadia sí que semblaria que parteix d’una ambició de què no renegaria cap filòsof.
I d’altra banda, quina relació estableix entre els continguts de les seves obres i la seva pròpia biografia? Els problemes que un autor tracta són problemes amb els quals s’ha topat en la seva vida? No seran necessàriament problemes propis, sinó problemes que també pot trobar en els altres i en altres situacions. En qualsevol cas, quina relació té amb els personatges que crea, i en concret amb els protagonistes? Es projecta a si mateix en algun personatge, o no s’identifica amb cap d’ells?
—Jo sóc el text que escric. En tot el que escric hi sóc jo, plenament, sense atenuants ni matisos. Però la meva vanitat té un límit. Tot el que projecto de mi en els meus textos és essencialment humà, i és en la mesura que qualsevol s’hi pot identificar que té validesa universal. Sí que és una confessió, que m’homologa amb els altres, amb tothom. Sóc jo, sí, que em projecto i per tant em confonc amb la idea.
També és interessant veure la relació que hi ha entre les seves novel·les. Segons el meu parer, en totes dues obres les aventures dels personatge estan retratades d’una manera força abstracta, poc concreta, i a la vegada possibiliten profundes reflexions. Sobretot a La mort del fabulador. Aquí ens trobem en un lloc incert, en una època indeterminada. Els personatges no tenen nom, s’identifiquen per la feina que fan o per algun dels seus atributs. Són gairebé caricatures. Les accions són relatades d’una manera estranya, fins i tot confusa. Les situacions són caòtiques, amb molta gent, molta gresca, i no està gaire clar què fa cadascú. Potser és així per mostrar la confusió del protagonista, per mostrar la seva relació problemàtica amb un entorn que li és nou i al qual, a poc a poc, va donant sentit. D’altra banda, El vigilant i les coses no és tan abstracta, el món sembla que té més ordre. El protagonista, August, és un vigilant d’uns magatzems que pretén tenir una comprensió del món clara i ordenada. Per a això pren una distància que, a la vegada, l’aïlla, li fa perdre el contacte amb el món que prova de dominar. Però té l’obsessió que hauria de tornar al món. Aquesta és una temptativa que resulta complicada i fins i tot impossible. La novel·la mostra la difícil relació d’aquesta mena de filòsof que és August amb el món que vol vigilar, emfatitzant la tensió que hi ha entre la comoditat d’aïllar-se i el deure moral d’actuar, encara que sigui per calmar la culpabilitat per la manera com es desentén de la societat. En totes dues novel·les, doncs, hi ha una premissa comuna: la relació difícil de l’individu amb el món i l’intent de donar-li sentit. Però en cada cas està desenvolupada d’una manera diferent, i també apareixen altres temes. Quin paper juga cadascuna de les novel·les en el conjunt del seu projecte literari? La segona novel·la és menys abstracta que la primera, a què es deu aquesta deriva? Té a veure amb el contingut que volia exposar? Quin camí seguiran les obres següents? En quins punts lligaran amb les obres precedents?
—Tots dos personatges, el fabulador i el vigilant, intenten posar ordre al desgavell que tenen davant. En el fons, el tema de les dues novel·les és aquest, les possibilitats del llenguatge per dominar la realitat. El fabulador s’enfronta a un món molt més caòtic, és el territori dels desitjos inconscients, el deliri que ho acapara tot és ben mirat una paranoia inconcebible. En el cas del vigilant tot és molt més concret, ja és un món creïble, però mal fet, ple de desajustos i d’injustícies, amb amenaces i claudicacions versemblants. A la propera novel·la, “La necessitat”, la protagonista és una dona amb una història que la humanitza, amb desficis i criteris coetanis, propera a qualsevol possibilitat de lector. És evident que si les mirem en perspectiva hi ha un procés que va de la complexitat de la paràbola a la profunditat que permeten les coses concretes. Aquest itinerari té conseqüències en l’estil, passem d’una poeticitat excèntrica a una prosa molt més aferrada al sentit. Hi ha un procés potser de depuració. Al principi tot van ser revelacions, ara hi ha la prioritat de la significació objectiva. També s’han de situar les novel·les dins el temps personal. Ara a la meva edat no em podria pas enfrontar a un univers com el del fabulador, que demanava una fe i una confiança en les possibilitats expressives del llenguatge fascinants. Amb el vigilant vaig intentar subordinar els excessos de la forma a la credibilitat d’un univers en tensió que aspirava a ser integrat en un discurs coherent i factible. Per arribar aquí calia desfer-se de tendències malabaristes per aferrar-se a formulacions més comprensibles. Però en tots dos casos encara em movia amb personatges que no semblaven persones, eren arquetipus, complexions literàries, com si fossin intèrprets. La protagonista de la propera novel·la és una dona concreta amb un relleu temporal, amb una edat i una experiència que possibiliten una interpretació intel·lectual i moral del món, i aquesta és una exploració de què no hauria estat pas capaç quan em vaig enfrontar a les altres dues novel·les anteriors. En el conjunt de la meva obra hi ha una aspiració de totalitat, unes peces i les altres es complementen per assolir la forma finita i completa.
I tornant a l’assumpte filosòfic: la relació entre l’individu i el món, la capacitat de donar sentit al món mitjançant la fabulació, la tensió entre distanciar-se per tal de conèixer i voler participar en el món, etc., són temes tractats també en el terreny de la filosofia. Quines diferències de contingut creu que es poden donar en treballar aquests temes en una novel·la o en un tractat filosòfic?
—La novel·la és un territori que pot eludir exigències conceptuals necessàries en el discurs filosòfic. Més que amb idees, jo treballo amb imatges. L’individu sol que s’enfronta a la incomprensió del món amb l´única estratègia de la inventiva verbal. Aquest és el fabulador. L’individu que es voldria desprès de tot per poder interpretar les coses des de l’objectivitat que li atorga la distància, però que resta sempre insatisfet i per això prova d’intervenir, tot i que llavors no entén res. Aquest és el vigilant. La protagonista de “La necessitat”, que és una artista, una fotògrafa, provarà de saber quins camins ha de recórrer per captar la veritat que hi ha oculta en la formalitat amb què es presenten les coses. Són imatges només intuïdes, en el seu desenvolupament no hi ha cap possibilitat d’estructurar un sistema conceptual consistent. Entenc que la formalització filosòfica no es pot moure en la ingravidesa. Aquest àmbit que ni necessita estructura lògica és el que dóna espai a l’especulació literària.
I ja per acabar amb l’entrevista, sabem que, publicada la quarta novel·la, es tancarà el projecte en el qual està treballant des de fa dècades. Després iniciarà un nou projecte? Provarà altres formats?
—Molts anys enrere vaig preveure un projecte que tenia sentit complet. Més enllà d’aquestes quatre novel·les, ara mateix no sabria dir què més podria escriure. Però jo he estat escrivint sempre. Per això no hauria de descartar potser altres formats no tan exigents com la novel·la (per la llargària i l’esforç). En la mesura que el projecte d’escriure va tan lligat al projecte vital, ja et contestaré definitivament d’aquí uns quants anys.
Moltes gràcies, i esperem les seves properes obres amb entusiasme.