Vicenç Pagès Jordà (El Periódico, 5 novembre 1999)
La contraportada qualifica la primera novel·la de Pasqual Farràs de “mineral i opaca”. La mineralitat està fora de dubte, ja que l’autor ha sabut construir un univers autònom, amb unes lleis pròpies, allunyades de qualsevol entitat biològica coneguda. Però La mort del fabulador no mereix el qualificatiu d’opaca. S’hi endevina un sentit i permet una lectura no exactament realista, però sí figurativa, companya de la prosa translúcida de poetes com Jordi Ribas i Carles Torner.
El que més sobta de la novel·la és el laboriós treball lèxic i sintàctic. Farràs n’ha destil·lat una llengua genuïna i cèltica, identificable però inassequible a la traducció. Amb aquesta llengua ha construït capítols d’un sol paràgraf, sense cap concessió a l’estil directe; ha evitat els retrats, els noms propis, les localitzacions i els referents temporals; ha evitat totes les repeticions possibles amb un brillant desplegament d’elisions, pronoms, sinònims i perífrasis. I finalment ha utilitzat aquests capítols seqüència per acostar-se a un univers que no és mai revelat del tot: el narrador sap molt més del que mostra, es reserva dades essencials, i aconsegueix impregnar-se del que explica fins a familiaritzar-se amb el costum més empipador, amb la reacció més inesperada dels personatges. La subjecció de tota l’obra a aquest estil adust mereix, ara sí, el qualificatiu de tour de force.
La mort del fabulador sembla escrita lentament, i obliga en tot cas a una lectura hipnòtica. No és possible aplicar-hi cap sobreentès. No s’hi troben moments baixos, ni personatges coneguts, ni rituals previsibles, i són nombrosos, en canvi, els fets incerts i les accions sense mòbil. El contrast entre el candor dels personatges i l’artificiositat narrativa crea un territori entre mític i oníric, iniciàtic i revelador: una al·legoria translúcida, que és com dir una bona novel·la.