1. Retorn a Lisboa. 1923
Álvaro de Campos. Lisbon revisited 1923
2. Lisboa, amb les cases que són de tants colors
Álvaro de Campos. Lisboa com suas casas de várias cores
3. Retorn a Lisboa. 1926
Álvaro de Campos. Lisbon revisited 1926
4. Totes les cartes d’amor són ridícules
Álvaro de Campos. Todas as cartas de amor são ridículas
5. El senyor Silva
Fernando Pessoa. O Silva
6. Lisboa es desvetlla, més tard que les altres ciutats
Álvaro de Campos. Acordar da cidade de Lisboa, mais tarde que as outras
7. La plaça da Figueira, als matins, quan fa sol
Álvaro de Campos. A praça da Figueira de manhã quando o dia é de sol
8. Al volant del Chevrolet per la carretera de Sintra
Álvaro de Campos. Ao volante do Chevrolet pela estrada de Sintra
9. Dia rere dia descobreixo l’espantosa realitat de les coses
Alberto Caeiro. A espantosa realidade das coisas é a minha descoberta de todos os dias
10. Jo sóc com aquell qui vigila els ramats
Alberto Caeiro. Sou um guardador de rebanhos
11. La millor manera de viatjar és sentir
Fernando Pessoa. A melhor maneira de viajar é sentir
12. L’estanc
Álvaro de Campos. Tabacaria
13. Ahir a la tarda, un d’aquests homes que hi ha a les ciutats
Alberto Caeiro. Ontem à tarde um homem das cidades
14. Oda triomfal
Álvaro de Campos. Ode triunfal
* * *
RETORN A LISBOA. 1923
No vull res, res de res!
Ja he deixat ben clar que jo no vull res.
No em vingueu amb les vostres certeses!
L’única certesa és la mort.
No em proposeu estètiques!
No em parleu de moral!
Traieu-me del davant la metafísica!
No m’oferiu sistemes complets, ni em vulgueu convèncer amb les conquestes
de les ciències (de les ciències, per favor, de les ciències!)
—ni de les ciències ni de les arts de la civilització moderna!
Quin mal he fet jo als vostres déus?
Si algun dia aconseguiu la veritat, guardeu-vos-la per a vosaltres!
Jo només sóc un artesà, i no conec altra tècnica que no sigui la del meu ofici.
Fora d’això sóc un eixelebrat, i amb tot el dret a ser-ho!
Amb tot el dret a ser-ho, ha quedat clar?
Deixeu-me en pau d’una vegada, per l’amor de Déu!
Em voldríeu compromès, frívol, domèstic i súbdit?
O potser voldríeu que fos el contrari de tot això, i de qualsevol altra cosa?
Si jo fos una altra persona, em sotmetria a la voluntat de tots vosaltres.
Així que, tal com sóc, us caldrà tenir molta paciència!
Aneu-vos-en amb el diable i no compteu amb mi,
o deixeu que me’n vagi amb el diable jo tot sol!
Per què hi hauríem d’anar junts?
No vulgueu anar amb mi de bracet!
A mi no m’agrada gens que m’acompanyin, vull estar sol.
He dit ben clar que vull anar sol!
Quin càstig per a mi que vosaltres vulgueu que us faci companyia!
Oh, aquest cel blau —el mateix cel blau de la meva infantesa—,
eterna veritat buida i perfecta!
Oh, aquest riu ancestral i mut,
humil veritat on es reflecteix el cel!
Oh, tristesa retrobada, la de Lisboa, ahir, avui altre cop!
No m’heu donat res, no m’heu llevat res, en vosaltres no veig res que serveixi per trobar-me.
Deixeu-me en pau! No m’espereu, que jo no espero ningú!
I mentre espero l’Abisme i el Silenci, m’estimo més restar sol!
* * *
Lisboa, amb les cases que són de tants colors…
Lisboa, amb les cases que són de tants colors…
Lisboa, amb les cases que són de tants colors…
A força de ser diferent, tot acaba sent monòton,
així com a força de sentir, no faig res més que pensar.
Si, de nit, estirat però encara despert,
amb aquella inútil lucidesa en no poder dormir,
vull imaginar qualsevol cosa
i me’n ve sempre una altra (perquè tinc son,
i com que tinc son, somio),
vull estendre la mirada amb què em veig
per grans extensions de palmeres fantàstiques,
però veig sempre el mateix,
com una mena d’aparença que neix de dins les parpelles,
Lisboa, amb les cases que són de tants colors.
Somric, perquè aquí, estirat, ja és tota una altra cosa.
A força de ser monòton, tot és diferent.
I, a força de ser jo mateix, dormo i oblido que sóc.
Ella llavors resta sola, sense mi, perquè dormint l’he oblidada,
Lisboa, amb les cases que són de tants colors.
* * *
RETORN A LISBOA. 1926
No hi ha res que em lligui a res!
Vull cinquanta coses alhora.
Passo ànsia amb una angoixa carnívora
per coses que ignoro,
definit només per allò que és indefinit…
Dormo frisant, i visc exaltat en somnis,
com qui frisa mentre somia.
M’han tancat totes les portes abstractes i necessàries.
Han passat les cortines de totes les hipòtesis que podria veure des de fora el carrer.
No tinc anotada l’adreça d’on em deuen estar esperant.
M’he despertat dins la mateixa vida on m’havia adormit.
Els exèrcits que m’he imaginat han estat vençuts.
I els somnis m’han semblat mentida pel fet d’haver-los somiat.
Si fins i tot la vida només desitjada em cansa –com la vida que porto.
Comprenc en intervals sense connexió;
escric entre lapsus de cansament;
i l’enuig d’estar enutjat m’arrossega a la platja.
Ignoro quin destí o quin futur vindrà d’aquesta angoixa sense control;
ignoro quines illes d’un impossible sud em salvaran del naufragi;
o quines palmeres de literatura m’oferiran almenys un vers.
No, jo no sé pas res, ni d’una cosa ni de l’altra…
I, en el fons del meu esperit, on somio el que he somiat,
en els últims camps de l’ànima, on no faig res més que somiar sense seny
(i on el passat és una boira natural feta de llàgrimes falses),
pels camins i per les dreceres en boscos llunyans
on vaig suposar que em trobaria amb mi mateix,
seran enderrocades les últimes restes
de la il·lusió final,
els exèrcits que m’havia imaginat, vençuts abans d’haver estat res,
i els qui m’haurien d’acompanyar, ni hauran existit, abandonats per Déu.
Et torno a trobar,
Ciutat de la meva infantesa, dolorosament perduda…
Ciutat trista i alegre, ja torno a ser aquí, somiant…
És que potser sóc el mateix que ja hi havia viscut, aquest que ara hi torna,
i és per això que ara torno a voltar i voltar.
I encara seguiré voltant més?
O som tots els Jo que jo he estat o que han estat aquí,
una colla d’entitats parlants lligades pel fil de la memòria,
una colla de somnis de mi mateix d’algú que és fora de mi?
Et torno a veure,
amb el cor més llunyà, amb l’ànima menys meva.
Et torno a veure –la ciutat i el riu, tot-,
caminant inútil, no res, ni per tu ni per mi,
estranger aquí com a tot arreu,
presència accidental en la vida i en l’ànima,
fantasma que vagareja per estances plenes de records,
entre el brogit que fan els ratolins i el cruiximent de la fusta
en el castell maleït on estic condemnat a viure.
Et torno a veure,
ombra que travessa les ombres, i guspireja
un moment sota una llum fúnebre desconeguda,
i penetro en la nit com el vaixell que perd el solc
dins l’aigua que no es deixa prendre.
Et torno a veure,
però jo no em reconec pas!
El mirall màgic on em veia idèntic s’ha trencat,
i en cada fatídic fragment només hi veig una petita part de mi mateix
-un fragment de tu i de mi!
* * *
Totes les cartes d’amor són ridícules.Si no fossin ridícules ja no serien cartes d’amor.
Temps enrere jo també vaig escriure cartes d’amor,
eren com les de tots els altres, ridícules.
Les cartes d’amor, quan hi ha amor de debò,
han de ser per força ridícules.
Ben mirat,
les criatures que no han escrit mai cartes d’amor
sí que són ridícules.
Ja m’agradaria tornar a viure aquells anys
en què escrivia, sense adonar-me’n,
cartes d’amor ridícules.
De veritat que el record que tinc avui
d’aquestes cartes d’amor
és que eren ridícules.
(Totes les paraules esdrúixoles,
igual que els sentiments esdrúixols,
són evidentment ridícules).
* * *
EL SENYOR SILVA
Ha mort el fill del barber, una criatura de cinc anys.
Conec el pare, fa molt de temps que m’afaita, i parlem.
Quan m’ho ha dit, m’ha sobtat la basarda que m’ha corprès,
i l’he abraçat, poruc, i ell ha plorat ben a prop meu.
En aquesta vida estúpida i tranquil·la no acabo de trobar mai una actitud prou freda.
Però, quina sort que tinc, encara pateixo pel dolor dels altres!
No vull perdre mai aquesta capacitat de commoure’m!
* * *
Lisboa es desvetlla, més tard que les altres ciutats.Les primeres hores del matí al carrer d’Ouro,
al Rossio, a les portes dels cafès,
enmig de l’enrenou que hi ha a l’estació, l’estació que no dorm mai,
com un cor que ha de bategar a través de la vigília i del son!
Tots els matins que brillen, brillen en el mateix punt,
no hi ha matins damunt les ciutats, o matins damunt del camp,
a l’hora en què el dia brilla, en què la llum tremola en expandir-se,
tots els llocs són el mateix lloc, totes les terres són la mateixa terra,
i la fresca que s’imposa pertot és eterna i la mateixa a tot arreu.
Una espiritualitat feta com la nostra pròpia carn.
Un consol de viure en què participa tot el nostre cos,
un entusiasme pel dia que vindrà, una alegria per tot allò de bo que es pugui esdevenir,
aquests són els sentiments que neixen quan contemplem l’albada.
Tant de bo que sigui la dama lleugera del cim de les muntanyes,
la lenta invasora dels carrers que van d’una punta a l’altra de les ciutats!
* * *
La plaça da Figueira, als matins, quan fa sol
(com acostuma a passar tan sovint a Lisboa)
no la puc oblidar mai, per res,
ni quan em flaqueja la memòria.
N’hi ha tantes de coses més interessants
que aquest espai, tan previsible i plebeu!
Però així i tot me l’estimo molt. I com és
que em passa això? No ho sé pas. Però tant se val…
Aquestes sensacions només valen la pena
quan la gent no les pot retenir amb la mirada.
Jo no puc pas dir que les tingui gaire presents.
De tota la resta jo no en tinc cap certesa, en res
no estic d’acord amb mi mateix. Els bons moments,
o pertanyen als altres o no existeixen pas.
* * *
Al volant del Chevrolet per la carretera de Sintra,
sota l’influx de la lluna i del somni, en la carretera deserta,
sol, condueixo, condueixo ben a poc a poc,
i una mica em sembla, o m’esforço una mica perquè em sembli,
que vaig per una altra carretera, per un altre somni, per un altre món,
que segueixo sense haver sortit de Lisboa, com si no hagués d’anar a Sintra,
que vaig tirant, i que no puc fer altra cosa que seguir, perquè no puc parar.
Penso que faré nit a Sintra, ja que no la puc passar a Lisboa,
però quan arribo a Sintra em planyo de no ser a Lisboa,
sempre aquesta inquietud sense propòsit, sense nexe, sense conseqüències,
sempre, sempre, sempre
aquesta angoixa de l’esperit excessiva i per no res,
a la carretera de Sintra, a la carretera del somni, a la carretera de la vida.
Ben adaptat als moviments inconscients que faig al volant,
sento la presència del cotxe que m’han deixat,
un símbol que em fa riure, si hi penso,
de tot allò que m’hauran de deixar si segueixo en aquest món!
Quantes coses que m’han deixat que porto com si fossin meves!
Pobre de mi, que sóc només allò que m’han deixat els altres!
A mà esquerra, un casalot —un casalot!— a tocar de la carretera.
A mà dreta, el camp obert, amb la lluna al fons.
L’automòbil, que només una estona abans hauria dit que em feia lliure,
és ara l’espai on estic tancat,
només el puc conduir si hi estic a dins,
només el dominaré si m’hi adapto i m’hi incloc.
A l’esquerra, he deixat enrere el casalot modest, i tant que és modest!
La vida allà deu ser feliç, encara que només sigui perquè no em pertany.
Si algú m’ha vist des de la finestra del casalot, pensarà que jo sí que en sóc, de feliç.
Per a la criatura que m’ha estat guaitant des de darrere els vidres de la finestra del pis de dalt
potser quedaré (com l’automòbil que m’han deixat) com un somni, una aparició real.
Per a la noia que quan ha sentit el soroll del motor ha sortit a mirar per la finestra de la cuina
de la casa atrotinada,
dec ser algú semblant al príncep pel qual sospira,
i per això em mirarà d’amagat, de darrere els vidres estant, fins al revolt on m’he perdut.
Deixaré somnis, darrere meu, o els deixa l’automòbil?
Jo, el conductor d’un automòbil que m’han deixat, o l’automòbil prestat que condueixo?
Per la carretera de Sintra, sota l’influx de la lluna, trist, davant dels camps, davant de la nit,
conduint desconsoladament el Chevrolet que m’han deixat,
em perdo per la carretera que m’espera, enllà, m’avinc a la distància que tinc a prop,
i accelero,
empès per un desig estrany, sobtat, violent, incomprensible.
Però el meu cor ha quedat encallat en un munt de pedres on he anat a parar,
a la porta mateix del casalot,
el meu cor buit,
el meu cor insatisfet,
el meu cor que és més humà que jo mateix, més exacte i precís que la vida.
Per la carretera de Sintra, a prop de mitjanit, sota l’influx de la lluna, conduint,
per la carretera de Sintra, quin cansament de tant pensar!
Per la carretera de Sintra, cada cop més a prop de Sintra,
per la carretera de Sintra, cada cop menys a prop de mi…
* * *
Dia rere dia descobreixol’espantosa realitat de les coses.
Tot és com és,
i és molt difícil explicar als altres fins a quin punt això m’alegra
i també com és que em sadolla.
Només cal existir per ser complet.
Tinc escrits molts poemes.
Encara n’hauria d’escriure molts més, evidentment.
Cada poema que faig parla del mateix,
i això que cadascun és diferent dels altres,
perquè cada cosa que hi ha és una manera de dir el mateix.
A vegades m’estic a mirar una pedra.
No puc ni imaginar si ella sent quelcom.
No gosaria tractar-la com si fos ma germana.
El que m’agrada d’ella és que sigui una pedra,
m’agrada justament perquè no sent res,
m’agrada sobretot perquè no té res a veure amb mi.
Altres vegades sento com passa el vent,
i trobo que només per aquesta experiència ja val la pena haver nascut.
Jo no sé què pensaran els altres de tot això que dic;
però tot això que dic deu estar bé perquè ho he pensat sense esforç,
i no em sé imaginar altra gent sentint que ho penso;
perquè tot això ho penso sense pensaments,
ho dic com ho diuen les meves paraules.
M’han acusat de ser un poeta materialista,
i sempre m’ha estranyat, perquè no em semblava
que de mi poguessin dir qualsevol cosa.
Jo no sóc ni tan sols poeta: però passa que hi veig.
Si el que escric té algun valor, no vol pas dir que jo en tingui,
el valor és en els meus versos,
que existeixen absolutament al marge de la meva voluntat.
* * *
Jo sóc com aquell qui vigila els ramats.
El ramat són els meus pensaments
i els meus pensaments són tots sensacions.
Penso amb la vista i amb l’oïda,
amb les mans i amb els peus,
amb l’olfacte i amb el gust.
Pensar en una flor és veure-la i sentir-ne l’olor.
I menjar-se un fruit és trobar-hi un significat.
Per això, en un dia que fa xafogor
em sento trist de voler-la tant,
i em trobo molt a gust estirat a l’herba
quan acluco els ulls ardents,
llavors sento tot el meu cos curull de realitat,
entenc les coses i sóc feliç.
* * *
La millor manera de viatjar és sentir.
Sentir-ho tot, i de totes les formes possibles.
Sentir-ho tot excessivament,
perquè totes les coses són, certament, excessives
i qualsevol forma de la realitat és un excés, una violència,
una al·lucinació extraordinàriament nítida
que experimentem tots en comú com la fúria de les ànimes,
el centre cap on tendeixen les estranyes forces centrífugues
que són les psicologies humanes quan s’acorden als sentits.
Com més senti, i com més senti com si fos moltes persones,
com més personalitats tingui,
com més intensament i estridentment les tingui,
com més simultàniament les senti totes elles,
com més unificadament divers i dispersadament atent
estigui, senti, visqui, faci,
més posseiré l’existència total de l’univers,
més complet seré,
i més m’assemblaré a Déu…
* * *
L’ESTANC
No sóc res.
No seré mai res.
No puc voler ser res.
A part d’això, porto amb mi tots els somnis del món.
Finestres de la meva cambra,
la cambra d’un més, entre tanta gent, que ningú no sap qui és,
(i si sabessin qui és, certament què en sabrien?)
us obriu de cara al misteri d’un carrer per on passen multituds,
de cara a un carrer inaccessible a tots els meus pensaments,
real, tan real que sembla impossible, tan vertader que és inconegut,
amb el misteri de les coses que hi ha per sota de les pedres i dels éssers,
amb la mort que fa sortir humitat a les parets i fa tornar els cabells blancs als humans,
amb el destí que mena la carrossa que ho és tot pels camins del no res.
Avui em sento vençut, com si sabés la veritat.
Estic lúcid, com si estigués a punt de morir,
i no em trobés agermanat amb les coses
si no era per acomiadar-me’n, des d’aquesta casa i des d’aquest cantó de carrer,
com si fos la filera de vagons d’un tren que és a punt de partir,
sento el xiulet a dins del meu cervell,
la sotragada dels meus nervis, l’espetec dels meus ossos en marxa.
Avui em sento perplex, com aquell qui pensa, troba i després oblida.
Estic dividit entre la lleialtat que dec
a l’ESTANC que hi ha a l’altra punta de carrer, que és ben real, per fora,
i la sensació que tot no és res més que un somni, una cosa ben real per dins.
He fracassat en tot.
Com que no tenia cap propòsit concret, tot, pot ser que no hagi estat gaire.
De tot allò que em van fer aprendre
me’n vaig deslliurar com qui s’escapa per la finestra de l’eixida de casa.
Me’n vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però només hi vaig trobar herbes, arbres,
i la gent que hi vaig tractar em semblaven tots iguals els uns als altres.
Si ara m’aparto de la finestra i m’assec en una cadira, llavors en què pensaré?
No puc pas saber qui podria acabar sent, si ni sé qui sóc.
Ser tot allò que penso? Però és que penso ser tantes coses!
N’hi ha tants que es pensen ser tantes coses i no són res!
Un geni? En aquest moment
hi ha cent mil cervells que somiant es creuen que són com jo,
i ja podeu comptar que la història no en veurà ni un,
només en quedaran escorrialles, de totes aquestes conquestes futures.
No, jo no crec en mi.
Els manicomis estan plens de bojos ben trasbalsats amb les seves certeses!
I jo, que no en tinc cap, de certesa, tinc més o menys seny que qualsevol d’ells?
No, jo no crec en mi…
En qualsevol racó de món
ara mateix quants genis no hi deuen haver somiant que potser ho són?
Quantes aspiracions elevades, molt nobles i lúcides!
Sí, elevades, nobles, lúcides, i tant!
Qui sap si podrien fer-se realitat,
i en canvi mai no sortiran a la llum ni arribaran a ningú!
El món està pensat per a aquells qui volen conquerir-lo,
i no pas per a aquells qui somien que podrien conquerir-lo, encara que tinguin raó.
He somiat molt més que no el que ha fet Napoleó.
Hipotèticament, m’he abraçat amb més humans que Jesucrist,
en secret, he formulat més teories filosòfiques que les que ha escrit Kant.
Però només sóc, i potser només seré sempre, el veí d’aquí al costat,
aquell que ningú no sap ni on s’està.
Seré sempre aquell que no va néixer per fer tal cosa.
Sempre seré només aquell que no tenia prou qualitats.
Aquell que esperava que li obrissin la porta davant d’una paret sense porta,
i que cantava les caramelles de l’Infinit en un galliner,
i sentia la veu de Déu negat en un pou.
Creure en mi mateix? Gens, ni en mi, ni en res.
Aboqueu tota la Natura damunt del meu cap en flames,
el sol, la pluja, el vent, damunt meu,
i que s’esdevingui el que s’hagi d’esdevenir, o no.
Esclaus, cardíacs, de les estrelles,
pensem que conquerirem el món sense alçar-nos del llit,
però llavors ens adonem que aquest món és opac,
ens aixequem i veiem que ens és aliè,
sortim de casa i no podem abastar la terra sencera,
el sistema solar, la Via Làctia, tot allò que és tan indefinit.
(Pren xocolata, pobra criatura,
menja’n força!
Pensa que en el món no hi ha metafísica més enllà de la xocolata.
Pensa que totes les religions no ensenyen pas més que allò que ensenya la confiteria.
Mastega, mocosa, rosega!
Ja m’agradaria menjar xocolata amb la mateixa certesa que ho fas tu!
Però és que jo penso, i en treure el paper de plata, que és fet de fulles d’estany,
em cau tot per terra, de la mateixa manera que hi he tirat la meva vida.)
Però almenys de l’aflicció pel que no seré mai
en queda la cal·ligrafia secreta d’aquests versos,
la porta d’entrada esberlada cap a l’Infinit.
Almenys em dedico a mi mateix un menyspreu sense llàgrimes,
que és noble ni que només sigui pel gest altiu amb què llenço
la roba bruta que sóc, sense penyora, al corrent que segueixen les coses,
i em quedo a casa, descamisat.
(Tu, que em consoles, que no existeixes i per això em consoles,
potser una deessa grega concebuda com una estàtua que fos viva,
o una patrícia romana, ni gaire noble ni gaire ordinària,
o una princesa de trobadors, molt gentil, brillant,
o una marquesa del segle divuit, escotada i esquerpa,
o una barjaula cèlebre dels temps dels nostres pares,
o aneu a saber què modern —no sé pas què concebre—,
tot això, siguis el que siguis, si ets capaç d’inspirar, doncs inspira!
El meu cor és un cubell buit.
Tal i com ho fan els qui invoquen els esperits,
a mi mateix m’invoco i no trobo res.
M’atanso a la finestra i veig el carrer amb una claredat absoluta.
Veig les botigues, veig els passejos, veig els cotxes que passen,
veig éssers vius ben arreglats que s’encreuen,
veig els gossos, que també existeixen,
i tot això que veig em pesa com si estigués condemnat a l’exili,
tot m’és estrany, tot.)
He viscut, he estudiat, he estimat i fins i tot he cregut,
en canvi no hi ha captaire que jo no envegi pel sol fet de no ser jo.
Em miro els parracs, les llagues, les mentides de cadascú,
i penso que potser mai no he viscut, no he estudiat, ni estimat ni cregut
(perquè és possible fer-ho tot realitat sense ni tan sols haver-ho fet),
potser només he existit com una sargantana amb la cua escapçada,
jo seria llavors la part de la cua que encara segueix movent-se.
He fet de mi el que no sabia,
i el que podria haver fet de mi no ho he fet.
Em vaig equivocar de disfressa.
Em van reconèixer per qui no era, i jo no ho vaig desmentir i per això em vaig perdre.
Quan em vaig treure la màscara,
ja la tenia enganxada a la cara.
Quan em vaig veure al mirall
ja havia envellit.
Anava begut, ja no sabia com tornar a dur la disfressa.
Vaig desfer-me de la màscara i em vaig quedar a dormir al vestidor,
com un gos tolerat pels vigilants
perquè és inofensiu.
I ara escriuré aquesta història, la prova que sóc sublim.
Essència musical dels meus versos inútils,
qui et pogués trobar com una cosa que hagués fet jo,
en comptes d’estar-te sempre davant de l’ESTANC que tinc davant meu,
trepitjant la consciència d’estar existint,
com una catifa en la qual s’entrebanca l’embriac,
o com un cabàs robat pels gitanos i que no val res.
Però l’estanquer treu el cap per la porta i s’hi queda una estona al davant.
Jo només el veig d’esquitllentes i me’l miro amb desfici,
amb el desfici d’una ànima que no entén res.
Ell morirà i jo també moriré.
Ell deixarà el rètol de l’aparador i jo deixaré els meus versos.
Arribarà un dia que el rètol desapareixerà, igual que els meus versos.
I més endavant desapareixerà el carrer on hi havia hagut aquest rètol,
igual que ho farà la llengua amb què han estat escrits aquests meus versos.
Després desapareixerà el planeta que sempre gira i on s’ha esdevingut tot.
En altres satèl·lits d’altres sistemes una altra mena de gent
continuaran fent coses semblants als versos i vivint a sota de coses com rètols,
sempre una cosa per davant d’una altra,
sempre una cosa tan inútil com qualsevol altra,
sempre allò que és impossible tan estúpid com allò que és real,
sempre el misteri de les fondàries tan cert com la il·lusió de misteri de la superfície,
sempre això o potser tot el contrari, o ni una cosa ni l’altra.
Però vet aquí un home que entra a l’ESTANC (potser per comprar tabac),
i de sobte cau damunt meu una realitat plausible.
Miro d’aixecar-me, enèrgic, segur, humà,
i provaré d’escriure aquests versos en què diré el contrari.
Encenc un cigar en pensar que els hauria d’escriure
i amb el cigar assaboreixo la llibertat de tots els pensaments.
Segueixo el fum com si fos una ruta pròpia,
i gaudeixo, en un instant sensitiu i precís,
de l’alliberament de totes les especulacions
i de la consciència que la metafísica no és res més que la conseqüència d’estar indisposat.
Després em repenjo darrere la cadira
i continuo fumant.
Mentre el destí m’ho permeti, continuaré fumant.
(Si em casés amb la filla de la meva dona de fer feines
potser seria prou feliç).
Havent arribat fins aquí, m’aixeco de la cadira i m’atanso a la finestra.
L’home surt de l’ESTANC (potser ficant-se la xavalla a la butxaca dels pantalons).
Si el conec, i tant que el conec, és el senyor Esteve, que viu sense dependre de cap metafísica.
(L’estanquer ja torna a ser davant la porta).
Com empès per un instint diví, el senyor Esteve s’ha girat i m’ha vist.
Em saluda i jo li dic “Passi-ho bé, senyor Esteve”,
I llavors se’m fa evident l’univers sencer,
sense ideals ni esperances. I l’estanquer somriu.
* * *
Ahir a la tarda, un d’aquests homes que hi ha a les ciutats
parlava davant la porta d’un hostal.
També es dirigia a mi.
Parlava de la justícia i de la lluita per aconseguir-la,
dels treballadors, que pateixen,
de l’esforç que han de fer constantment, de la gana que passen,
i dels rics, que només viuen pensant en ells mateixos.
I en mirar-me va veure que jo plorava,
i va somriure, agraït, entenent que jo sentia
l’odi que ell sentia, i la compassió
que ell deia que sentia.
(Però jo no l’escoltava pas.
Que potser m’importen gaire
les penalitats dels altres?
Si fossin com jo no patirien tant.
Tots els mals del món vénen de preocupar-nos massa els uns dels altres,
tant si és per fer el bé com si és per fer el mal.
N’hauríem de tenir prou amb la nostra ànima, i amb el cel i la terra.
Voler més és perdre-ho tot i ser infeliç.)
Quan aquell amic de la humanitat parlava jo estava pensant
(i això em va commoure fins a les llàgrimes),
de quina manera la remor llunyana de les esquelles
s’assemblava aquell capvespre a les campanes d’una esglesiola
on anessin a sentir missa les flors, els rierols
i les ànimes senzilles com la meva.
(Lloat sigui Déu, jo que no sóc bo
i tinc l’egoisme natural de les flors
i dels rius que fan el seu curs,
preocupats, sense saber-ho,
només per florir i seguir avall.
Aquesta és l’única missió del Món,
només existir,
i saber-ho fer sense pensar-hi.)
Finalment, l’home aquell va callar, de cara a ponent.
Però, què hi té a veure, el ponent, amb l’home que és capaç d’odiar i d’estimar?
* * *
ODA TRIOMFAL
Arran de la dolorosa llum dels grans reflectors elèctrics de les fàbriques,
tinc febre i escric.
Escric serrant les dents, esfereït per tanta bellesa,
per tota aquesta bellesa desconeguda pels antics.
Rodes, engranatges, sempre aquest etern brogit!
Espasme frenètic dels mecanismes furiosos!
Furiosos enfora de mi i també dins meu,
jo que visc amb els nervis esfilagarsats,
i els sentits que m’allunyen de tot!
Tinc els llavis secs, sobtat pels sorolls intempestius
de tan a prop que els sento,
i el cap em crema de voler-vos dir tot el que em dol
amb una expressió excessiva,
talment aquest excés contemporani de vosaltres, les màquines!
Enfebrat, mirant els motors com si fossin una natura tropical
—grans tròpics humans de ferro, de foc i de força—,
canto, i canto el present, i també el passat i el futur,
perquè el present inclou tot el passat i tot el futur,
i hi ha Plató i Virgili dins de les màquines i dels llums elèctrics
i és perquè existiren i foren humans,
i parts d’Alexandre el Magne de qui sap quin segle,
àtoms que un dia portaran la febre al cervell d’un Èsquil d’un segle llunyà,
àtoms que corren a través d’aquestes corretges de transmissió, de palanques, de manillars,
serrant, espetegant, esquitxant, ressonant, nafrant,
fent-me un excés de carícies al cos a partir d’una de sola que em fereix l’ànima.
Tant de bo que em pogués esprémer com s’esprem un motor,
ser tan complet com ho és una màquina!
Poder dur una vida triomfant tal com avança un automòbil modern!
Si almenys m’hi pogués identificar físicament,
esqueixar-me, obrir-me completament, ser permeable
a tots els perfums d’olis, escalfors, carbons,
tota aquesta flora magnífica, negra, artificial, llampant.
Fraternitat amb totes les dinàmiques!
Fúria promíscua de ser la part agent
d’aquest rodar ferreny i cosmopolita
dels ferrocarrils incansables,
dels vaixells de càrrega,
del moviment lúbric i lent de les grues,
del terrabastall disciplinat que hi ha a les fàbriques,
del silenci esqueixat i monòton que fan les corretges de transmissió.
Hores europees, productores, espremudes
entre maquinismes i treballs profitosos!
Grans ciutats aturades en els cafès,
cafès que són oasis d’inutilitats sorolloses
on cristal·litzen i es precipiten els rumors i els gestos de tot allò que se suposa Útil
i les rodes, les rodes dentades i els coixinets d’allò que és Progressiu!
Nova Minerva sense ànima dels molls i de les estacions!
Nous entusiasmes a l’alçada d’aquest Moment!
Quilles fetes amb xapes de ferro que somriuen ancorades als magatzems,
o paralitzades, avarades, en els plans inclinats dels ports.
Activitat internacional, transatlàntica, Canadian-Pacífic!
Llums i pèrdues de temps enfebrades en bars, en hotels,
als Longchamps, als Derbies i als Ascots,
i Piccadillies i Avenues de l’Opéra que em penetren
ànima endins!
Heus aquí els carrers, les places, la foule!
Tothom que passa bada davant dels aparadors!
Comerciants; rodamóns; escrocs exageradament ben vestits;
Membres ufanosos de clubs aristocràtics;
figures evanescents i dubtoses; caps de família vagament feliços
i paternals amb la seva cadena daurada a l’armilla, de butxaca a butxaca.
Tothom que passa, tothom que passa o que no passa mai,
presència massa evident de les meuques,
la banalitat interessant (i qui sap si la processó va per dins?)
d’aquestes burgesetes, generalment mare i filla,
que van pel carrer amb qualsevol finalitat;
la gràcia efeminada i falsa dels pederastes que passegen, lents;
i tota aquesta gent simplement elegant que passen i s’exhibeixen
i també tenen la seva ànima!
(Com m’agradaria poder ser el macarra de qui depengués tot aquest espectacle!)
La meravellosa bellesa de les corrupcions polítiques,
deliciosos escàndols financers i diplomàtics,
agressions polítiques pels carrers,
i de tant en tant el cometa d’un atemptat
que il·lumina el cel de Festa i Prodigi,
el cel estàtic i lúcid de la Civilització quotidiana!
Notícies als diaris que després es desmenteixen,
articles polítics que semblen sincers i no ho són,
notícies passez-a-la-caisse, grans crims,
—hi dediquen més d’una pàgina a dues columnes!—
Quina olor que fa la tinta de la tipografia!
Els cartells acabats de fixar, ben molls!
Vient-de-paraître grocs amb una faixa blanca!
Com us estimo a tots, a tots, a tots,
com us estimo de totes les maneres,
amb la vista, l’oïda, l’olfacte
i amb el tacte (no us podeu imaginar què significaria per mi poder-vos tocar!)
i amb la intel·ligència, que és com una antena que feu vibrar!
Ah, si sabéssiu la gelosia que senten els meus sentits per vosaltres!
Els adobs, les màquines de batre, progressos de l’agricultura!
Química agrícola, i el comerç, gairebé una ciència!
Les mostres que porten els viatjants de comerç,
els viatjants de comerç, autèntics cavallers errants de la Indústria,
extensions humanes de les fàbriques i dels despatxos ensopits!
Els teixits dels aparadors, els maniquins, el darrer figurí!
Els articles inútils que tothom vol comprar!
Fixeu-vos quins magatzems amb tantes seccions variades!
Fixeu-vos en els anuncis elèctrics, que s’encenen, s’apaguen i acaben desapareixent!
Fixeu-vos com ho han construït tot, tan diferent d’abans!
Amb ciment armat, amb formigó, amb procediment nous!
Com han progressat les armes mortíferes, glorioses!
Cuirasses, canons, metralladores, submarins, aeroplans!
Tot això estimo, com ho faria una fera.
Us estimo carnívorament,
amb perversitat, clavant la vista
en vosaltres, coses importants o banals, útils o inútils,
totes aquestes coses modernes,
totes contemporànies meves, forma actual i propera
del sistema fet present de l’Univers.
La nova revelació metàl·lica i dinàmica de Déu!
Quin goig les fàbriques, els laboratoris, els music-halls, els Luna-Parks,
Els cuirassats, els ponts, els dics flotants,
—en la meva ment turbulenta i exaltada
us he fet meus com si fóssiu una dona bella,
us tinc com si fóssiu una dona bella però que no estimo,
algú que he trobat casualment i que em semblés molt atractiva.
Mireu-vos bé les façanes de les grans botigues!
Mireu-vos bé els ascensors dels grans edificis!
Mireu-vos bé els canvis que hi ha en els ministeris!
Grans parlaments, polítiques, defensors de pressupostos.
Pressupostos trucats!
(Un pressupost és tan natural com és un arbre,
i un parlament tan bell com ho és una papallona.)
Admireu l’interès per tot en la vida,
perquè tot és vida, des de les joies que veieu en els aparadors
fins a la nit que és com un pont misteriós entre els astres,
i el mar antic i solemne que acarona els esculls
igual que ho feia amb misericòrdia quan Plató era encara Plató,
en la seva presència real, en la seva carn amb l’ànima dins seu,
i que parlava amb Aristòtil, el qual no hauria d’haver estat mai el seu deixeble.
Jo podria morir trossejat per un motor
amb el mateix sentiment deliciós amb què es lliura la dona en ser posseïda.
Ja em podeu abocar a dins dels alts forns!
Fiqueu-me a sota dels trens!
Estaqueu-me a bord dels vaixells!
Masoquisme, maquinisme!
Sadisme de no sé què que és modern, tot jo sotmès al brogit!
Agafeu el cas d’aquell genet que ha guanyat el Derby,
tant de bo jo pogués mossegar la gorra de dos colors que porta!
(Ser tan alt que no pogués passar per cap porta!
Poder mirar és en mi una perversió sexual!)
Mireu les catedrals, que caram!
Deixeu que em tiri de cap damunt les seves torres,
ja em veig que m’aixecarien del terra, ple de sang,
i ningú no sabria qui sóc!
Tramvies, funiculars, metros,
passeu-me a tocar, fins que tingui un espasme!
Peteu-vos de riure davant meu,
automòbils plens de pinxos i de bagasses,
multituds quotidianes, ni alegres ni tristes, voltant pels carrers,
aquest riu multiforme, anònim, on puc banyar-me a cor que vols!
Les vides complexes, a les cases dels altres,
ja m’agradaria poder-les conèixer, els problemes que tenen amb els diners,
les discussions domèstiques, les disbauxes que no ens podríem ni imaginar,
els pensaments que cadascú té a la seva cambra, sol,
i els gestos que fa quan ningú no el pot veure.
No saber-ho és ignorar-ho tot, quina ràbia que em fa!
És una ràbia que és com la febre, la gelosia, la fam,
m’esllangueix el rostre i fins i tot m’agita les mans,
llavors em vénen tremolors que no puc controlar,
si em veig enmig de la turba, pels carrers plens de topades!
Tanta gent ordinària i bruta, que tots s’assemblen els uns als altres,
que diuen paraulotes com si res,
i tenen fills que roben a les portes de les botigues de queviures,
i filles que amb només vuit anys masturben homes amb aspecte honorable
pels racons de l’escala —i en veure-ho em trobo que m’atreu!—
Gentussa que camina per les voreres quan se’n van cap a casa,
passant per carrerons plens d’estretor i podridura gairebé irreals.
Individus humans, magnífics, que viuen com si fossin gossos,
per sota de qualsevol tipus de sistema moral,
als quals no els val cap religió, ni cap art,
ni els salvarà cap forma política,
com us estimo a tots precisament perquè sou així,
ni tan sols immorals, de tan avall que heu caigut, ni bons ni dolents,
ben al marge de tots els progressos,
fauna meravellosa al fons del mar de la vida!
(A la sínia que hi ha al pati de casa meva
l’ase no para de rodar mai,
així mateix és el misteri del món.
Eixuga’t la suor amb el braç, tu que sempre treballes, tan disgustat.
La llum del sol nega el silenci de les esferes,
i ja sabem que tots hem de morir.
Oh! Aquestes pinedes obagues, al crepuscle,
pinedes on en la meva infantesa jo era una altra cosa ben diferent del que sóc ara…)
Però ja hi tornem a ser amb aquesta fúria mecànica constant!
Una altra vegada l’obsessió en moviment dels òmnibus.
Una vegada més l’impuls que m’empeny a voler ser a tots els trens
d’arreu del món alhora,
de poder dir adéu des de tots els vaixells
que ara mateix lleven l’àncora o s’allunyen dels esculls.
Quin goig el ferro, l’acer, l’alumini, les planxes de ferro ondulat!
I els molls, els ports, els trens, les grues, els remolcs!
I també les catàstrofes ferroviàries,
els esllavissaments a les galeries de les mines,
els deliciosos naufragis dels grans transatlàntics,
les revolucions d’aquí, d’allà i de més enllà!
Les alteracions en les constitucions, i guerres, tractats, invasions,
aldarulls, injustícies, violències, i potser molt aviat la fi definitiva,
la gran invasió d’Europa que faran els bàrbars grocs,
i llavors tindrem un altre sol en un nou Horitzó!
I tot això què importa, què importa tot això
al resplendent i roent brogit contemporani,
al brogit cruel i deliciós de la civilització d’avui?
Tot això ho fa desaparèixer tot, només queda el Moment,
el Moment d’un tronc tan nu i calent que sembla un fogoner,
el Moment aterridor, sorollós i mecànic,
el Moment dinàmic per on passen totes les bacants
del ferro i del bronze i de l’embriaguesa dels metalls.
Aquí i arreu, trens, ponts, hotels a l’hora de sopar,
aparells de tota mena, ferris, toscos, minúsculs,
instruments de precisió, aparells per triturar, per foradar,
ginys, broques, màquines giratòries,
electricitat, nervis enfebrats de la Matèria!
Telegrafia sense fils, simpatia metàl·lica de l’Inconscient!
Túnels, canals, Panamà, Kiel, Suez!
Tot el passat dins del present!
Tot el futur dintre nostre, de pressa!
Fruits de ferro, l’arbre com una fàbrica cosmopolita, tan útil!
Ni tan sols sé si existeixo. Giro, faig voltes, ben bé una mecànica.
M’adapten als trens,
m’hissen als molls,
giro a les hèlixs dels vaixells!
Sóc escalfor mecànica i electricitat!
I els rails, i les sales de màquines, i Europa!
Màquines en marxa, acolliu-me, celebreu que hi sigui!
Enlairar-me amb tot i per damunt de tot!
No poder ser tothom i a tot arreu!
* * *
La versió del primer poema, Retorn a Lisboa. 1923, va ser escrita el 12 d’octubre de 2018. No devia tenir gaires ganes de celebrar res. Totes les altres han estat escrites durant la tardor de 2022 i al gener de 2023. A Barcelona, tan a prop i alhora tan lluny de Lisboa.