Ponç Puigdevall (dins Jardins secrets, La Magrana, 2022)
En una època indeterminada on tothom encara es mou d’una banda a l’altra amb tartana, en un espai geogràfic imprecís, el narrador anònim de La mort del fabulador fuig d’una ciutat innominada, sense que se’n sàpiguen les causes, i arriba a una platja on s’hi alça la carpa desballestada d’un circ. De sobte, el lector es troba immers en un escenari d’una raresa indefinible, entre el deliri i el sinistre, acompanyat de la galeria d’hèrcules i gegantes, de pallassos i beneits, d’atletes i nans, de trapezistes i ballarines, de cuineres i carreters, de firaires i xerraires de mena, amb què Pasqual Farràs (Solsona, 1959) pobla La mort del fabulador, una novel·la de clima fosc, reclòs i subreptici on el perfil dels fets i les accions es van fent presents molt de mica en mica, talment com si en un espai sense llum un vent suau mogués la tela d’una cortina i s’hi filtressin volves de sol que permetessin entreveure les ombres fantasmals d’un cor de gent sense atributs, gairebé desverbalitzada, a l’espera de la imminència d’alguna catàstrofe, potser d’un apocalipsi social.
Els episodis que es desenrotllen en els capítols de La mort del fabulador, tots d’un sol paràgraf-seqüència i sense cap concessió a l’estil directe, són trivials o truculents, sòrdids o brutals, plens de banalitats domèstiques, d’embolics burocràtics i amb alguna desmesura visionària, molt fàcils d’entendre. No ho és tant, en canvi, fer-se una idea coherent del conjunt: La mort del fabulador deu ser una de les ficcions més ambicioses que es poden llegir ara, però exigeix esforç i perseverança abans de revelar les claus del seu simbolisme, i el lector no triga a experimentar davant del text la mateixa sensació que experimenta el narrador quan accedeix a la sala que queda al darrere del lloc on es preparen els artistes abans de sortir a actuar, i també li sembla veure en l’entramat de la novel·la tot el que ell hi veu, un espai gens amable, amb objectes raríssims escampats pertot arreu, <<com si en aquella mena de golfes hi haguessin anat a parar les sobres d’un somni inversemblant. Baguls i armaris poc freqüents, amb els calaixos encallats i guerxos. Pintures i encofrats amb imatges boiroses, tot molt melós i romàntic. Piles de capses de formes geomètriques, daus escantonats i moltes pilotes, totes de mides contrastades i colors cridaners. Hi havia vestimentes d’herois coneguts i disfresses de falsaris, amb detalls còmics, a vegades, i amb ornaments daurats, com de mentida. I pots de pintura oberts, i algú hi havia deixat les petjades marcades, un esgrafiat amenaçant, i hi havia marcades les roderes dels ciclistes que es creuaven, i ara se separaven i després es tornaven a confondre. I hi havia bitlles escampades per terra, i argolles, xarxes mig plegades, i matalassos, galledes d’aram botides, vasos de cristall, peses, fuets (…) I em semblà com si estigués a les entranyes d’una fera que patia, lenta, cansada>>. Ara bé, de la mateixa manera que tampoc ho eren els malsons imaginats per Kafka, La mort del fabulador no és una novel·la abstracta ni irreal: està fermament assentada en la realitat gregària d’unes circumstàncies socials, però si no semblen reals, sinó el seu miratge (una representació, un fingiment), es deu a la transformació realitzada per Pasqual Farràs en projectar-les a la superfície d’un mirall deformador que les altera, les enterboleix i les situa en el camp del vodevil esperpèntic entès com un laberint pertorbador.
A La mort del fabulador se segueixen les vicissituds mínimes del protagonista en el món circense on ha anat a raure i per on s’hi desplaça com si fos algú invisible; es contemplen la decadència i posterior extinció de la comunitat arran de la mort d’un endevinador envellit i sense cap prestigi perquè ja no vaticina res del que li caldria vaticinar, el fabulador del títol de la novel·la, que mira de posar ordre a la comunitat concedint-li passat i creant una llegenda, com si fos una metàfora de l’escriptor i també volgués donar una orientació a la realitat al·lucinada del món a través de la paraula; i, al final, quan el lector s’adona que el narrador emprèn de nou una fuga no se sap cap on, <<com si fos un principi>>, se li ocorre que potser s’encamina de dret cap a l’escriptura de les peripècies viscudes en el circ de la platja, com si s’hagués transformat en l’hereu del fabulador inútil i perseguís també, amb <<noves estratègies>> i amb <<una altra manera de fer les coses>>, <<enèrgic i gens ambigu>>, la vigilància del sentit de les coses, a pesar d’haver vist la fàcil incredulitat de tothom davant de la competència de les seves obres, la lleugeresa amb què s’esvaïen els seus èxits, que ràpida que és la mort i que intens l’oblit. Pasqual Farràs ha escrit una faula de valència doble perquè, si d’una banda hi ha el conformisme, la passivitat i l’abdicació d’una societat convertida en massa, d’una altra hi ha la força i la pulsió, contra tot instint racional, que animen i indueixen el narrador a narrar com si fos pres d’una obsessió orgullosament reivindicada.
Pasqual Farràs converteix el circ en una al·legoria demencial de la vida provinciana, malmesa pels conflictes mesquins entre els seus pobladors, reus de la intolerància i víctimes d’alguna cosa semblant a la prohibició dels afectes; també converteix la melancòlica resistència del narrador, humiliat pels forts, pels capritxos de les dones i pel menyspreu de la multitud, en una paràbola del paper de l’escriptor en una societat desproveïda de la necessitat de tenir-ne, i, sobretot, converteix la hipnòtica delícia de la sonoritat de la prosa en una meravella precisa que reverbera a cada pàgina de la novel·la, i que aconsegueix que el lector pensi el mateix que diu el narrador: La mort del fabulador té un caràcter adust i dilatori i no es deixa abraçar sempre que es vol, a vegades les incerteses argumentals l’acosten a l’inassequible, i potser mai s’acaba de lliurar del tot, sens dubte, però <<tant me feia haver de travessar esbarzers plens d’ortigues com haver de saltar per tarteres llisquents, que res no podia frenar aquell neguit que m’impulsava a anar endavant>>.